VICENÇ BATALLA. Fa cinquanta anys del Festival de Canes anul·lat enmig de la seva celebració, en ple Maig del 68. I, en aquesta edició, es compleix la cinquantena edició de la Quinzena de Realitzadors (9-19 de maig) sorgida l’any següent com a resposta al nou cinema mundial que no es veia a la secció oficial. Nagisa Oshima, Philippe Garrel, Jean-Luc Godard, Werner Herzog, Yoko Ono, Georges Lucas, Martin Scorsese o Albert Serra són alguns del noms que hi han passat o fins i tot s’hi han estrenat. Ens ho explica el seu actual delegat general, Édouard Waintrop.

Édouard Waintrop va heretar una Quinzaine des Reálisateurs el 2012 en plena crisi després del relleu de Fréderic Boyer, que només va poder dirigir dues edicions. Havia remplaçat Olivier Père, actual director de cinema de la televisió Arte, qui havia rellançat la Quinzena quan perdia protagonisme. L’arribada del parisenc Waintrop, excap cultural del diari Libération i del festival suís de Friburg, es produïa doncs en una situació delicada. Amb la Setmana de la Crítica, de primers i segons films, menjant-li terreny i amb una programació oficial al Palau de Festivals més oberta amb la secció paralel·la Un Certain Regard. L’actual delegat general es retirarà just quan acabi aquest aniversari, havent dirigit set edicions.

“El meu objectiu, quan vaig arribar, era vèncer la crisi de la Quinzena”, ens comenta en castellà en una ràpida passejada pels carrers de Tolosa de Llenguadoc durant el passat festival Cinélatino que complia per la seva banda trenta anys. “La primera cosa que vaig voler fer va ser rectificar els errors i restaurar la seva aura. També vaig tenir com a objectiu intentar conjugar la innovació en la manera de fer cinema amb l’interès del públic. És a dir, intentar fer sempre que el cinema més innovador no estigui lluny dels espectadors”.

En una xerrada, una estona abans a la lliberia Ombres Blanches per la presentació del llibre sobre la Quinzena Les jeunes années 1967-1975 (Riveneuve, 21018) de Bruno Icher, Waintrop recordava que en les tres darreres edicions la vintena de pel·licules van trobar distribuïdor francès. El 2011, la proporció havia estat notablement baixa. La bona acollida el 2015 de Mustang de la franco-turca Deniz Gamze Ergüven, que va arribar a estar nominada als Òscar, va ser un revulsiu. També acollir directors foragitats en el seu moment del Palau de Festivals com Philippe Garrel, Bruno Dumont o Arnaud Desplechin en les habituals picabaralles entre programadors i entre la mateixa crítica.

Però si hi ha una cosa en què tothom coincideix és que els factors que van fer possible la Quinzena de Realitzadors el 1969 ja no són els mateixos. “No hi ha pas un fenòmen de nou cinema mundial”, reconeix l’actual delegat general. “L’esperit del 1969 és l’esperit del món occidental d’aquell període. Després del 68, al món hi ha un desig de canviar les coses i de canviar també el cinema. Potser de canviar el cinema per a canviar el món. És l’esperit del ‘Cine Novo brasiler’, del ‘Cinema Nuovo italià’, de tots els directors joves del món. També a Espanya, de Carlos Saura i altres. És un esperit que va irrigar la Quinzena durant les set o vuit primeres edicions”.

L’efervescència del 68

D’aquí el títol del llibre d’Icher, un altre ex crític a Libération, que recull fonamentalment el cicle entre 1967 i 1975. Els dos primers anys, com avantsala del seu naixement el 1969. Perquè tot es cou a la Cinémathèque Française parisenca, dirigida per Henri Langlois. La seva destitució induïda pel govern francès el febrer del 1968 va provocar manifestacions per part dels directors més prestigiosos del moment com Jean Renoir, Jean-Luc Godard, Jacques Rivette o François Truffaut. I va ser com un aperitiu del posterior Maig del 68, que va representar la unió dels estudiants amb els treballadors en vaga a tot el país.

La nit del 18 de maig a la projecció oficial a Canes de Peppermint frappé va derivar en una situació tragicòmica, amb el mateix director Saura pujant a l’escenari amb Géraldine Chaplin i Godard per tancar les cortines i impedir la projecció de la pel·lícula com s’explica de forma divertida al llibre. L’endemà, el delegat general Robert Favre Le Bret anunciava la seva anul·lació després d’una desena de dies de discussions contínues en moltes de les sessions.

El juny, es creava a París la Societat de Realitzadors de Films (SFR). I començaven unes negociacions amb Favre Le Bret perquè al pròxim festival s’hi inconglés un cinema més agosarat i sense censura, se suprimís la pujada a la catifa vermella i l’únic premi atorgat fos per part del públic. No hi va haver acord i, aleshores, es va encarregar al jove de 26 anys Pierre-Henri Déleau que treballava a la Cinémathèque una programació per a l’any següent fora del recinte oficial que es va començar anomenant Cinema en llibertat. S’hi va quedar com a director 31 anys.

El 9 de maig de 1969 s’obria amb la pel·lícula del cubà Manuel Octavio Gómez La primera carga al machete, sobre la revolta el 1868 per la independència de l’illa. I durant dues setmanes, desfilarien fins a 65 films. Entre altres, vuit de brasilers, dos del japonès Nagisa Oshima, el primer de Philippe Garrel i el seu col·lectiu Zanzibar, altres dels nord-americans Roger Corman, Bob Rafelson i Sunsan Sontag, l’únic de l’anglès James Salter, un de l’italià Bernardo Bertolucci, més dels francesos Robert Bresson, Louis Malle i André Téchiné, Invasión de l’argentí Hugo Santiago escrit amb Jorge Luis Borges o Nocturno 29 del català Pere Portabella amb Joan Brossa i Carles Santos. Una retrospectiva a la Cinémathèque parisenca del 28 de març al 3 de maig d’enguany n’ha recuperat fins a 61.

Scorsese i ‘Mean streets’

El llibre d’Icher relata, amb testimonis, alguns dels principals episodis que van forjar la llegenda de la Quinzena. L’alemany Werner Herzog va ser un habitual d’aquests primers anys. La factoria Warhol hi va ser representada per Paul Morrissey. George Lucas hi va portar el 1971 l’existencial THX 1138 abans de consagrar-se amb les seves guerres de les galàxies. A la mateixa edició, Yoko Ono projectava el seu estàtic The fly acompanyada de John Lennon i un allau de seguidors. El 1975, el xilè Patricio Guzmán es desplaçava in extremis des de Madrid per donar a conèixer el seu primer documental sobre el cop d’Estat de Pinochet. El 1976, les escenes de sexe censurades al Japó de L’imperi del sentits d’Oshima obligaven a multiplicar el nombre de sessions.

I dos anys abans de Taxi driver, Martin Scorsese i Robert de Niro es passejaven el 1974 de forma totalment anònima per la Croisette convidats amb el seminal Mean streets. Precisament, Scorsese rebrà en aquest cinquantenari el premi de la Carrossa d’Or instaurat per a homenatjar un cineasta per la seva carrera. L’espai cultural Suquet des Art(iste)s, hi presentarà l’exposició Cinéma(s) en liberté. I, tot i que el certamen segueix sense donar directament premis, tota una sèrie d’institucions associades continuaran atorgant els seus guardons.

La rivalitat amb les altres competicions, sobretot l’oficial, és motiu anualment per a tota mena d’especulacions. La selecció al Palau de Festivals s’anuncia uns dies abans que les de la Setmana de la Crítica, la Quinzena de Realitzadors i, ara, també L’ACID (Cinéma Indépendant pour sa Diffusion). El que fa pensar que totes aquestes altres programacions s’esperen a aprofitar algunes de les pel·lícules descartades.

Secció oficial i seccions alternatives

“Alguns films que volen ser a la secció competitiva oficial i que al final no les escolleixen, intenten ser a d’altres programacions de Canes”, reconeix Waintrop però relativitzant-ho. “En el moment de la conferència de Thierry Frémaux (delegat general de la secció oficial), ja disposem del setanta o vuitanta per cent de la nostra selecció. En el cas d’algunes pel·lícules, sí que hi ha la possibilitat que ens les quedem perquè pensem que són interessants. Però, normalment, el cor de la nostra selecció es fa de forma independent a la resta, siguin les oficials al Palau de Festivals o la Setmana de la Crítica”.

Un fet curiós es va produir el 2009, quan a Francis Ford Coppola li van oferir al Palau de Festivals que Tetro es projectès fora de competició. I ell va decidir, llavors, emportar-se-la a la Quinzena on ja hi havia estat com a productor amb THX 1138 de Lucas. Una edició, la del 2009, que comptava com a cartell amb una foto d’Albert Serra amb Lolita Chammah (filla d’Isabelle Huppert) perquè el realitzador banyolí l’havia descobert la Quinzena el 2006 amb Honor de cavalleria.

Però Waintrop encara relativitza més el procès de selecció. Ho deia en públic a la llibreria Ombres Blanches: “Frémaux ha de tenir en compte els grans poderosos de la indústria. Nosaltres, els programadors, no disposem del poder. Frémaux rep moltes pressions”. Un exemple és que, en l’actual edició 2018, el delegat general de Canes tenia previst presentar el muntatge final del film inacabat d’Orson Welles The other side of the wind. Però el seu productor, Netflix, s’hi ha negat després que les noves regles de competició impedeixin incloure-hi les pel·lícules que no s’estrenen en sales franceses com és el cas amb les de Netflix.

Altres ensenyaments per a Waintrop en el seu treball com a crític i com a programador són els condicionants de les coproduccions entre països. Des de França, es finança una part important de llargmetratges d’autor-e-s que provenen de regions del món amb escassos recursos per al cinema. Tot i que això també té contrapartides. “Hem de desconfiar de les coproduccions franceses. És negatiu perquè, estèticament, redueixen les eleccions. Estan obligades a contractar un muntador-a francès. Els muntador-e-s d’aquests altres països podrien aportar-hi un concepte diferent. A França, Espanya i Alemanya, hi ha inversions en aquest sentit. Però això dóna una homogeneïtzació de la globalització i impedeix una diversificació de les possibilitats”.

En aquesta transició cap a les noves formes cinematogràfiques, marcada també per les noves tecnologies, Waintrop deixa al seu successor, l’italià Paolo Moretti, una Quinzena de Realitzadors en bona salut per iniciar el seu segon cinquantenari. I ubicada, si més no des del 1983, al Palau de la Croisette on abans se celebrava la secció oficial. Waintrop, als 66 anys, agafarà els seus estris a París i Ginebra i es retirarà a una població catalana per seguir investigant sobre l’anarquisme ibèric que és una altra de les seves especialitats.

Les anachistes espagnols (1868-1981), Édouard Waintrop (Denoël-2012)

 

Views: 215