La resta de personatges circumstancials de Suleiman sí que parlen, però ell no. Bé, només per dir en aquest últim film en un taxi a Nova York que és de Natzaret. D’aquesta ciutat al nord d’Israel se’n va anar als anys vuitanta per començar un periple internacional de professor i cineasta. Fins que va tornar a Jerusalem i hi va rodar el 2002 Intervención divina per recordar, amb aquesta clau d’humor agre, les dificultats d’una parella als territoris ocupats per trobar-se a una banda i altra de les barreres israelianes. Era un manifest palestí, però sense utilitzar els típics codis a l’ús. Llavors va rebre el Premi del Jurat, la Palma de Bronze.

Hi va tornar el 2009 amb The time that remains, no estrenada a l’Estat espanyol, on hi recreava la convulsa història de l’Estat hebreu. I a l’actual It must be heaven comença el relat a la seva terra per explicar-nos, sense paraules, per què va marxar. Amb una primera parada cinematogràfica a París, on descobreix que la militarització de la societat no és aliena a Israel. I on els productors de la indústria (interpretat pel mateix Vincent Maraval de Wild Bunch que li distribueix el film) li diuen que el seu guió no és prou palestí per finançar-lo. Aquesta és la clau de la pel·lícula.

Perquè amb la seva mirada entre ingènua i maliciosa, el que Suleiman ens vol fer veure és que ell continua sent palestí sigui el que sigui i faci el que faci. I això no l’impedeix ser un ciutadà universal i d’observar que, a l’estranger, la gent viu igual d’estressada, neuròtica i fugitiva. Però aquesta crítica la fa a través d’uns gags que mai perden ni l’humor ni la poesia de les seves imatges.