VICENÇ BATALLA. La reina del Sónar dels 25 anys ha estat, sens dubte, la jove Rosalía que a punt de treure nou àlbum totalment compost per ella mateixa ha donat un cop d’efecte per equiparar-se a les dives de l’R&B de l’altre cantó de l’Atlàntic. Capdavantera d’una nova generació d’artistes locals, assegura que el festival no hagi de viure només de les vaques sagrades. Al costat de les bones actuacions dels Gorillaz, LCD Soundystem i Richie Hawtin, d’altres figures estrangeres emergents com Laurel Halo, SOPHIE, Chino Amobi o GoldLink demanen pas per sacsejar els conformismes. Fora de categoria, Ryuichi Sakamoto explora nous territoris sonors acompanyat d’un Alva Noto que l’apropa cada cop més a la millor música contemporània. Repàs per ítems d’aquesta nova cita barcelonina que el 2019 torna amb un desplaçament al mes de juliol per una fira tèxtil intercal·lada (sic).
ROSALÍA I AFINS
Només vam poder veure l’últim tema, perquè l’actuació va durar un quart d’hora menys del previst. Però en vam tenir prou. Fent un eslàlom per la cortina vermella de l’esquerra del SonarHall, ens vam situar just de perfil a la passarel·la que havia fet instal·lar (com l’any passat Arca) per realitzar una actuació coreogràfica amb les seves vuit ballarines mentre darrera El Guincho (productor del seu imminent El mal querer) li llançava les bases i Los Mellis li picaven de palmes.
Ens vam quedar astorats per l’ambició d’aquesta noia de Sant Esteve Sesrovires (Baix Llobregat) de 25 anys (nascuda gaire bé amb el festival) que pot passar de gravar un disc de flamenc jondo i heterodoxe (Los Ángeles, l’any passat) a plantejar-se ja d’unir aquesta tradició amb els sons urbans més actuals i fer-li la competència a les dives nord-americanes i britàniques. Perquè, sobre l’escenari, la seva seguretat és absoluta i les primeres cançons que ens arriben del seu nou treball no només són virals (Malamente) sinó rotundes. I no li fa por els escepticismes que pugui generar aquesta gosadia ni les polèmiques taurines del mateix Malamente.
El seu acompanyant a Los Ángeles, Raül Fernández aka Refree, va estrenar el mateix dia el seu nou projecte electrònic secundat per la dj Ylia i visuals del realitzador Isaki Lacuesta. La incursió d’aquest reputat productor d’altres veus del flamenc i la cançó i amb passat de grup hardcore se salda amb tot un reciclatge dels sons més foscos del techno potser encara per pulir però amb personalitat pròpia quan hi afegeix el seu cant inconformista. Lacuesta, per la seva part, prepara així la retrospectiva amb videoinstal·lacions que li dedicarà el Centre Pompidou parisenc la tardor que ve.
‘REGUETON’, ‘TRAP’ I ACTITUD
Definitivament, aquest ha estat l’any en què els sons llatins més s’han escoltat a l’espai central del SonarVillage de dia (el dj francès King Doudou i el nord-americà Dre Skull). I el públic, local i guiri, no només no li ha fet fàstics sinó que ho ha ballat amb alegria. Qui ens ho havia de dir el 1994 quan els espectadors es disfressaven amb roba fluorescent per allunyar-se el màxim possible de la salsa! En aquest canvi de mentalitat, hi té a veure que els artistes joves barregen ara moltes més influències i s’ha encomanat el que ve del Carib, Centre i Sud-Amèrica.
Un dels casos clars és l’argentina, actualment resident a Barcelona, Nathy Peluso. Provocadora en les formes, de fet fa una reinterpretació de la història de la música negra amb la seva excel·lent veu introduint-hi elements personals i un curiós spanglish. El senegalès Lory Money també practica una mescla de rap molt personal i divertit traient-ne una crònica social i política amb títols com Ola k ase o Independent (yo empecé el prucés). Des de Mallorca (ja que el programat inicialment Valtònyc també el tenim exiliat a Brusel·les), Rels B va aparèixer rodejat del seu dj i veus masculina i femenina. I la banda de hip hop instrumental barcelonina Big Menu va portar fins a cinc MC per convertir l’escenari Red Bull en una festa amb sofà inclòs.
SOPHIE I CHINO AMOBI
El que tenen en comú la britànica SOPHIE (en majúscules, tot i que al títol de l’article ens ho hagués distorsionat) i el nord-americà Chino Amobi és que fan música electrònica i pertanyen a la comunitat queer. I que la seva música és molt excitant. Sophie Xeon, escocesa transgènere emigrada a Los Ángeles, està darrera de produccions per a Madonna, Charlie XCX o Vince Staples. Però el 2015 va editar un primer àlbum recopilatori Product i, recentment, ha publicat el ja imprescindible per al 2018 Oil of every pearl’s un-insides. Davant del públic i acompanyada de més ballarines, el seu espectacle relliga l’època daurada de la música disco i els primers artistes que jugaven amb l’ambigüitat sexual amb els sons més contemporanis que avencen el futur. Aquesta actitud va tenir un colofó apoteòsic quan va cantar i ballar les últimes cançons amb el tors nu en una mena d’èxtasi místic.
Per la seva part, Chino Amobi també va entrar en trànsit sobre les seves bases industrials i tòxiques quan agafava el micro i es dedicava a rapejar els seus missatges de denúncia. Negre i homosexual, la seva doble condició de minoria es multiplica amb l’ús d’aquests sons radicals que van merèixer que la revista de referència Wire considerès el seu àlbum Paradiso el millor de l’any passat. Si més no, el collage sònic del que està constituït reflexa a la perfecció el món que ens envolta.
I, per arrodonir-ho, a la nit va actuar Octo Octa: un joc fonètic per a Maya Bouldry-Morrison que va començar a San Francisco com a productor house masculí i que, actualment, és una productora femenina que aplica al gènere bones dosis de cordes i aparells analògics. En directe i amb els peus descalços, va semblar més fosca i endurida.
LAUREL HALO I LANARK ARTEFAX
De majestuós es pot definir el concert de la nord-americana Laurel Halo que, malgrat tenir la competència de Rosalía, ens va mantenir asseguts a l’auditori amb el seu avant-jazz i avant-pop convenientment amanit per la bateria experimental del novaiorquès York Eli Keszler. La primera part instrumental va suposar un viatge psicodèlic tan digital com orgànic. La segona, amb la càlida veu d’Halo, deixava en evidència molts dels aprenents de l’autotune i recordava que el seu tercer àlbum Dust conté un potencial per rivalitzar amb qualsevol de les actuals figures en voga. Fins i tot es va permetre l’autoritat de retirar la fumera que li llençaven a l’escenari amb dos simples gestos de la mà esquerra. Una autoritat que hauria de cridar l’atenció del públic jazz i pop.
L’altre nom a seguir és el del jove britànic Lanark Artefax, un anglès establert a Glasgow, que amb l’EP Whities 11 va posar el 2017 en alerta llumeneres com Björk que el punxa a les seves sessions. I no únicament perquè el punxi Björk resulta interessant, sinó perquè es desmarca de la majoria de productors de techno i house aportant-hi un sentit de la melodia i el ritme molt personals. Mentre actuaven els LCD Soundsystem, el vam anar a escoltar una estona amb una posta en escena on hi destacava enmig un monòlit lluminós amb ell engabiat a les fosques al costat. De nom real Calum McRae, ell explica que es vol dedicar a les bandes sonores. Faci el que faci, l’esperarem.
GOLDLINK I EL RAP SENSE ARTIFICIS
Sabut és que per molt grans que siguin el Sónar o el Primavera Sound, els rapers estatunidencs de major fama esquiven aquests festivals. També pels seus elevats honoraris (o no es presenten a les cites com Frank Ocean o Migos). Per això era important assistir a l’estrena a la Península de GoldLink, natural de Washington DC. En l’última edició dels Grammy, ja ha estat finalista pel seu segon àlbum At what cost. Lluny dels artificis d’alguns dels seus coreligionaris, Anthony DeCarlos va mostrar una gran naturalitat, rapejant i cantant segons el moment, i exhibint un flow que l’apropa al nivell de gent com Drake.
Com a productors, GoldLink compta amb el canadenc Kaytranada i el californià Joe Kay qui es va encarregar d’escalfar la seva sortida amb un repertori de música negra com a bon representant que és del col·lectiu Soulection de Los Angeles. Abans, vam gaudir del directe de la també angelina TOKiMONSTA.
La primera nit, havia estat el torn pel precoç suec Yung Lean però el seu rap millenial, amb bases trap, acaba cansant. Per qüestions logístiques ens vam perdre Oddisee, un altre originari de Washington. Una llàstima, perquè es va presentar amb la seva banda Good Compny per continuar oxigenant amb funk les rimes del seu darrer disc The iceberg. Qui, finalment, no va venir va ser el padrí del grime britànic Wiley.
I, des d’un punt de vista més conceptual, el projecte Grace And The Color Of Sound és la nova aposta de M.Sayyid procedent del grup de hip hop underground Antipop Consortium. Compost d’electrònica, visuals i una ballarina, només vam poder veure el final però ens va causar una molt bona impressió.
GORILLAZ, LCD SOUNDSYSTEM I THOM YORKE
I com ho presagiàvem a la crònica anterior, la prometedora rapera anglesa Little Simz va intervenir al concert dels Gorillaz la nit del divendres cantant el bonus Garage palace de l’àlbum Humanz. Amb una energia increïble. No li va tremolar la veu sabent que també compartia escena amb els rapers Posdnuos i Dave de De la Soul. Amb aquestes credencials, Damon Albarn i el seu soci Jamie Hewlett per aquesta banda virtual no podien defraudar. I, de fet, la seva actuació va ser una celebració de pop ballable que anuncia ja el nou àlbum a punt d’editar-se The now now.
L’endemà, el retorn amb gràcia dels LCD Soundsystem (i un James Murphy multiplicat amb les seves sessions maratonianes a la carpa DESPACIO) també va estar a l’altura. Banda al complet i sis coristes (quatre dones i dos homes) per donar vida al seu American dream, que puja el llistó respecte als seus discos d’abans. No sempre aquestes tornades compleixen les expectatives i els grups acaben interpretant els temes antics per fer-se aplaudir. Però amb la força en directe de cançons com Tonite, els LCD no tenen res a témer. Fins i tot, quan la intensitat baixa una mica en un recinte tan gran amb el seu repertori més íntim.
En canvi, aquestes circumstàncies se li van girar en contra a Thom Yorke quan va aparèixer ja entrada la matinada per transformar per a la pista les seves incursions electròniques fora dels Radiohead. Malgrat estar acompanyat del productor Nigel Godrich i els originals visuals de Tarik Barri, l’acceleració de les seves composicions va provocar que es desdibuixessin i la veu de Yorke va quedar desubicada.
DE PLASTIKMAN A LIBERATO
La virtut del català Oriol Riverola, aka John Tabalot, és aconseguir fer ballar la gent sense necessitat de passar mai dels 140 bpm. A partir de mitjanit, hi ha molt pocs djs que siguin capaços de descendir dels 160. I quan enmig de les seves sis hores a la carpa del SonarCar vam accedir en un moment de recès a l’interior, Talabot seguia punxant a aquesta moderada velocitat temes de nu-disco i house tribal amb l’elegància que el caracteritza. Per què anar a buscar a fora el que tenim a casa.
Capítol a part mereix el canadenc Richie Hawtin, un històric del festival. Els darrers anys, alternava projectes conceptuals amb sets massa previsibles fruit de les seves escapades a Eivissa. Però en aquesta ocasió ens va voler obsequiar amb el directe Close, fent referència al seu disc Closer i l’època en què com a Plastikman experimentava amb els ritmes amb un minimalisme que va crear escola. La seva actuació, amb un bucle inacabable del millor techno de Detroit, ens va transportar a aquells anys en què l’espiral semblava infinita. A la pista, velles i noves generacions suant la cansalada.
El contrapunt el va posar l’italià Lorenzo Senni, com a tancament del diürn SonarHall en què va demostrar un cop més que de la dècada dels noranta es pot aprofitar gaire bé tot i encara més si s’hi afegeix una bona dosi d’humor. El seu secret és no agafar-se massa seriosament. El contrapunt del contrapunt va ser el també italià Liberato, que ha generat tota una nova comunitat d’insubmisos a l’Italià postdemocràtica a partir dels seus himnes napolitans sacsejats pel spaguetti-disco i el seu caràcter anònim.
APUNTS LOCALS
I, si entrem en temes polítics, el més directe van ser els visuals del terrassenc Juanjo Fernández (la meitat de The Suicide of Western Culture), amb l’àlies Gnomalab, il·lustrant l’opressiva atmosfera del barceloní Pedro Pina. Ens van explicar que havien aparegut imatges de les hòsties de la policia nacional i la guàrdia civil als votants catalans del referèndum de l’u d’octubre. Nosaltres vam arribar quan descomponien el retrat del rei Felip VI.
No van ser les úniques referències a l’actualitat més immediata. El retrat (xiulat) de Donald Trump es col·lava sovint en d’altres visuals d’artistes anglosaxons (Gorillaz… ). I on més, en el del duet de Manchester Demdike Stare fent-se servir del polifacetic artista Michael England qui va efectuar un recorregut per l’Amèrica dels pobres i les minories en contrast amb la figura narcisista i xenòfoba del president dels Estats Units.
ALVA NOTO-RYUICHI SAKAMOTO
L’alemany Alva Noto va protagonitzar un primer concert al SonarHall amb el material del seu recent UNIEQAV on música i imatges (del mateix Carsten Nicolai) es compenetraven perfectament en la seva recerca de l’alquímia electrònica. En directe, la música del berlinès guanya en capacitat immersiva.
La seva col·laboració amb el mite japonès Ryuichi Sakamoto ja entra en la categoria de música contemporània. De la més estimulant que es pugui trobar. La simbiosi entre ambdós artistes és ara per ara envejable. Després de quinze anys d’anar intercal·lant treballs puntuals, en comptes de domesticar-se encara s’aventuren més. I l’ex Yellow Magic Orchestra no té cap mirament en furgar en l’interior del seu piano per fer sorolls amb les seves mans o amb objectes. Així va començar la seva intervenció de cloenda del festival al Teatre Grec, mentre Noto anava posant en marxa tots els ginys però de manera sòbria i ambiental per deixar el màxim de marge possible al mestre. De fons, en aquest cas unes imatges sintètiques ondul·lades sobre un rectangle. Resumida, la història de la música del segle XX i la de demà i mantenint tota l’emoció i la màgia del moment.
L’ANY QUE VE, DEL 18 AL 20 DE JULIOL
Ens hem deixat d’altres actuacions i sessions per destacar (el bateria Tony Allen amb la veu del detroitià AMP Fiddler o l’homenatge pòstum a Mika Vainio d’Ilpo Vaisanen i Scheneider™), i ens hem estalviat d’altres que no ens van agradar, però potser ja toca de tancar aquest resum i donar cita per a l’any que ve. Esperant, d’altra banda, disposar de més marge per recórrer i comentar el Sónar+D. No és fàcil quan el festival celebra el seu quart de segle consolidant-se amb un assistència rècord de 126.000 espectadors.
Amb el contrasentit que una fira de maquinària tèxtil ITMA als recintes de Montjuïc obliga a traslladar per primera vegada les dates del certamen del juny al juliol. Concretament, del 18 al 20 de juliol. Sembla ser que aquestes màquines tèxtils ocupen tant espai que encara que se’n vagin abans els ordinadors no hi ha prou temps per muntar-les. Dos conceptes socioeconòmics força diferents.
Ara s’haurà de veure si, aquest desplaçament d’un mes, afectarà al públic habitual. Tenint en compte que les dates coincidiran amb d’altres festivals a la Península i el Doctor Music torna als Pirineus precisament la setmana d’abans. El que és segur és que encara passarem més calor de l’acostumat.
Views: 470