VICENÇ BATALLA. Després d’haver cobert com a fotògraf la major part dels esdeveniments més importants dels últims quaranta anys, Peter Turnley (Fort Wayne, Indiana, 1955) es va trobar bloquejat a Nova York el març del 2020 en ple confinament pel coronavirus. Com a reacció, va decidir de sortir cada dia durant més de dos mesos per donar testimoni d’un món que havia canviat de cop i a tot arreu. En la seva mirada i la mirada dels altres. I, per primera vegada, ha mantingut un diari de les seves impressions i les persones que fotografiava. A finals de maig, aquest estatunidenc amb la nacionalitat francesa aterrava a casa seva a París i continuava aquest diari d’imatges i textos personals. D’aquí, n’ha tret el llibre Un diari visual París-Nova York. El rostre humà de la Covid-19, que es deté a finals de juliol un cop a França es va generalitzar el desconfinament.
Al Visa pour l’Image de Perpinyà (fins al 27 de setembre) vam poder veure la primera part novaiorquesa, composta d’una cinquantena de fotografies en blanc i negre. El recorregut visual és íntim i impacta per la seva sinceritat. Aquest autor de fins a 43 portades per al Newsweek i que va ser present a la primera edició del Visa el 1989 amb el seu reportatge sobre la repressió a la plaça de Tiananmen de Pequín, es defineix més que mai com a un fotògraf de les emocions i remarca els signes que han canviat per a ell i els altres quan ara els fotografia. De vegades, prefereix esperar abans de respondre les nostres preguntes però el seu sol relat de la seva experiència a Nova York manté durant tota l’entrevista el suspens sobre la seva feina.
Podria comparar el que ha passat amb la Covid-19 amb algun altre esdeveniment que hagués pogut cobrir abans?
“Prefereixo començar pel principi. I aquesta explicació em permetrà d’arribar a poder parlar d’això. Jo era de viatge a Cuba i vaig tornar a Nova York, tot i que la meva residència principal sigui París. Visc a França des del 1978. Però mantinc un peu a Nova York, perquè hi passo molt sovint de viatge. Vaig arribar a Nova York el 16 de març. Sabia que la Covid afectaria la vida de tot el món, però ningú no podia saber fins a quin punt. I la nit del 19 de març, el governador de Nova York (Andrew Cuomo) va decretar el confinament… Jo soc un nòmada, no estic en un lloc més de dos o tres setmanes, estic en moviment permanent i, tot de cop, per a algú qui té la noció de llibertat, de viatge total, em vaig trobar bloquejat en un petit apartament a l’Upper West Side de Nova York… No em sento orgullós de dir-ho, però jo no cuino sinó que em passo la vida als restaurants, i anava a trobar-me tot sol en un petit espai. Per tant, em vaig aixecar el matí del 20 de març, i tenia dues opcions: quedar-me a casa i no fer res o, el que és més natural al món per a mi, prendre la meva càmera de fotos i sortir al carrer. Però la gran diferència respecte als meus costums, sobretot a Nova York, és que sortint al carrer sabia que m’exposava a un perill mortal. En aquell moment, se sabia menys sobre la Covid que ara. Tot i que avui encara no sap pas gran cosa. Però, en aquella època, es veia a la televisió tot tipus d’exemples de persones en bona salut, que tenien trenta anys, i tot de cop queien i es morien. I les persones de la meva edat, jo ara en tinc 65 anys i llavors en tenia 64, sabíem que érem una mica més vulnerables”.
A Nova York, la nova visibilitat dels sense sostre
Això vol dir que, per a vostè, era molt més perillós que quan va ser a l’Afganistan, l’Iraq…
“No, jo no vull pas dir això. Era un perill diferent. Era un perill invisible, però omnipresent… Doncs, malgrat aquest altre perill, la cosa més natural era sortir. Era al migdia, i vaig caminar 45 illes de cases en direcció sud, cap a Times Square. I, caminant, vaig quedar xocat pel que veia. Veia la ciutat més gran del món, potser la més animada, buida, buida d’humanitat. Les úniques persones amb qui em vaig trobar eren sense sostre. Mai no havia vist tants sense sostre en tota la meva vida. Perquè, quan la ciutat és plena de gent, no es nota pas el gran nombre que hi ha. De cop, es veien per tot arreu. I la gran diferència respecte a moltes coses de la meva vida de fotògraf, és que no treballava per a ningú. No veia pas això com a un treball. No feia fotos per a una revista, ni per a un diari. Feia fotos per a mi. D’alguna manera, jo existia a través d’aquest passeig, i a través del procès de trobar la gent i fer-lis fotos… El meus medis de comunicació són visuals, i mai no havia vist un món visual semblant. Mai no s’havia vist una gran ciutat com Nova York buida i, segon, on tothom portés mascareta. I a la vegada vaig fer una cosa que no feia habitualment: vaig prendre notes. Sempre feia les mateixes tres preguntes a les persones: quin és el vostre nom de pila, quina és la vostra edat, i expliqueu-me com us van les coses. I el que vaig veure en seguida és que tothom tenia necessitat de parlar. La gent responia molt directament, i molt obertament. M’explicaven coses molt profundes. Jo prenia notes amb la meva tecnologia, escrivia al meu iPhone, i feia fotos. Una altra cosa de diferent en relació a d’altres experiències és que jo no em veia pas com a periodista fent aquestes fotos. Em veia com a Peter, Peter amb una càmera”.
Com el seu treball al principi a Indiana (durant la primera meitat dels anys setanta).
“Potser, una mica… No tenia un fi en si mateix. No tenia cap finalitat. I les persones em feien la mateixa pregunta que jo els hi posava. I, vostè, com va per a vostè? I, de fet, jo tenia necessitat que em fessin la pregunta, perquè les coses no anaven pas bé. Em sentia molt torbat… Finalment, vaig arribar a Times Square, i hi havia molt poca gent. Vaig fer fotos d’algunes persones, i vaig creuar un fotògraf jove. Es va apropar a mi, em va dir que em reconeixia. Crec que tenia entre 25 i 30 anys. Em va dir que era un apassionat de la foto, portava un bon aparell. I l’hi vaig dir la primera cosa que em va passar pel cap: si sou un apassionat de la fotografia, escolteu-me bé, és el vostre moment! Estem vivint un moment d’història com mai no havíem viscut, i és el vostre moment. Sortiu tots els dies, preneu fotos! I, sobretot, guardeu un diari de tot el que ressentiu, de tot el que viviu.
Després d’acomiadar-me d’ell, em trobava una mica cansat. Era cap a la fi de la jornada. I, en comptes de tornar a peu, vaig prendre la decisió de tornar amb el metro novaiorquès. Però era terrorífic. Tothom sabia que era l’indret més perillós a causa del virus. A més, no portava mascareta, perquè era el primer dia. Tampoc no portava guants. Vaig entrar i el metro novaiorquès era com una tomba vivent. Les úniques persones eren les persones obligades a ser-hi. Sovint gent molt pobra. La majoria portaven mascaretes. I mai no havia vist a Nova York unes mirades tan angoixades, tan plenes de terror, de confusió. Vaig pujar i vaig continuar cap al nord fins a la parada 79, tot fent fotos. A l’arribar a casa, vaig tancar la porta, vaig deixar la meva càmera, em vaig anar a estirar al llit i em vaig posar a plorar. No ploro pas sovint. No tinc pas vergonya de dir-ho, no m’ocorre molt sovint, però vaig plorar molt fort durant almenys tres minuts. Crec que aquestes llàgrimes eren la representació molt personal d’un trasbalsament. Estava trasbalsat pel que acabava de veure, i per la certesa que el meu món i el nostre món havia canviat. I no sabia com, no coneixíem pas la sortida. No sabíem pas per quant de temps, i com això evolucionaria. Però se sabia que era molt perillós”.
Sentia més angoixa en la gent que l’11 de setembre del 2001 a Nova York, quan vostè també hi era?
“Prefereixo no comparar-ho. Els dos esdeveniments, evidentment, han afectat les persones de manera molt greu. Però és molt diferent, perquè l’11 de Setembre era un atac puntual, i aquest atac ha canviat el món i la vida de les persones. Però no hi havia pas un virus omnipresent a causa del qual es pot ser vulnerable a qualsevol moment i en qualsevol lloc”.
Diari d’una guerra mundial amb enemic invisible
Doncs, vau plorar i vau pensar sobre què fer…
“Vaig reflexionar sobre el que acabava de dir-li a aquest jove fotògraf a Times Square, i em vaig dir: ets tu qui has de fer això! I, en conseqüència, vaig descarregar les imatges que havia pres, vaig seleccionar un àlbum de quinze a vint fotos, i vaig escriure un petit text molt sincer sobre el que acabava de viure. El vaig penjar a Facebook i Instagram el 21 de mars. I vaig quedar parat per la reacció internacional, mundial, d’aquest ‘post’. Vaig tenir moltíssimes reaccions. I no es tracta pas d’una història d’egoisme o de narcisisme, de quantitat de ‘likes’. Em vaig adonar realment que, després de tota l’actualitat que havia cobert durant la meva vida, em trobava potser davant de la verdadera primera guerra mundial que jo havia vist: una guerra mundial amb un enemic invisible i del qual no es podien pas determinar les línies de front. Però una guerra que afectaria cadascun de nosaltres al planeta. I per les respostes que rebia, veia que cadascú tenia necessitat d’identificar-se en la vida dels altres. Hi havia un sentiment de compartir molt important. I vaig començar a sortir tots els dies”.
Es podia sortir fàcilment a Nova York, si no es feia pas un treball essencial? No hi havia pas problemes amb la policia?
“S’aconsellava fortament de quedar-se a casa, però no es controlava pas com a França, o potser en d’altres llocs. No hi va haver control policial. La primera jornada no portava mascareta. Però, ben aviat, en vaig trobar una. I sempre anava molt en compte de mantenir una distància social entre les persones que fotografiava i jo. I un altre aspecte important és que vivia sol, no posava ningú en perill a casa meva. Hi tornava sol. No sé pas si ho hagués pogut fer amb d’altres persones a casa. Sobretot em preocupava per la meva pròpia salut. I tenia molta por, era molt arriscat. Però, curiosament, em vaig adonar que d’alguna manera em trobava davant de la història més gran d’actualitat de la meva vida i, segon, potser tota la meva vida m’havia preparat a això”.
En aquesta història, no hi ha pas vencedors ni perdedors.
“D’alguna manera, tots soms perdedors”.
Una mica més les persones més pobres que viuen en llocs més petits, on la distància social és més difícil.
“És veritat que la Terra sencera hi perd, però és veritat que aquest perill afecta certes persones més que d’altres. Amb el temps es veu que el perill no és pas molt igual”.
A mesura que us allunyàveu del vostre barri, anàveu pertot arreu a Nova York: Harlem, Bronx, Brooklyn, Queens, Staten Island…
“Sí, sentia una responsabilitat per donar testimoni de la realitat de tothom. Per tant, vaig fer exprès de caminar, de prendre el metro, d’anar per tots els barris de Nova York”.
Els graus de separació del blanc i negre
Per què el blanc i negre?
“Vaig començar la fotografia als setze anys, i al principi la meva passió era el blanc i negre. El meus herois als inicis eren grans fotògrafs en blanc i negre. I vaig treballar en blanc i negre durant varis anys. Quan em vaig començar a guanyar la vida fent de la fotografia la meva professió, bastant sovint em veia obligat a prendre fotos en color. No tenia elecció. Les revistes m’ho imposaven. No soc pas dels que pensen que una cosa és forçament millor que l’altra. Crec que a la història de la fotografia hi ha grans fotos en blanc i negre i grans fotos en color. Penso que les dues formes poden ser molt interessants. Però, amb el temps a aquest estadi de la meva vida, treballo pràcticament sempre en blanc i negre. M’agrada molt perquè el que m’interessa és l’emoció d’un moment. No és forçosament l’actualitat, sinó els aspectes universals intemporals de la nostra existència. Els moments que qualsevol persona pot comprendre o sentir en qualsevol lloc, malgrat una data, un dia. I el que m’agrada amb el blanc i negre és que implícitament es troba uns graus més enllà de la realitat i sovint això subratlla més. El color està arrelat en l’ara, és el present. Mentre que el blanc i negre permet, penso, una apreciació una mica més intemporal i una mica més universal. Això posa més per davant certs valors. I potser el blanc i negre ens permet d’anar directament al nostre objectiu”.
També és una influència de Robert Doisneau (1912-1994, amb qui ell va treballar a principis dels anys vuitanta)?
“És una influència de molts fotògrafs. És una influència de Robert Frank, de Cartier-Bresson, de Doisneau, de Boubat, d’Eugène Smith, de Bruce Davidson… De Dorothea Lange, de Margaret Bourke-White…
Vau poder publicar portades en blanc i negre al Newsweek ?
“No puc dir que no n’hi haguessin algunes. Però no pas sovint. Hagués preferit de fer-ne més. Era difícil d’imposar el blanc i negre a aquesta època”.
Una cosa que he sabut llegint els comentaris de les fotos és que la vostra mare havia mort sis mesos abans. I expliqueu que, al parlar amb una senyora de 90 anys, us ho va fer recordar.
“… (alguns segons per respondre). M’imagino, no n’estic segur, no em vull pas posar al lloc dels altres, però el fet de perdre la seva mare és una cosa de profunda per a tothom. Per a tots nosaltres, per al món sencer. A la vegada, quan s’arriba a una certa edat, quan s’arriba als 65 anys, s’és evidentment cada cop més conscient de la seva mortalitat. Un sap que s’està més a prop de la fi que del principi… La pregunta que em feu és una bona pregunta, però jo afegiria respecte a l’emoció que es veu, al fet de compartir la mirada de les persones, a la connexió entre les persones que fotografiava i jo, que aquestes fotos sobre la Covid formen part d’un procès per al món sencer, de cadascú qui intenta comprendre, que intenta navegar en aquest quotidià que és totalment diferent. I, que de moment, no sabem pas com acabarà. Vivim el desconegut. Ens en sortim el millor que podem. I, fent això, moltes persones busquen una identitat. L’equilibri personal de cadascú es troba trasbalsat. Per a moltes persones, la jornada comença a dalt i es pot acabar a baix. O a l’inversa. Jo mateix sé que vivia emocions múltiples, tots els dies. De vegades, a la mateixa jornada, em podia sentir bé i després perdut. Podia estar trist o alegre. Les emocions d’aquest fenòmen era com a un ‘roller coaster’ (una muntanya russa). Quan es camina avui pels carrers de Nova York o de París, on sigui, la vida és diferent. La meitat de les botigues estan tancades, se sap que hi ha molta gent que pateix econòmicament, i encara no se’n coneix pas la sortida”.
Un París buit i l’emoció del moment
Quan vau arribar a França, quina diferència vau veure en l’atmosfera?
“Visc a França des del 1978. Crec, i ho dic sense pretensió tot i que els meus orígens siguin americans i ara soc també francès, que em trobo entre els qui més han fotografiat la vida parisenca de la meva generació. Camino pels carrers de París de manera permanent des de fa 45 anys tots els dies quan hi soc. És a dir, disposo de referències visuals increïbles. I tornant a París, malgrat que el que vivien els francesos era diferent dels Estats Units perquè el confinament era molt més radical, mai havia vist el que vaig veure. Mai no havia vist Paris amb espais buits, mai no havia vist París sense turistes. Anava a llocs com Montmartre on no hi havia turistes. Era com a un poble. Veia pares que arribaven a la plaça amb els seus fills per ensenyar-lis a llegir. Més que mai, París tenía un aspecte molt vilatà. I una ironia és que la bellesa natural de París es valoritzava més que mai. Sense molta gent al carrer, es veien més que mai les formes i els voltants dels immobles i els edificis, i la història parisenca.
I, després, vaig viure el desconfinament. I, perquè a París el confinament havia estat molt més sever que a Nova York, va ser bastant espectacular. Va ser una explosió. Els primers moments en què vaig veure gent als cafés van ser força commovedors. Com certes tradicions de la vida parisenca: s’asseure per prendre un café, una cosa que no s’havia pogut fer durant mesos i la possibilitat de parlar a un veí. Però una altra novetat és que tot el món anava tapat. Un fotògraf no pot pas ignorar, en aquest moment de la nostra història, la mascareta. La mascareta defineix aquest moment. Sobretot visualment, estèticament. No és en absolut una cosa sense interès. Jo sempre m’he interessat a l’emoció dels moments. I sempre trobo l’emoció en els ulls de la gent. Fins i tot sense coronavirus, sempre m’he esforçat de posar-me davant dels ulls de la gent. Que les persones siguin conscients que les fotografio o no. No fotografio pas persones per darrera, o de costat. Em poso pràcticament sempre davant. I, ara amb la Covid i la mascareta, mai els ulls no han estat tan importants. Les persones s’expressen a través dels ulls. I és així que es veu l’emoció del moment”.
De la solidaritat a l’antiracisme als Estats Units
Creu que aquesta solidaritat que vau ressentir a Nova York, i desprès al desconfinament à Paris, es mantindrà? Quan s’arriba a situacions extremes es recuperen valors essencials i sovint, més tard, es perden.
“És una molt bona pregunta, i no tinc pas resposta… Una cosa certa és que el món no tornarà a ser el mateix. No puc pas dir exactament com i per què, però penso que el coronavirus haurà canviat el món, de veritat. Un altre punt que m’agradaria subratllar és que quan caminava pels carrers de Nova York i de París, les dues, ho feia amb una certa necessitat. Amb la necessitat de veure’m encoratjat per la vida, de trobar esperança. A Nova York, els primers temps, la gent que es veia pel carrer eren les persones que estaven obligades a ser-hi, els treballadors essencials: repartidor·es de paquets, caixer·es a les botigues de menjar, escombriaires, bombers, policies, infermer·es, metge·sses, conductor·es d’ambulàncies… I totes aquestes persones feien el que feien, sovint guanyant-se malament la seva vida, però ho feien amb un sentit del deure, amb coratge, dignitat i gràcia. I aquestes persones m’han donat esperança en la vida. En un moment en què el líder als Estats Units no donava cap esperança al país. Tot al contrari. O al mateix temps que exigia diàriament que el món sencer l’hi donès les gràcies, pel poc que ell feia, els treballadors essencials no demanaven cap agraïment a ningú. Ho feien amb un sentit digne del deure. I això omplia el meu cor d’esperança”.
Parlem d’aquesta solidaritat i d’aquesta esperança alhora que hi ha nous episodis de morts de negres per part de la policia estatunidenca. I la campanya electoral comença amb una divisió del país enorme.
“… Prefereixo respondre simplement dient que només desitjo amb passió una cosa: que hi hagi un canvi el 3 novembre (data de les eleccions presidencials)”.
No vau tenir ganes de retornar als Estats Units quan vau veure les múltiples manifestacions antiracistes?
“Evidentment, vaig quedar molt tocat per aquests horribles esdeveniments. Però alhora hi ha hagut grans manifestacions contra el racisme à París (com a record de la mort d’Adama Traoré el 2016). I les he fotografiades amb passió. Vaig trobar que aquest despertar en relació als drets cívics no només era un moment americà, sinó mundial”.
Què va estar fent el vostre germà bessó David durant el confinament, perquè ell també és fotògraf?
“… Preferiria que fos ell qui parlès per ell mateix”.
El 2015, vau publicar Cuba, a grace of spirit, i continueu viatjant-hi sovint. Què us ha aportat conèixer i recórrer aquest país?
“Adoro el poble cubà. Entre els viatges que faig per tot el món, per a mi és un plaer enorme anar a Cuba perquè, a través del poble cubà i del seu respecte, aprenc tots els dies lliçons de vida. I, per a algú de la meva edat, i per a un fotògraf, no hi ha res més potent que tenir la impressió en qualsevol moment de poder aprendre. I els cubans, amb el seu sentit de dignitat, de coratge, de determinació, la seva amabilitat, la seva humanitat, em mostren permanentment una bona manera de viure”.
Llegeix l’article general sobre totes les exposicions del Visa pour l’Image 2020
PUBLICACIONS PETER TURNLEY
Beijing spring (Stuart, Tabori & Chang, 1989), amb el seu germà David sobre el moviment dels estudiants esclafat a la plaça de Tiananmen de Pequín i textos de Melinda Liu
Moments of revolution (Stuart, Tabori & Chang, 1990), amb el seu germà David sobre l’emancipació dels països d’Europa de l’Est de la Unió Soviètica i textos de Mort Rosenblum
In times of war and peace (Abbeville Press, 1996), amb el seu germà David sobre la guerra a Bòsnia
Parisians (Abbeville Press, 2000), amb retrats a la capital francesa i textos dedicats amb anterioritat de Robert Doisneau i Edouard Boubat
McClellan street (Indiana University Press, 2007), amb el seu germà David amb fotos entre 1972 i 1973 a la seva ciutat natal de Fort Wayne
French kiss. A love letter to Paris (2013), amb fotos des del 1978 de parelles estimant-se a París
Cuba. A grace of spirit (Ocean Graphic International, 2015), amb fotos des del 1989 de la vida al país
A New York-Paris visual diary. The human face of Covid-19 (2020), amb textos del propi Peter Turnley
Views: 240