ABEL CUTILLAS. És difícil de trobar un autor on la política, la història i la societat tingui un paper més central i alhora sigui llegit des d’un punt de vista més psicologista, memorialista i personalista. La recepció de Marcel Proust (1871-1922) ha patit una reducció a la dimensió subjectiva, com si el que presentés la seva obra cabdal (A la recerca del temps perdut, 1913-1927) fos l’interior d’una ànima humana, immensa, plena de sensibilitat, riquíssima en l’apreciació estètica, però tancada sobre ella mateixa. El temps, el temps que passa, que es perd i que el narrador recerca i al final de tot el camí retroba com un temps personal, íntim, individual, en definitiva. Aquesta seria la presentació escolar, reduïda, de Proust. Una lectura que no se sosté. Com no se sosté la recepció estètica, merament preciosista, lingüística, de la novel·la, que tanta fortuna ha fet.

I, això, tot i el caràcter polític evident, omnipresent, continu, dispersat entre els centenars de pàgines del llibre i central en la vida mateixa de l’autor, un home estretament relacionat amb els centres de poder francesos i europeus, amb ministres a la branca materna i un pare assidu de l’Assemblea, present en els càrrecs públics del moment. Un autor que és gestat sota els trets i les explosions de la gran revolta de la Comuna, durant la qual el seu pare serà ferit de bala i la seva mare, embarassada, deixarà París. Un autor obsessionat amb el periodisme i la premsa, relacionadíssim, aspirant perpetu a la publicació en els periòdics i alarmat pel gran poder d’influència que tenen. Un autor que viu en primera persona i de molt a prop esdeveniments com la Gran Guerra i que té contacte directe amb observadors de la Revolució Russa, i que injecta a l’interior de la seva novel·la, en les interminables redaccions, els fets i les idees d’aquest present convuls i els connecta amb la història.

A pesar de tot això, insistim, Proust ens arriba d’alguna manera com un escriptor d’intimitats, algú que escriu momificat dins del seu llit, enclaustrat darrera les cortines, els porticons i l’aïllament sonor del suro que recobreix la seva habitació i que centra la seva literatura en una espècie de recreació literària i sentimental del passat.

De la recerca de Pla a la demonització de Sartre

Crida molt l’atenció la poca presència de la política en la discussió sobre Proust. Podem considerar el tema com l’elefant tancat a l’habitació, no només de la recepció de Proust sinó de la cultura francesa, i per extensió europea, del segle XX. El fet demana una explicació. És com si França no estès preparada per afrontar el Proust polític, el significat profund de la novel·la, i tingués la necessitat de desposseir-lo. Des de quan això és així? Bé, això ja és així des d’abans de la publicació mateixa d’A la recerca del temps perdut. Les conegudes dificultats que troba Proust per publicar l’obra es poden llegir des d’aquí també, igualment en el període dels autoritarismes europeus. Proust no té lloc, per motius evidents. Però serà sobretot a partir de la lectura de Jean-Paul Sartre i de la demonització política de Proust que fa Sartre quan l’aspecte polític, històric i social s’apagarà totalment, quedarà descartat.

L’hegemonia intel·lectual de Sartre té com a preu a França l’encasellament de Proust a un determinat espectre polític i social, la reducció a un partit i una ideologia estigmatitzada, una rebaixa de la gran política d’idees i valors que significa Proust a la mesquinesa del partidisme i els interessos de classe. Una lectura pobríssima. La condemna al passat i la desactivació del discurs polític proustià. De fet, el que provoca la intervenció de Sartre és l’oblit de la memòria i del temps que Proust havia recuperat, o que intentava salvar del naufragi. Aquí Sartre només és un agent de les necessitats del seu temps.

Proust conserva una certa idea de França. Una idea que prové de molt enrere i que veu com es desfà davant dels seus ulls, el cas Dreyfus en seria l’anunciació. És una idea que no pertany només a França, però on França ha tingut històricament un paper protagonista. El món d’ahir de Proust és el món que la Gran Guerra destrueix materialment i que la segona meitat del segle XX intenta fer desaparèixer. No crec que tingui res a veure amb el de Stefan Zweig, però això seria un altra qüestió. Amb el que té molt a veure és amb el món que també intenta recuperar Josep Pla, un món que també es prohibit, reduït i demonitzat per les operacions culturals de la segona meitat del segle XX. No em sembla casual que Pla sigui un dels primers catalans a descobrir Proust. La posició europea de Pla als anys vint li permet de comprendre ràpidament el potencial de l’autor per al seu propi projecte literari. Els francesos farien bé de llegir Pla (el tenen a disposició aquí) per entendre Proust en el context europeu i veure que La Recerca no respon a una pulsió personal de l’artista, sinó a una necessitat de l’època.

Proust, com Pla, es troba desarmat perquè la segona meitat del segle vint consisteix en una negació de la primera; no té consistència per ella mateixa, és una pura negativitat cultural, com es va veient a cada dia que passa. El cas Proust és un cas més de la dinàmica d’un segle atrapat a l’interior del seu mirall, un segle del qual en comencem a sortir ara. Així, a Proust se li ha extirpat el cor de la novel·la, que és històric, polític i social, i se li ha trasplantat un cor artificial que seria purament sensible, estètic i literari. S’ha convertit la història en un psiquisme, aquesta és l’operació negativa de la memòria: el record és personal i no pot ser posat a debat. S’ha convertit la política en una suma d’individualitats, una persecució d’interessos particulars, en total absència d’idees superiors, segona negació. S’ha convertit l’aspecte social del llibre en un mer teatre de societat, considerant els personatges que desfilen per les pàgines de La Recerca com a simples figurants, els homes no actuen, només decoren, tercera negació.

El canvi de paradigma que proposa Gérard Desanges 

L’aparició del llibre de Gérard Desanges, Proust et la politique. Une conscience française (Proust i la política. Una consciència francesa; Classiques Garnier, 2019), podria ajudar a corregir la perspectiva. Pràcticament no s’havien publicat llibres sobre la qüestió política en l’autor. En un número recent de la revista Cahiers de l’Herne dedicat a Proust, el tema hi té una entrada, senyal que ja no es pot passar més per alt. L’operació crítica rellevant seria la que aconseguís situar la política en Proust no com a un aspecte temàtic més, sinó donant-li la centralitat que demana. Redimensionar Proust, veure com el cas Dreyfus inicia un deteriorament polític al cor de França, com les referències històriques del llibre no són meres col·leccions de noms de llocs ni catàlegs de duquesses. Que tot pesa, i molt, saber apreciar els elements que Proust afegeix en les últimes redaccions a una novel·la que tenia conclosa, i aquí és necessari tenir present com incrusta la Gran Guerra a El temps retrobat (darrer tom), com hi fa morir personatges que ja havien mort en d’altres parts de la novel·la, com la Revolució Russa s’hi deixa veure i etcètera, etcètera, etcètera.

Temes que van aparèixer a la presentació pública a París del llibre de Desanges. Personalment, li vaig demanar el motiu que el seu fos dels pocs llibres dedicats a un tema que ambdós vam convenir que era central en l’obra de Proust i la resposta més o menys la he intentat presentar en aquest article. Em vaig quedar amb les ganes de preguntar-li una altra cosa, que és la que pregunto als proustians quan tinc ocasió, però que veient la resposta a la pregunta anterior vaig considerar que ja era redundant i es podia donar per contestada. La pregunta que realment m’intriga i la vaig posant, potser més per a que es parin a pensar-la que per voluntat d’obtenir una resposta definitiva, és la de per què Proust no és l’autor nacional francès, en singular.     

Em sembla que és la pregunta que França s’hauria de fer. Per què amb Proust no s’ha realitzat la mateixa operació d’Estat que ha fet Anglaterra amb Shakespeare, Espanya amb Cervantes, Itàlia amb Dante, Alemanya amb Goethe o els catalans, en absència d’institucions pròpies, amb Pla, és a dir, per què França no té a Proust com a autor insígnia i prefereix ser representada per una plèiade d’escriptors diversa? I la pregunta que també s’hauria de fer és si no és precisament això l’indici últim de la debilitat francesa actual, i no només francesa, clar. Però haver d’introduir el tema a la presentació hagués allargat la cosa i portat el debat massa lluny. De moment prefereixo deixar aquí la pregunta. Ja hi haurà més ocasions d’insistir-hi.

El temps que s’ha perdut amb Proust, oblidant el component polític de la seva obra, està en condicions de ser recuperat. Per això serveix la literatura, com Proust magistralment ensenya. El llibre de Desanges podria fer la funció del biscuit sucat al te i despertar-nos la memòria, per poder començar a recordar aspectes que el segle ens han fet oblidar. Més enllà de les metàfores, el que s’ha d’exposar és que, en definitiva, Proust és la memòria involuntària de França.

* Tots els articles de L’apèro literari de l’Abel Cutillas

Views: 1613