VICENÇ BATALLA. Començàvem a dubtar de la capacitat del quebequès Xavier Dolan de recuperar la seva frescor del principi. Però amb Matthias i Maxime, a competició, ho aconsegueix com a retrat personal i generacional arribat als trenta. Perquè ho fa des de casa i amb els actors que coneix. El gir del francès Arnaud Desplechin també és sorprenent amb Roubaix, une lumière, més social i sobri que mai.
“Trobar el meu lloc haurà estat, com la major part del món imagino, la història de la meva vintena”, comença a la seva declaració d’intencions al full de premsa Xavier Dolan per presentar Matthias i Maxime. A Canes el 2009, a la Quinzena de Realitzadors, es donava a conèixer un xicot de vint anys amb un títol que no passava desapercebut: J’ai tué ma mère (He matat la meva mare). L’any següent hi tornava, aquesta vegada a la secció Un Certain Regard del Palau de Festivals, amb Les amours imaginaires (Els amors imaginaris). I només dos anys després, amb Lawrence Anyways. Un 2012 en què també firmava Tom à la ferme (Tom a la granja).
I la consagració arribava el 2014 amb Mommy, que va compartir el Premi del Jurat amb Godard! Dolan només tenia vint-i-cinc anys. Però què explica en aquest full d’intencions: “L’èxit s’acompanya d’aïllament i abans que jo pogués adonar-me’n em trobava, després d’haver franquejat el meu primer quart de segle, les tres quartes part del temps sol”.
En aquell moment, es va llançar a una carrera de producció internacional, que va passar primer el 2016 per Sólo el fin del mundo amb tot d’actors estrella francesos. I, malgrat obtenir el Gran Premi Jurat, quan va rebre el trofeu es va voler defendre emocionat de les males crítiques dels periodistes, que havíem trobat aquest film histèric. I la seva producció en anglès als Estats Units The death and life of John F. Donovan, amb Kit Harrington, Natalie Portman i Susan Sarandon, com un melodrama bastant convencional. De fet, als Estats Units i Canadà no s’ha arribat a estrenar i a França fa dos mesos va passar més aviat desapercebut.
És enmig d’aquest fangar mentre intentava muntar el seu film en anglès, que Dolan va decidir de fer-ne un altre a Mont-real amb força referents autobiogràfics i amb la seva gent. I, afortunadament, hi retroba la seva inspiració perquè parla amb la seva llengua (subtítols necessaris en francès per seguir l’argot quebequès), actrius fetitxes com Anne Dorval amb qui havia treballat des del primer dia i tota una colla de joves actors com ell que coprotagonitza la cinta com a Maxime. Matthias és interpretat per Gabriel d’Almedia Freitas. És la història de dos adolescents que es coneixen des de l’escola, mantenen l’amistat però no arriben a reconèixer-se com adults com a dues persones que s’estimen. No arriben a acceptar la seva condició sexual. I és emocionant.
“Mathias i Maxime parla d’amistats com aquesta. En un altre món, i en una altra història. On joves de diferents orígens, diferents classes, arriben a una certa edat i, en el canvi d’una època i les seves grans preguntes, es demanen com jo quin és realment el seu lloc”. Dolan ho resumeix molt bé d’aquesta manera. En aquest cas, totes les converses per més veloces que siguin, tots els moviments i efectes de la càmera i el muntatge, totes les seves sincronitzacions amb la música pop sintonia d’aquesta generació, estan justificats. I el quebequès ens demostra que, als trenta anys complerts el passat mes de març, té tot el món per davant.
Léa Seudoux i Sara Forestier, inspiració per a Desplechin
Arnaud Despechin també utilitza el programa de promoció per justificar el seu canvi de rumb a Roubaix, une lumière (Roubaix, una llum). No lluny dels seixanta anys, el realitzador francès aparca el seu cinema tan literari i simbolista per llançar-se a una història realista de caire policíac. I torna, per això, a la seva ciutat de naixement de Roubaix, al nord desindustrialitzat i decadent de França.
Se serveix d’un crim ocorregut en aquesta ciutat fa una desena d’anys per part de dues noies marginals que vivien juntes. I que són encarnades de forma admirable per Léa Seydoux i Sara Forestier d’una trentena d’anys. Amb el contrapunt d’un comissari d’una cinquantena, que interpreta sòbriament Roschdy Zem. Seydoux és el caràcter fort, que no es reconeix obertament en una relació homosexual. Forestier és el caràcter feble, però que no amaga els seus sentiments. A la primera part Desplechin radiografia la situació actual de Roubaix, amb totes les seves ombres i llums, a partir d’altres successos.
A la segona, el possible crim de les noies concentra tota l’atenció de les càmeres i la trama. I en aquest enfrontament a dos entre cadascuna de les noies amb el comissari i, després entre elles totes dues i amb una culminant reconstrucció de l’escena de l’assassinat, es crea una atmosfera que és capaç de dir moltes coses sobre aquestes persones anònimes que un dia apareixen a la primera pàgina dels diaris. A diferència de Un cuento de Navidad o Los fantasmas de Ismael, que també passaven o acabaven a Roubaix, aquí Desplechin no utilitza actors i actrius per fugir de la realitat sinó perquè es fonguin en el paisatge. I s’agraeix.
Views: 128