RAFAEL VALLBONA. Encara ressonen els darrers acords del festival de jazz manouche Django l’H, que tres centres d’art sorprenen presentant a l’uníson sengles mostres relacionades amb París: Toulouse-Lautrec i l’esperit de Montmartre al CaixaFòrum, Picasso descobreix París al Museu Picasso (ambdues fins al 20 de gener), i París a Parés. A la recherche de la Ville Lumière a la històrica sala Parés (fins al 5 de febrer). Nadal francòfon.
París va ser la capital del món del segle XIX. Al tombar el nou segle és la ciutat que, en l’arquitectura de ferro i vidre dels passatges, en la descoberta de la fotografia com a art, en la balada simbolista del flâneur i en la descoberta de la reproducció de l’obra d’art, interpreta el materialisme històric i dóna pas a la cultura de masses. Així ho va explicar Walter Benjamin a la seva inacabada obra cabdal, El llibre dels passatges, i així ho van posar en escena els artistes que es van trobar al turó de Montmartre a les darreries del XIX. Exaltació de llibertat, creativitat i bellesa contra les convencions i la seguretat burgeses. Humor, cabaret, litografies contra la rigidesa de l’acadèmia.
Aquest relat polític i social del pas de l’Ancienne Régime a la Belle Époque està força ben explicat a Toulouse-Lautrec i l’esperit de Montmartre, una mostra que ha comissariat Phillip Denis Cate per al CaixaFòrum. Però és precisament en l’exuberància d’aquest relat on l’exposició hi surt perdent. La posada en escena és majestuosa: el visitant trepitja les velles llambordes del barri, els cabarets són reproduïts amb exquisidesa i l’ambient bohemi es respira durant tota la visita, però qui s’espera una exposició d’art en surt decebut car no hi ha el volum d’obres que s’espera d’una retrospectiva de tota una època. Però l’habilitat de la posada en escena provoca un efecte directe en la funció pedagògica que busca la mostra, i el nombrosíssim públic que la visita en surt molt satisfet.
Picasso i l’impacte de París en l’art català
L’agost de 1899 es publica la convocatòria per a la presentació d’obres d’art destinades a l’Exposició Universal de París, que es feia entre l’abril i el novembre de 1900. El jove Pablo Ruíz Picasso s’hi va presentar i va ser seleccionat, i cap al setembre es va desplaçar a la capital francesa amb Carles Casagemas. Allà es va trobar amb els seus amics catalans: Ramon Casas, Santiago Rusiñol, Miquel Utrillo i l’inseparable Manuel Pallarès, que s’hi va afegir uns dies més tard. Van visitar l’exposició, però sobretot van pujar a Montmartre, perquè era allà on estaven passant les coses més interessants en les arts i la cultura.
El Museu Picasso de Barcelona i la històrica Sala Parés (fundada el 1877) presenten dues exposicions rotundament complementàries. Al museu del carrer Montcada Picasso descobreix París, i a la galeria de Petritxol París a la Parés. A la primera s’intenta, en un format massa breu, construir un diàleg entre el jove pintor i els personatges parisencs que el van impressionar: Eugène Carrière, Paul Cezanne, Edgar Degas, Paul Gauguin, Toulouse-Lautrec, Théophile A. Steinlen i d’altres. La mostra, concebuda per tapar un forat de tres sales en l’exposició permanent, acull obres cedides pel Picasso de París i el Musée d’Orsay, però això no fa que el relat es quedi curt. Agradaria molt una gran exposició sobre el tema en un futur, feta realment de manera conjunta entre els dos museus picassians. El tast és atractiu i temptador, i es complementa molt bé amb les del CaixaFòrum i la Parés, però hi ha un discurs profund i històric per explicar. Al cap i a la fi, Rusiñol, Picasso i els seus coetanis van obrir la porta a la ja històrica relació de l’art català amb París. I la rastellera de noms que els van seguir (i que allà van créixer) configura un dels episodis centrals de la història de l’art català. I això be val una gran mostra.
A finals del XIX, la Sala Parés era el centre del món de l’art de Barcelona. Exposar a la Parés significava el reconeixement de la crítica i el mercat. Les tendències que es mostraven a París eren recollides pels artistes catalans que visitaven la ciutat, i les presentaven a la galeria. Així la Sala Parés es va convertir en el lloc per conèixer què feien els artistes que sojornaven a París. Aquesta situació va atorgar una enorme capacitat d’influència a la galeria. Si Barcelona era el París del sud, la Parés n’era el cor.
Comissariada per Sergio Fuentes, la mostra acull obres d’Hermen Anglada i Camarassa, Isidre Nonell, Simó Gómez, Santiago Rusiñol, Ramon Casas, Joaquim Sunyer, Pere Isern i d’altres. L’exposició de la Parés té el que es troba a faltar al CaixaFòrum i al Museu Picasso: la mirada transversal dels artistes d’aquí sobre la modernitat sorgida en el canvi de segle a París. Per això paga la pena visitar-la i complementar la soirée cultural francòfona.
I per cert, a finals de 1956 la Parés es va presentar a París en una exposició que ha esdevingut històrica i que fins i tot va ser visitada per famosos com Gloria Swanson i Ingrid Bergman. Rafael Llimona, Alfred Sisquella, Josep Amat, Domènec Carles, Rafael Durancamps, Josep Mompou i una llarga llista més (alguns havien viscut a la capital francesa) van fer descobrir l’art català als parisencs. Al pròleg, de Jean Cocteau, ja es deia ben clar: “l’Espagne est un pays de peintres”.
A dia d’avui, la relació entre Catalunya i París no s’ha pas tancat. La Sala Parés continua participant d’aquest relat.
El swing, música de la modernitat
La il·lusió de la modernitat dels anys vint va tenir en la música una de les seves principals avantguardes ideològiques. La pau, que hom aspirava que fos definitiva, va dotar a la societat d’un entusiasme encomanadís que va empènyer la gent a viure al límit. Amb el temps es va veure que el somni del Tractat de Versalles era una quimera però, enlloc de retreure l’esperit comú de l’època, el va expandir fins el paroxisme; i el swing en va ser un dels elements propagadors.
Nascut fa nou anys, el Festival Django l’H poua en la visió retrospectiva, en el reconeixement al passat. I ho fa amb aquesta nostàlgia mesurada tan contemporània: evocant els mites i reinterpretant-ne el llegat buscant les claus que atorguin a aquesta música un lloc al món d’avui; probablement tan desesperat com el dels anys vint i trenta.
Amb l’impuls del guitarrista Albert Bello i de l’escola de música de la ciutat (EMMCA), i sense patrocinadors cervesers, L’Hospitalet de Llobregat recupera un jazz genuïnament europeu que va captivar els americans, Duke Ellington el primer. Centenars d’aficionats al jazz manouche es van trobar a finals de novembre (del 19 al 25) a L’Hospitalet, segona ciutat de Catalunya, per escoltar els millors artistes d’aquest estil i assistir a classes magistrals i jam sessions. Són dies feliços. Com París, L’Hospitalet venera Django Reinhardt. Totes les ciutats busquen el seu esplín.
El programa sempre és interessant: Eva Sur Seine, The Django Orchestra (estrena del nou projecte d’Albert Bello), Biel Ballester Trio, Valentí Moya Quartet o el Pierre Ménard Quintet són símbol d’una passió que a voltes sembla quasi terminal: ritmes per escapar d’un món que s’acaba. Com l’any 1936, quan Django Reindhart va actuar a Barcelona i, en la seva exaltació musical i vital, va acabar de matinada tocant sota el pont de Marina amb uns gitanos acabats de conèixer. Però el quintet del Hot Club de França va haver de tornar a París pagant-se el tren de la seva butxaca i amb una botifarra per única menja. En l’esbojarrat sopar i ball que va seguir al concert, algú va robar la recaptació deixant els músics sense ni un ral. Temps de desassossec que el swing guaria. Interpretació del món d’avui, a la deriva. I París, igual que Barcelona, no s’acaba mai.
Views: 404