VICENÇ BATALLA. Veient-lo amb la seva samarreta activista Europe is for lovers, es diria que l’italià Giuseppe Porcaro és un ingenu i una mica hippy defensor dels valors en crisi de les institucions europees. Però, si ens apropem a ell, descobrim que fa un any va publicar Disco sour (Unbound), una novel·la de ciència ficció que navega entre la utopia i la distopia continental i que entre episodis més o menys autobiogràfics de forta càrrega sexual planteja serioses qüestions sobre la governança d’aquestes institucions i la tecnologia com a nou tòtem. Resulta que Porcaro és el cap de comunicació de l’influent Institut Bruegel a Brusel·les, ha treballat per al Consell d’Europa i el Banc Mundial des del Fòrum Europeu de la Joventut i la seva especialitat és la geografia política amb una tesi sobre realitats urbanes i especulatives com la València del pelotazo. La seva presència a l’European Lab Camp de Lió, al maig, va animar una nova distopia del col·lectiu Are We Europe just després d’unes eleccions que deixen en l’aire qui manarà a Brusel·les.
El napolità Giuseppe Porcaro, de quaranta anys, és un poliglot que també parla castellà. De vegades el corregim per precisar alguna resposta, però la seva és una visió paneuropea que li permet saltar d’un país a un altre amb una gran agilitat. Com al seu llibre en anglès Disco sour, on recorre Salònica per fer escala a Munic i París i finalitzar a Sud-Amèrica. Amb la mirada posada a Brusel·les. Perquè la història se situa just després d’una guerra civil, en què els Estats-nació s’han ensorrat en benefici d’una plèiade d’entitats locals que redibuixen el mapa europeu com si fóssim en una Edat Mitjana amb unes sobiranies més permeables que no pas ara. La causa de semblant desgavell ha estat la crisi financera i la bombolla immobiliària, que en aquest cas ha acabat amb una revolta real de la gent contra unes empreses immobiliàries a les quals aquests Estats-nació els hi van permetre militaritzar-se. El que se’ls hi va tirar en contra.
“L’exercici de la ciència ficció amb Europa és per començar una altra vegada a parlar de futur”, ens explica Porcaro des del barri lionès en renovació de Confluence al voltant del qual s’organitza l’European Lab Camp i el festival de músiques electròniques Nuits Sonores. “Però parlar de futur d’una manera diferent, tant amb coses negatives com positives. No només utilitzant distopies, sinó també utopies com metodologia per a l’acció política en el present. Una cosa com dir a la gent que el futur no està escrit. El futur és al futur. Depèn del que fem al present”.
La idealització del futur i del passat
Al relat, el protagonista és el director executiu de l’anomenada The Federation que abans de la guerra agrupava organitzacions no governamentals i se li reconeix un paper neutral per contribuir a signar la pau. Entremig, segueixen havent-hi milícies pagades en alguns dels casos per agents estrangers russos o xinesos, zones proclamades com a anarquistes i exiliats en altres paratges que somnien amb restablir els antics Estats-nació.
“Ara, a la gent la idea de futur li fa por”, confessa l’autor italià quan ha de lidiar entre utopia i distopia. “Les persones veuen el futur en una sola direcció, que va malament. És un sentiment que té a veure amb dir que el passat era millor. Peò aquesta nostàlgia és molt perillosa, quan es comença a cridar coses com ‘Make America great again’. També hi ha moviments a Europa que reclamen tornar a temps millors. És una idealització del passat, molt similar a la idealització del futur. La dels anys cinquanta, seixanta del segle passat. Es pensava que, a l’any 2000, aniríem en cotxes voladors i hi hauria colònies a Mart. La visió retrofuturista i aquesta visió del passat són, més o menys, similars”.
A partir d’aquí, i d’una història personal d’aquest protagonista que funciona de forma paral·lela entre fluïdes relacions d’amor i desamor, s’obre una altra problemàtica sobre l’ús de les tecnologies per fer avançar la democràcia o condemnar-la. “El daltabaix s’aprofita per crear una nova governança a la Unió Europea, amb molta descentralització. Hi ha la idea de formar nous autors polítics. Si després són bons o dolents, ja no se sap. Hi ha un mica també de distopia, per la relació entre la tecnologia, les dades, els algoritmes, amb la participació política. És un element de preocupació”.
Un món feliç d’algoritmes
És el moment en què un es planteja si Disco sour s’inspira en 1984 de George Orwell o més aviat en Un món feliç d’Aldous Haxley. Per a Porcaro, el segon referent es l’apropiat. “Qué passarà si nosaltres, com humans, ja no disposem del control de la decisió política, de la democràcia? Es pot automatitzar la democràcia? Podem fer com Netflix o Spotify, on el que reps és perquè l’algoritme sap el que t’agrada? D’alguna manera, et quedes tancat en el que t’agrada en un moment determinat. Estàs tancat en el passat. És molt interessant i, alhora, molt perillós”.
I per insistir en Un món feliç i no en 1984, l’autor reincideix en la qüestió tecnològica. “No és tan ‘orwellià’. És un control que no és visible, no és opriment. No és militaritzat. I que ja ocorre una mica en aquests moments. Hi ha control, però no ho sents com procedent d’un sol poder”. De fet, un dels capítols del llibre es titula Tinderpolitics que seria una altra manera d’entendre la novel·la. La participació ciutadana reduïda a lliscar el dit a dreta o esquerra en funció dels nostres gustos polítics. Una idealització del sufragi permanent, que en realitat és un control permanent de les nostres vides per part de qui rep aquesta informació.
De la bombolla immobiliària als gilets jaunes
Aquesta obra d’anticipació, en el present o un futur pròxim, comença a Salònica (com a eco a l’inici de la Primera Guerra Mundial als Balcans). Però s’hagués pogut situar perfectament en un altre punt de la costa mediterrània. En tot cas, al sud més castigat per la crisi del deute sobirà. “Em va servir molt el que va passar a Espanya entre 2005 i 2008. Vaig posar molt d’èmfasi en la crisi immobiliària. L’inici de la guerra es deu a l’especulació immobiliària i urbanística. Per a la meva tesi doctoral, vaig ser a València durant la Copa Amèrica. Aquells barris de nova construcció, molt moderns però buits, em van inspirar molt. Eren fantasmes!”.
La conversació la mantenim just després que el col·lectiu holandès Are We Europe, que edita una cuidada revista trimestral d’activisme polític i promou una sèrie de gravacions (podcasts) inventant històries com les de Porcaro, acabès de protagonitzar un dels capítols amb els gilets jaunes (armilles grogues) com a fil argumental. Aquest moviment de les classes populars franceses contra el poder del president Emmanuel Macron, amb dissabtes plens de gasos lacrimògens i enfrontaments amb la policia, no apareix tan llunyà de Disco sour. “La meva guerra civil s’inicia per aquesta situació, amb disturbis per part de la població. Una mica com els ‘gilets jaunes’, però són disturbis contra els especuladors, contra les agències immobiliàries. I els governs nacionals publiquen decrets llei per autoritzar a aquestes empreses a utilitzar la força per militaritzar els llocs en construcció”.
“La situació deriva en el caos, no s’entén res”, continua relatant l’autor. “Quan comença la violència, mai saps qui està amb tu ni per què. Hi ha Orwell, però no el de ‘1984’ sinó el de ‘Homenatge a Catalunya’. Perquè Orwell es va apuntar a les brigades internacionals per ajuda la República i ‘Homenatge a Catalunya’ és un dels millors llibres sobre una guerra civil”.
Homenatge a Catalunya?
És obligat preguntar-li, per tant, sobre el conflicte actual entre Catalunya i Espanya: “Oh là là!”, s’exclama davant una cosa que les institucions europees defugen constantment. “Jo no soc nacionalista, de base. Al meu llibre, la tesi és que l’Estat-nació explota. És la meva utopia, en la distopia. La meva tesi és que l’Estat-nació és una cosa del passat, no una cosa del futur. Com a axioma, no puc avalar cap tipus de nacionalisme. Però hi ha un però. És el tema de la república a Espanya. Una cosa interessant, en el context espanyol. Veig coses positives en el moviment independentista català. Encara que ho veig més com a esperit republicà, que podria contagiar a la resta de l’Estat més que com a moviment nacionalista. Per això, no tinc una resposta única”.
I, coneixent la seva feina a Brusel·les i davant uns resultats que han acabat amb el bipartidisme conservadors-socialistes al Parlament Europeu i una futura Comissió incerta, pica la curiositat saber si per a ell el que ha passat és una utopia o una distopia: “A Itàlia, és distopia! A Espanya, és positiu. És el millor que podia passar. A Alemanya, estic molt content amb l’onada verda. A França, és distopia. Perquè el que ocorre és molt perillós. I no només pel resultat de Marine Le Pen. És distopia perquè, amb el moviment de Macron, els partits d’esquerra i dreta a l’arc constitucional no són forts. Em fa por una democràcia que no compti amb actors polítics”.
L’extrema dreta i els partits
La distopia a Itàlia, amb la clara victòria de Matteo Salvini que s’erigeix en el líder de la ultradreta a Europa, té per a Porcaro la seva gènesi en el Moviment 5 Estrelles del còmic Beppe Grillo i darrera seu l’especialista en xarxes socials ja mort Gianroberto Casaleggio. “La destrucció dels partits polítics, el que va passar a Itàlia com el Moviment 5 Estrelles o el que ocorre aquí a França amb Macron, el que fa és reforçar moviments que continuen sent molt organitzats. I quins són aquests moviments a Itàlia i França? La dreta extrema”. I cita, evidentment, Salvini i la família Le Pen per reivindicar per la seva banda la importància encara dels partits polítics: “No em crec la gent que em diu que els partits polítics són coses del passat”.
El desenllaç de la novel·la, en una ciutat costanera de Xile, queda pels lectors que tinguin interès en llegir-la de primera mà. Actualment únicament de forma digital per Amazon perquè es van esgotar els exemplars en paper de la plataforma de microfinançament col·laboratiu Unbound, una editorial londinenca fundada per especialistes en ciència ficció. Donat que Porcaro també és un gran aficionat a la música (de les Nuits Sonores de Lió se n’anava al Primavera Sound de Barcelona), el títol Disco sour està posat amb tota la intenció. Sour, àcid en anglès, és el que li afegeixen els xilens per diferenciar el seu pisco d’aiguardent del peruà. I una bona excusa per a l’autor per fer desfilar totes les seves cançons en el transcurs del llibre com a èxtasi i esquinçament amorós.
BANDA SONORA DE ‘DISCO SOUR’
Everything I do, I do It for you, Bryan Adams
A fistful of dollars theme, Ennio Morricone
Dignity, Thessaloniki Airport Crash
El cóndor pasa, Daniel Alomía Robles
Ladies and gentlemen we are floating in space, Spiritualized
I robot, The Alan Parsons Project
Wave, Antonio Carlos Jobim
Cygnet committee, David Bowie
Tell you (today), Loose Joints (Arthur Russell)
Believe, Cher
Sexy movimiento, Wisin & Yandel
Los adolescentes, Dënver
Panda, Astro
Théorème d’Archimède, Ricardo Villalobos
Futile devices, Sufjan Stevens
Afterlife, Arcade Fire (Bonus track)
Views: 178