VICENÇ BATALLA. La mateixa jornada a Canes ens va portar a competició dues maneres de jugar amb el thriller, amb els mestres nord-americà Quentin Tarantino i sud-coreà Bong Joon-ho. Tarantino presentava Once upon a time…in Hollywood, una reescriptura de l’agitat any 1969. Bong, Gisaengchung (Parásitos), una barreja de film social i d’horror. I guanya el sud-coreà per una major coherència i malícia.
Comencem per Once upon a time… in Hollywood, novè film de Quentin Tarantino si compten Kill Bill com un de sol. Cinquanta anys després de la fi del somni hippy, amb un festival de Woodstock que es va acabar com el rosari de l’aurora i la matança de Manson, que va assassinar a Hollywood, entre d’altres, l’actriu i esposa de Roman Polanski, Sharon Tate. A nivell cinematogràfic, a més, per a Tarantino l’any 1969 és avantsala d’un any 1970 en què es produeix el canvi del vell al nou Hollywood. Finalitza la daurada època de les sèries de televisió i s’inicia un cinema més adult sacsejat per tots aquests traumatismes.
Abans que els periodistes comencéssim a visionar el seu film, rodat en 35 mil·límetres i tot just sortit de la sala de muntatge, un portaveu del festival ens va llegir un comunicat del realitzador en què ens emplaçava a no efectuar cap spoiler per no “aixafar les sorpreses amb què es puguin trobar els futurs espectadors”. Nosaltres complirem aquesta demanda, tot i que no és cap secret que el director no se cenyeix a les històries reals en les seves últimes pel·lícules, sinó que es permet la llicència com a autor de reescriure-les.
I aquest és l’any 1969 de Tarantino a la meca del cinema: plena de televisió de gènere, del western a les sèries policíaques passant per l’horror. I al costat de pel·lícules de glamour, però també d’altres de sèrie B. I, a l’altra banda de l’Atlàntic, els spaguetti western rodats a Roma i Almeria. Leonardo DiCaprio és un d’aquests actors comodí, protegit pel seu doble en les escenes d’acció, Brad Pitt. Però el personatge de DiCaprio es troba, precisament, en plena crisi per aquest canvi de societat i registre. En un cantó oposat, la família Manson en unes cabanes tronades amb tot de noies hippies que adoren el seu gurú. Una de les millors escenes de la cinta converteix una d’aquestes trobades en una mena de western californià.
I, enmig, la innocent Sharon Tate (Margot Robbie) que comença a enlairar-se com a actriu. I veïna, amb Polanski, dels nostres dos protagonistes. I deixem la trama aquí. El fet és que la violència que existeix i explota, com no podia ser d’una altra manera en un film Tarantino, no ens produeix el mateix efecte que ens produïa fa ja unes quantes pel·lícules. Hi ha segurament menys diàleg, sempre ingeniós, però el que no convenç és el desenllaç en si mateix.
En aquest sentit, Puro vicio de Paul Thomas Anderson, basat en el llibre de Thomas Pynchon i situat a l’any 1970, proposa una visió menys càndida, conformista i idil·líca d’aquella època. Ens queda, de totes maneres, com sempre l’excel·lent banda sonora del 1969 que s’obre amb el Bring a little lovin’ de Los Bravos. La pel·lícula s’estrena a l’Estat espanyol el 15 d’agost com a Érase una vez… en Hollywood.
Els nivells de riquesa a Corea del Sud
Bong Joon-ho torna al seu país, després de l’aventura Netflix fa tres anys amb Okja, que va a ser a competició, però que no es va estrenar mai a les sales franceses. Motiu pel qual la direcció del certamen va canviar les regles perquè, si es donava el cas, s’impedís aquesta presència a competició. Inici de la guerra Canes-Netflix.
Però el sud-coreà no ha perdut gens de la seva mirada quirúrgica sobre els mals contemporanis, que acompanya de la seva increïble virtuositat. A Okja, eren els Organismes Genèticament Modificables (OGM). A l’anterior Snowpiercer (Rompenieves), que ja comptava amb un elenc d’actors internacionals, el tren llevaneu que no s’aturava mai en un planeta apocalíptic es dividia entre les classes del darrera que eren esclavitzades i les del davant que vivien amb les millors condicions i disposaven del poder.
A Gisaengchung (Parásitos), aquest esquema es repeteix entre els barris populars amb soterranis insalubres de Seül i les parts enjardinades amb les cases dels rics. Els quatre membres de la família Ki-taek no tenen diners, però sí molt d’enginy. I l’aprofiten per introduir-se un a un en la vida d’una d’aquestes famílies riques. D’aquí, la traducció del títol. Però això només és la primera part de la pel·lícula, perquè amb Bong hi ha també sempre la part de l’horror. Aquest horror és un horror de classes i de les classes pobres entre elles mateixes. En un món, com al miracle econòmic sud-coreà, en què la diferència entre rics i pobres cada vegada és més gran i a aquests últims se’ls fa creure que la seva felicitat consisteix en imitar els de dalt.
La cinta té un cert paral·lelisme amb la guanyadora de la Palma d’Or de l’any passat Un asunto de familia, del japonès Hirokazu Kore-eda. En els dos films, es tracta de famílies que han d’utilitzar la imaginació per sobreviure trencant les convencions si fa falta. Però Kore-eda se centrava només en la seva família recomposta i l’espectador aconseguia identificar-se amb els personatges. El mecanisme aquí de Bong és d’una precisió total, utilitzant alhora els gèneres social i de misteri sense que grinyolin i també bones dosis d’humor. Això, a canvi, d’empatitzar una mica menys amb els seus personatges. Un element que ens fa ser menys unànimes que la resta del públic, que li va dedicar un dels majors aplaudiments fins ara del festival.
Views: 127