RAFAEL VALLBONA

Capítol 6. El final de la política

El dimarts 24 de febrer de 2005 el Parlament de Catalunya va fer un ple sobre l’esfondrament a les obres del túnel del metro del Carmel. Aquell dia jo vaig anar a Flix i Ascó a presentar als estudiants de batxillerat la Facultat de Comunicació Blanquerna on faig classe. Va ser un viatge llampec, doncs havia quedat per dinar a Barcelona amb en Ferran Mascarell. Tornant vaig posar Catalunya Informació, que transmetia el ple, i vaig sentir Maragall dir: “vostès tenen un problema, que es diu 3%”. Havia passat Falset i pujava el coll de la Teixeta a bon ritme. En sentir l’acusació que el president va fer directament a Artur Mas una mica més i tinc un accident. Quan em vaig trobar al restaurant Julivert Meu amb el regidor de cultura de Barcelona tots dos estàvem estupefactes. Ell va ser nomenat conseller de Cultura l’abril de 2006 per Pasqual Maragall, amb qui l’uneix una antiga amistat, i després ho va tornar a ser amb Artur Mas. A mi l’esbalaïment em va durar una llarga temporada, fins que vaig entendre que aquell dia el Parlament de Catalunya havia decretat el final de la política tal i com l’havíem entès fins llavors.

Fruit d’una estratègia que mai no he entès, Maragall va estar a punt de quedar-se sense el suport de Convergència per l’aprovació del nou Estatut. A més Mas es va querellar contra ell i el president va haver de retractar-se del que havia dit. L’Estatut que havia d’incorporar un article on reconeixia el dret dels catalans a la felicitat (sic), va néixer guerxo i farcit de malfiances entre els mateixos que l’aprovaven el 30 de setembre de 2005. Aquell dia dinava en un bar d’Àger; cap dels parroquians estava atent a la transmissió del solemne ple que feia TV3. Els pocs homes que mandrejaven a la barra parlaven de la temporada de caça. Uns mesos després, en Ramon Vilalta alcalde de Sant Jaume de Frontanyà i bon amic, em va trucar preocupat: el president Maragall volia decretar l’entrada en vigor del nou Estatut de forma oficial des del balcó de l’ajuntament del seu poble, el més petit de Catalunya, i no sabia què havia de dir. La cerimònia va ser el 9 d’agost de 2006. En Ramon anava mudadíssim i, sens dubte, recordarà tota la vida el solemne moment de cedir la vara d’alcalde al president. Va ser un dia emocionant, d’aquells que reforcen el sentit de pertinença a una civilització; però tots sabíem que, més enllà del símbol, tot allò no servia de res. Però allò no li vaig dir al meu amic Ramon; ja estava prou trasbalsat.

El Congrés i el Senat havien “pentinat”, en paraules d’Alfonso Guerra, el text aprovat pel Parlament; només el 36% de ciutadans havien votat al referèndum per a la seva aprovació i el PP havia decidit portar el text, bo i referendat, al Constitucional en una miserable estratègia d’assetjament al govern de José Luís Rodríguez Zapatero. El temps de la política deixava pas, definitivament, a una fosca era de trames, conxorxes, embats, jutges, corrupció i messies. La combinació de tot plegat deixava tocat de mort el sistema de la Transició pel qual la generació majoritària dels seixanta havia abdicat de molts dels seus anhels i ideals de joventut. De masses.

El 28 de juny de 2010 tenia hora a l’osteòpata. Vaig aparcar prop de la consulta, al Masnou (que al vespre començava la festa major), i abans d’apagar el motor vaig escoltar les noticies de la ràdio: el Constitucional declarava ineficaç el preàmbul de l’Estatut, tombava 14 articles i en potinejava 27. En Juli Bustos em va trobar totalment encarcarat; clavat.

En aquell moment va començar l’enrunament contumaç del món que coneixíem i del qual ens en sentíem ciutadans i, en part, constructors. A més, la crisi va escanyar fins l’agonia la classe mitjana conformada durant tres dècades i els somnis dipositats en els seus fills. Aquella sensació de pervivència en el temps que hom diposita en la nissaga va esclatar com la bombolla immobiliària, com l’ocupació i com la serenitat, fins a la dissolució de qualsevol model de vida raonable conegut; fins descobrir que algú havia bellugat el terra sobre el que, ens havien dit, calia aixecar un país just i modern.

Uns van perdre la feina, d’altres la casa i la majoria la confiança en un demà decent. Els cervells que ens havien de rellevar van emigrar. La sanitat, l’educació i tots els serveis públics que donen raó per creure en un sistema polític van ser delmats fins quedar exsangües. I entre el caos i la impotència es va anar alçant una veu que prometia un futur lliure i digne, i molts hi van buscar assossec, i la realitat es va difuminar fins convertir-se en un desesperat simulacre estranyament joiós, com el sol que escalfa fort entre els núvols negres que anuncien la tempesta i que preferim ignorar.

Pròxim capítol. Cap a una nova realitat

Capítols anteriors