RAFAEL VALLBONA

ARXIU | Una imatge a les aules a l’Espanya dels anys seixanta

Capítol 1. De nosaltres no se n’esperava res

“El món trenca els individus i, a la majoria, se’ls calcifica la fractura; però als que no volen deixar-se doblegar llavors, a aquests, el món els mata. Mata indistintament als molt bons, i als molt tendres i als molt valents. Si vostè no es troba entre aquests també el matarà, però en aquest cas trigarà més temps”.

Un adéu a les armes, Ernest Hemingway

PREFACI

Soc una de les catorze milions de persones nascudes entre finals dels cinquanta i primers dels setanta que van canviar la població d’aquest país. En acabar la Guerra Civil, la ciutadania espanyola era migrada i envellida. Quaranta anys després, la transició del franquisme a la democràcia es va accelerar, en part, per la influència del jovent en la societat del moment. L’any 1985, més de la meitat dels habitants de l’estat teníem menys de trenta anys.

No pretenc amb això atribuir cap protagonisme especial ni a mi ni als meus coetanis. No vam ser concebuts per canviar els designis polítics del país i no ho vam fer. Els nostres naixements a penes van suposar una lleu esperança per a moltes famílies que aspiraven a una vida una mica feliç i amb algunes de les comoditats de la societat de consum que descobrien. Però les coses van anar com van anar i ara, lluny ja de l’avantguarda social i molts al llindar de la jubilació, la generació dita del baby boom és la que sosté la depauperada bossa que paga les pensions.

Entre un punt i l’altre ens han passat moltes coses, algunes de bones, d’altres no tant, fins avui mateix, que un virus devastador combinat amb el desmantellament que ha patit la sanitat pública els darrers anys, ha posat a la vora del precipici, i sense possibilitat de recular, a tots nosaltres com a col·lectiu generacional, i al món que, al llarg de la nostra vida, hem conegut i contribuït a construir. Hem arribat al moment de la fosa a negre.

DE NOSALTRES NO SE N’ESPERAVA RES

En Joan i la Maria Rosa es van casar l’any 1957, van fer una modesta celebració al restaurant Can Soteras i van anar a viure amb els pares d’ell. En Joan treballava d’administratiu a tres llocs, una novetat de l’època: la pluriocupació, i ella brodava inicials i sanefes a jocs de taula i de llit amb la sogra mentre escoltaven la radionovel·la. El 1959 Franco va apartar la vella guàrdia vencedora de la guerra del govern i va posar al capdavant un grup de tècnics que va liberalitzar l’economia i obrir el país a la inversió estrangera. El resultat va ser un creixement del PIB de fins a un 7,2% i, tot i que la balança comercial es va desequilibrar, els ingressos de la incipient indústria turística i les remeses dels emigrants, van conformar una època de creixement: el conegut com a desarrollismo.

Espanya era el país més pobre d’Europa, i l’enlairament econòmic no ho va resoldre, però va obrir una escletxa d’esperança a aquella generació de joves parelles nascudes de la il·lusió republicana, una alenada d’aire fresc que les va fer creure en la possibilitat d’una vida discretament joiosa. I d’una nit d’humil alegria, l’agost de 1960 vaig néixer jo. Un sou, el crèdit i el consum van vèncer definitivament una societat que, fins llavors, només havia estat derrotada per les armes. Dos anys més tard va néixer la Montserrat que, afectada de síndrome de Down, va morir unes setmanes després i el 1964, coincidint amb l’arrencada del Primer Plan de Desarrollo del ministre López Rodó, en Joan va unir la família i va suturar les ferides de la pèrdua. Va ser la clau emocional.

I podríem dir que aquí es tanca l’expectativa de confiança que la societat va posar en nosaltres. Havíem portat alegria (banal potser, però políticament eficaç) a un país depauperat i trist i, des del naixement, fèiem moure el consum. Ningú no esperava res més de nosaltres: aprendre una mica de lletra, doctrina i Formación del Espíritu Nacional, i engreixar la maquinària del treball que estava engegant el desarrollismo. S’esperava tan poc de nosaltres, que ni tan sols als cervells pensants de la tecnocràcia opusdeista no se’ls va acudir que l’any 1968 la població en edat de batxiller passaria de mig milió a un milió dos-cents mil; i l’ensenyament públic va fer figa, és clar. Aquella va ser la primera i més sonada victòria dels baby boomers. Les vies d’aigua que feia l’educació franquista (sense recursos ni mestres) van ser aprofitades per moviments pedagògics en sintonia amb les modernes experiències de països democràtics i per iniciatives culturals i de lleure com l’escoltisme. La fundació de l’Associació de Mestres Rosa Sensat va posar les bases per a la transformació educativa del país. Si l’escola era capaç de transformar aquella jove generació majoritària, el país podia tenir futur més enllà de les fútils il·lusions del desarrollismo franquista, que era el magre bagatge que havia pogut reunir la generació dels seus pares.

Quan la dictadura es va adonar del fracàs de la seva escola pobra i adotzenada, ja era tard. A més, la creació a correcuita d’instituts de batxillerat va portar a la docència una nova generació de professors ben preparats i, sobretot, molt allunyats dels postulats ideològics del règim. I, entre el que van aprendre a les aules i el que van descobrir pel carrer, les noies i els nois del baby boom es van adonar que, com que no s’esperava res d’ells tret de reproduir mimèticament la mediocre existència que la dictadura imposava a la societat, no tenien res a perdre si intentaven conquerir alguns dels anhels que, mig d’amagat o per casualitat, havien descobert a classe, al pati, amb la colla, a l’agrupament escolta o en alguna discoteca de poble.

El somni que movia la vida i l’acció d’aquells joves adolescents era lluny de les parets de casa, de la família, per suposat de les institucions franquistes, i fins i tot de les fronteres del país. Eren quimeres fetes de llibertats individuals, miratges de coses que havien cregut descobrir en els turistes o que havien mig llegit en revistes que passaven de sota mà: rock, drogues, feminisme, contracultura, homosexualitat, poesia. I, com que no sabien que allò era impossible en aquella Espanya de Franco, ho van fer.

Pròxim capítol: De la politització a l’activisme social