RAFAEL VALLBONA

Capítol 8. L’ocàs d’un món somiat

Des del 2010 vaig suportar amb creixent perplexitat i estoïcisme tots els esclafits d’eufòria independentista de molts dels meus amics de tota la vida. No m’oposava frontalment a la idea d’autodeterminació, però temia que la dreta, factora del projecte, els entabanaria amb promeses d’un futur de felicitat a canvi d’amagar un present de misèria neoliberal i corrupció. A cada manifestació alegre i festiva jo els recordava que Artur Mas havia pactat els pressupostos amb el PP, que la llei d’estabilitat pressupostària catalana era més bèstia que l’espanyola, i que provocaria un desmantellament dels serveis públics del qual trigaríem dècades en recuperar-nos, tal i com s’anava veient. També els advertia del parany per amagar els tripijocs convergents de les comissions i el saqueig del Palau que podia ser tot plegat. Però estaven tan engrescats amb el somni del paradís nacional que cada dia explicaven amb gran vehemència Catalunya Ràdio i TV3, i que retopaven amb el mateix èmfasi i pocs arguments la majoria de mitjans, inclosos alguns com El País que presumeixen de rigorosos i progres, que mai no vaig aconseguir obrir un debat mínimament crític, i a la fi ho vaig deixar córrer, més que res per no tenir raons amb ells. Al cap i a la fi som amics, i sempre els respecto en tot.

Al carrer la il·lusió creixia de forma incontestable a través d’una rastellera de gestos polítics inútils, vigoroses manifestacions d’un i d’altre signe, lamentables trifurques parlamentàries i enfarfegades tertúlies i declaracions mediàtiques. Ningú no dubtava que, quan arribés el dia, els bancs i les grans multinacionals establertes a Catalunya entendrien la històrica gesta dels catalans, i que Europa i el món ho respectaria i assumiria amb la mateixa normalitat que la divisió de Txecoslovàquia. I si algú creu que exagero, que revisi les hemeroteques.

Un dimecres de febrer del 2016, després d’una patètica reunió a la universitat de les quals procuro fugir-ne tant com puc, vaig gosar criticar aquell injustificat i poc documentat excés d’optimisme. Alguns van arrufar el nas i encara em fan vores, d’altres (els acomodaticis que mai no es mullen per res) van marxar esperitats, i una companya em va deixar anar que era un pessimista, “és a dir, un amargat amb excusa”, i que els polítics independentistes no mentien. Aquells dies l’eufòria ratllava el misticisme, i el poble, acomboiat per aquella mena de classe intel·lectual, per jutges que asseguraven que la Generalitat controlava totes les nostres dades, per entrenadors de futbol amb capacitat profètica i altres perles per l’estil, estava experimentant una veritable unió directa amb la divinitat, que des del 10 de gener es deia Carles Puigdemont (1962), que consolidava el poder dels baby boomers. Periodista i independentista de tota la vida, segons diuen, era diputat i alcalde de Girona quan va ser triat com a únic recanvi a Artur Mas que la CUP estava disposada a avalar. Això de la CUP és un altre dels misteris de la política catalana: com pot ser que una formació anticapitalista doni suport a un govern ultraliberal?

I amb aquest artifici barreja d’entusiasme, bona fe, niciesa i falta de realitat, el dia 1 d’octubre del 2017, un diumenge plujós i desagradable, es va fer un referèndum sobre la independència enmig d’un autèntic estat de setge impresentable en qualsevol democràcia per patxanguera que sigui. Va ser un dia trist. El que va passar després és la tragèdia més gran que ha viscut Catalunya des de la Guerra Civil, i té responsables clars a banda i banda i persones empresonades; tot plegat indecent i humiliant.

Després de setmanes amb la ment col·lapsada pel que estava passant (molts amb qui parlava aquells dies estaven igual), el 26 d’octubre no vaig suportar més estupideses, ni monàrquiques ni republicanes, i vaig marxar. El somni dels meus amics es va esvair l’endemà, l’eufòria es va transmutar en ràbia, fiasco i desengany; un còctel molotov emocional que va esclatar la tardor del 2019 amb la sentència judicial contra els líders del procés.

Amb l’Albert Calls, escriptor i periodista dotat d’una viva saviesa feta d’una cultura, humor i sentit comú indòmits, feia temps que temíem que arribés el dia que no hi hauria prou psicoanalistes a l’Argentina per atendre la frustració històrica en què cauria part del poble català. L’ocàs del món anhelat provoca l’abatiment i la depressió. És la prostració d’una generació que, legítimament, un dia creu en un futur que li pertany i que, empesa per una classe política poc digna, però a la qual la coincidència en l’edat fa que se li atorgui representativitat, s’embarca en un projecte probablement lícit, però faltat de maduresa i recorregut. Al cap i a la fi, la majoria de la població catalana havia aprovat amb alegria la Constitució el 1978, i a penes deu anys abans no es manifestaven independentistes.

La falta de perspectiva històrica és fatal, i en això, les generacions nascudes al voltant de 1960 l’han espifiada. Potser el desengany neix en adonar-se d’això, i a hores d’ara ja és irreversible.

Pròxim capítol. L’agonia té forma de grip

Capítols anteriors

Views: 164