VICENÇ BATALA. És inevitable que al Transmusicales de Rennes les actuacions més excitants siguin les provinents de l’Àfrica i altres països llunyans a nivell de sons. O les col·laboracions mútues entre músics occidentals i els països d’origen d’aquestes sonoritats. En la seva edició quaranta-unena, el certamen que ja fa temps va dissoldre les fronteres i els caps de cartell va tornar a tenir en la descoberta de grups africans, orientals i llatins les seves majors sorpreses. I també en l’aparició de noves veus femenines que enllacen tradició i música urbana: de la greco-sudanesa Marina Satti a la israelo-iraniana Liraz, passant per la somaliliana Sahra Halgan o la sud-africana Sisanda Myataza (Songø). Sense oblidar la coreana Kim Yulhee o la rapera ucraïnesa Alyona Alyona.

Però per intentar trobar un fil conductor a una diversitat tan accentuada i profitosa, encapçalem el relat amb el que va ser el més semblant a un cap de cartell: el projecte dels francesos Acid Arab, que van portar en directe part dels músics magribins i asiàtics del seu recent disc Jdid. I hi afegim una entrevista als Guiss Guiss Bou Bess, del percussionista, cantant i ballarí senegalès Mara Seck i el productor de ritmes digitals francès Stéphane Constantini. Amb el seu primer àlbum acabat de sortir Set sela, inauguren el que ells denominen l’electrosabar a partir dels tambors rituals d’aquesta fructífera terra de griots.

Al Transmusicales ja no hi ha caps de cartells, però els grups poden actuar davant de 10.000 persones entusiasmades al més gran dels pavellons del Parc d’Exposicions de Rennes. És el que va ocórrer amb el trio Acid Arab el dissabte a la matinada, el que va obligar a impedir l’accés de més espectadors perquè l’aforament s’havia col·lapsat. A dins, des d’unes oportunes graderies per poder seguir el desplegament de música, llums i visuals, Guido Minisky, Hervé Carvalho i el teclista Kenzi Bourras, que formava part del grup de Rachid Taha, van poder contagiar el seu so digital amb el més orgànic dels convidats com encara no havia estat possible al concert el juliol passat al Sónar. En exclusiva, abans d’una gira amb el seu flamant segon llarga durada Jdid, que vol dir nou en àrab.

D’aquesta manera, el processament amb màquines dels ritmes arabitzants guanya molt més. No hi ha dubte amb el carisma de la nova figura del raï Sofiane Saidi, que ja era present el 2016 al primer àlbum Musique de France també publicat al segell de referència Crammed Discs. La seva interpretació de La hafla (la festa) i Rimiti dor va ser exultant, en un moment de noves reivindicacions de la societat algeriana. Primer, això sí, van aparèixer dues de les tres membres de Les Filles de l’Ilighadad amb el seu guitarrista tuareg procedents del Níger. La demostració que el desert també pot fer ballar a la pista. I, per culminar-ho, el turc Cem Yildiz i el seu saz com a llaüt va acabar de segellar la comunió dels presents amb aquesta versió transaràbiga del segle XXI inventada per un parell de parisencs fa un lustre mig en broma, mig seriosament en unes sessions de club.

Les percussions i el ball de Guiss Guiss Bou Bess

En un escenari més petit, però on estem acostumats a descobrir les propostes més originals, van actuar el mateix dia que estrenaven el seu àlbum Set sela (Hélico-L’Autre Distribution) els Guiss Guiss Bou Bess. Set sela vol dir en wòlof anar de visita i Guiss Guiss Bou Bess és nova visió en la mateixa llengua majoritària al Senegal. Mourtalla ‘Mara’ Seck, als seus 33 anys, és ara mateix el dipositari de la tradició del sabar que és alhora un tipus de tambor, un ball i un estil de música que dona peu al nom més conegut de mbalax. I que va popularitzar Youssou N’Dour a partir dels anys vuitanta reintroduint aquests ritmes de la comunitat musulmana muridita que es consideraven “poc civilitzats”, respecte els acceptats de la salsa i el jazz.

De fet, aquests tambors de fusta i membrana de pell de cabra invoquen els esperits animistes d’una comunitat que ha conservat els seus ritus i els ha convertit en els més populars als carrers de Dakar. Per això, els senegalesos són els capdavanters d’una polirítmia que segueix fascinant els occidentals així com el seu sincopat ball. Mara Seck és fill d’Alla Seck, mort prematurament quan ell només tenia un any i mig i que era part fonamental dels Super Étoile de Dakar de Youssou N’Dour amb aquest ball sobre escena i com a veu acompanyant. A més, Mara ha actuat amb el llegendari Doudou N’diaye Rose que dirigia una orquestra de fins a cinquanta tambors i que va arribar a ser teloner dels Rolling Stones.

Amb aquest bagatge, es va produir la trobada a la capital senegalesa del francès Stéphane Constantini que des de jove s’ha interessat per les percussions tribals i ha estat productor de grups de reggae i hip hop. Al mateix temps, és doctor en ciències de la comunicació sobre música i la seva transformació digital. D’aquest encontre, en va sorgir a la primavera passada un primer EP Heritage, que és una posada al dia d’un anterior minidisc Hommage à Alla Seck que Mara havia tret en solitari en memòria del seu pare i d’aquest estil musical que havia caigut una mica en l’oblit.

Mara Seck, Stéphane Constatini i l’electrosabar

Mara li va demanar a Constantini de fer unes remescles, però donada la complexitat dels ritmes sabar aquest li va proposar de retreballar els temes amb la percussió, però també la veu del senegalès. Immediatament després, ha arribat Set sela que són temes completament nous amb bases electròniques. “És un intercanvi cultural, d’entrada, entre Europa i Àfrica i, en general, amb el món sencer”, ens explica un Mara que al principi de l’entrevista se sent més còmode deixant la paraula al seu company Constantini i l’hem d’anar a buscar perquè parli en primera persona d’aquest projecte. No és que no s’impliqui en la conversa, sinó que es veu clar que a ell el que li interessa és la música i el moviment sobre l’escenari. Amb el transcurs dels minuts, les seves intervencions no obstant es fan més continuades.

“El sabar és una música de les arts de ball i, a l’electrònica, hi ha molta d’aquesta energia; és un so per poder moure’s”, ens defineix quan li preguntem què entenen per electrosabar. “El nom del grup respon a aquesta idea d’una nova visió en wòlof. Guiss Guiss vol dir mirar bé amb els ulls i Bou Bess una cosa que es veu de lluny”.

I és una forma de reactualitzar el mbalax? “Es parla de mbalax, però aquest és just un dels noms per designar el so que produeix el sabar com a tambor. És el ritme que es toca als carrers”. I ell mateix imita aquest so percussiu que ha generat la paraula. “És com quan a una part dels sons llatins es decideix d’anomenar-los salsa”, precisa Constantini.

L’àlbum s’ha gravat en tres quartes parts a la Maison de Cultures Urbanes de Dakar. I la resta entre l’actual residència de Constantini a Lilla i París. I per la producció han comptat amb la col·laboració, a distància, del brasiler Chico Correa perquè, entre els interessos del francès, hi ha tota mena de percussions del continent americà. Correa és un jove músic d’avantguarda del nord-est del Brasil.

“Ja havia treballat amb orquestres de samba i percussionistes”, ens detalla Constantini. “No és que estigui tan a prop del que fem nosaltres, però és algú que treballa molt bé aquesta barreja entre sons orgànics com el sabar i l’electrònica. Tot i treballar a distància, vam comprovar que havia entès el nostre deliri”.

La diàspora senegalesa dalt de l’escenari

La renovació del sabar ho és a tots els nivells, tant intern com extern. Guiss Guiss Bou Bess ja porta tres anys confrontant-se al públic de Dakar, tot i que al principi Mara reconeix que els hi resultava estrany. Però ell prové d’una llarga tradició de griots de la saga Seck, també per part de mare perquè és de la família Sing Sing. “Són els meus ancestres, són els meus avis, els meus pares. Jo hi vaig néixer. Les famílies de griots al Senegal estan compostes per molta gent. I és fàcil que t’arribi de forma natural cantar o ballar. Tot el món coneix la família Seck. Hi ha molt de talent”.

I, quan actuen fora, és habitual que els vagin a veure els senegalesos de la diàspora. A França, però també a l’Estat espanyol o el nord d’Europa. La forma de ballar, diuen, és totalment diferent entre els occidentals o els originaris del país. “Les reaccions més fortes les hem tingut amb la diàspora senegalesa, perquè pugen a l’escena”, recorda Mara de quan no són ells els que porten ballarins. “No és el mateix el concepte de ritme per les orelles a Europa que a l’Àfrica”, confirma Constantini. Així, al Rototom Sunsplash de Benidorm (el festival de reggae més gran d’Europa) al mes d’agost passat tots els senegalesos van pujar efectivament a l’escenari.

Un dels concerts més especials del festival, d’altra banda, va ser el seu al Centre Penitenciari d’Homes Rennes-Vezin. L’entrevista la fèiem just després. “No sabíem que ens trobaríem, i hem estat agradablement sorpresos per l’acollida perquè alguns presos fins i tot han ballat i han vingut a parlar amb nosaltres al final”, descriu Constantini. A la nit, l’alt i espigat Mara i el més baixet Constantini anaven acompanyats d’un altre percussionista de sabar Babacar Diop i d’un ballarí i una ballarina vinguts expressament també de Dakar. A les quatre de la matinada, els cossos d’uns i altres es movien frenèticament sobre i sota un escenari massa alt per poder-hi pujar a ballar.

Bantou Mentale, Songø i Art Melody

Una altra de les cites importants d’aquesta edició al Transmusicales era la nova col·laboració del franco-irlandès Doctor L (Les Rita Mitsouko, Tony Allen, Mgongwana Star… ), que ha tornat al Congo per donar-li forma al projecte Bantou Mentale del bateria Cubain Kabeya amb el guitarrista Chicco Katembo i el cantant Apocalypse. Una altra descàrrega de fúria afrofuturista com la que el baixista europeu inventava amb Mgongwana Star amb els Staff Benda Bilili en cadira de rodes. A l’històrica sala Ubu, estreta i laberíntica, queien les gotes de suor del sostre tot i el fred que feia a fora.

Encara més en gestació, el projecte Songø reuneix una veu sud-africana privilegiada Sisanda Myataza, el bateria burkinès Petit Piment i el grup de Rennes City Kay (un guitarra/baixista i un teclista) per construir un afrosoul d’alta volada. També de Burkina Faso, el més veterà Art Melody rapeja amb la ràbia d’un jamaicà i es fa produir per Redrum des de Bordeus i el segell Tentacule Records on ja hi ha publicat sis àlbums. En concert, comptava amb un bateria i una percussionista que li marcaven el ritme per al seu inflamat recitat.

Més melancòlica era la proposta de Continuadores dels multiinstrumentistes Ailton José Matavela i Tiago Correia-Paulo, que destaca per l’estilitzada veu del moçambiquès Matavela. Millor quan cantava en portuguès que en anglès, en una mena d’odissea amb aromes de saudade. Per la seva part, el projecte Kador liderat pel guitarrista francès MCA i amb el raper malawià Edash Quata impressiona per la seva energia però s’assembla massa al que ja han fet els Rage Against the Machine.

Entre les veus rapejant amb actitud al micro cal destacar, no obstant, la del japonès Roy que tenia com a base les percussions d’una figura de la taula com U-zhaan qui ha col·laborat ni més ni menys que amb Ryuichi Sakamoto o els més experimentals Oren Ambarchi i Jim O’Rourke. Quan U-zhaan s’afegia a més a la veu, les tonalitats creaven una atmosfera força singular.

I més clàssics, però amb tota la coloraina del funk còsmic dels setanta, sonen els Gystère del francès Adrien Peskine amb un grapat de músics i cantants de tots els continents.

Coreografia gnaua amb hip hop

Com a parèntesi coreogràfic cal destacar l’espectacle Näss (gent, en àrab) de la Compagnie Massala. El director marroquí resident a França Fouad Boussouf s’inspira del misticisme de les danses gnaua perquè els set baillarins ho facin convergir amb les acrobàcies hip hop per a un resultat intens i captivant que parla de seguir confiant en l’esforç col·lectiu malgrat l’individualisme regnant. També evocatiu musicalment va ser l’intimisme del tunisià, ara a Bèlgica, Jawhar que canta les desil·lusions de la Primavera Àrab.

Menys suggerent va ser la residència aquest any a L’Aire Libre de Lous & The Yakuza, el personatge que s’ha inventat la jove afro-belga Marie-Pierra Kakoma. Això no vol dir que la seva història no sigui de pel·lícula, perquè va néixer al Congo, va emigrar a Bèlgica, va tornar a Ruanda al costat de la seva mare i actualment té la seva base artística a Brusel·les. Disposa d’imatge, amb la seva imponent figura, i seguretat en ella mateixa. Però a l’hora d’assemblar-se a un Stromae en femení li falta solidesa musical. Concedim-li, tanmateix el benefici del dubte.

Ara bé, de figures femenines amb personalitat em van veure unes quantes que paga la pena subratllar. És una onada de noves veus femenines globals que abracen tant les tradicions com els sons urbans amb una exposició en públic que pren la iniciativa respecte la idea que se n’havia fet el circuit masculí. I en això alguna cosa hi té a veure la catalana Rosalía, que ha marcat un model respecte a les fonts, l’ús dels nous canals de comunicació i la seva estètica sobre l’escenari. Ho vam poder comprovar la mateixa setmana abans que comencés el festival a Rennes en una actuació a la Sala Pleyel de París on el públic era internacional, femení i força jove.

Marina Satti, Liraz, Alyona Alyona i Sahra Halgan

Qui s’hi assemblava més a la ciutat bretona era la grega, d’origen sudanès, Marina Satti. Amb estudis al prestigiós Berklee College of Music de Boston, la seva posada en pràctica als deprimits carrers d’Atenes a causa de la sangria de la Troika no és gens elitista sinó reflex del que pateixen els joves com a herència. I les seves cançons i vídeos es converteixen en virals. Només veure-la a Rennes amb la seva roba, el seu pentinat, els seus gestos i les seves ballarines la comparació amb Rosalía era inevitable. Però la seva desimboltura en directe li asseguren un recorregut propi. Esperem ben aviat un àlbum per poder-ho ratificar.

Qui ja en disposa de fins a tres i potser no ens feia pas pensar que ens impressionaria en viu és la israeliana, d’origen iranià, Liraz Charhi. Si al disc de vegades sona una mica domesticada, en directe exhibeix tot el seu poder d’antiga icona de cinema (ha treballat a Hollywood) i portaveu d’unes dones a l’Iran que no suporten més el patriarcat dels aiatol·les encara que ella no pugui posar els peus al país. Rodejada d’una banda de guitarra, baix, bateria i d’una violinista, Liraz canta en persa, aixeca el puny i no té cap pudor en mostrar tota la seva capacitat de seducció.

En un registre diferent, però igual d’arriscada, es troba la rapera ucraïnesa Alyona Alyona. Sense complexos pels seus quilos de més i encara que no entenguem el que ens està dient, el seu frasejat és d’una tal fluïdesa i contundència que ens convenç de la urgència de les seves lletres. El d’un país en guerra amb Rússia i el d’una causa feminista que s’entortolliga amb el conflicte geopolític. I això ens queda més clar veient la seva acompanyant al micro amb una armilla groga de les que s’utilitzen ara a les manifestacions a França.

Una connexió amb el públic que també van aconseguir les barcelonines Tribade i el seu rap queer i anticapitalista, però que mereix un article a part perquè hi vam parlar a les tres de la matinada després de la seva celebrada actuació.

No exhibeix tanta provocació Sahra Halgan, però sí la defensa d’un país no reconegut per la comunitat internacional que va proclamar la seva independència el 1991 com a Somalilàndia. Situat al nord-est de Somàlia, a la Banya d’Àfrica. La seva veu, hereva del jazz etíop i les sonoritats tuareg, encanta a la vegada que recorda la cultura que representa. No en va, no es va desprendre en cap moment de la bandera que portava en una mà precisant que a casa seva les coses anaven millor que a la resta d’un territori força castigat pel gihadisme.

Reggae, dub i recitat oriental

En aquest recorregut planetari per noves veus femenines i compromeses, la més curiosa de totes va ser la de la coreana Kim Yulhee que adapta el recitat tradicional del pansori a la banda de compatriotes seus de reggae NTS & The Soul Sauce. El que podria ser indigest, es revela d’un atractiu inesperat perquè la banda és bona i té recursos i sobretot la veu de Yulhee posseeix unes variacions i entonacions bellíssimes. El seu posat és el d’una veritable diva.

De l’extrem asiàtic, els japonesos Minyo Crusaders també eren capaços de sonar com a una orquestra caribenya de son i salsa amb l’única diferència que les seves lletres estan fetes en el seu propi idioma. L’orquestra la va muntar el guitarrista Katsumi Tanaka com a revulsiu a l’accident nuclear de Fukushima el 2011.

Més cerebrals i per això una mica més distants, van resultar els taiwanesos Go Go Machine Orchestra en el seu intent d’emular el minimalisme de Steve Reich. Mentre que l’hispà Gilberto Rodríguez amb Los Intocables semblava un encreuament entre Raimundo Amador i Kiko Veneno. No donava pas la impressió que fos de San Francisco. El premi vintage se’l van emportar, per això, els chicanos Joey Quiñones & The Sinseers que calquen l’ambient fronterer rhythm & blues dels anys seixanta. S’ha de reconèixer que la veu de Joey Quiñones és remarcable.

Espiritualitat ameríndia i denúncia amazònica

Més original i autèntic, de totes formes, va ser el saxofonista Cochemea. Després d’haver treballat, atenció, amb Quincy Jones, Archie Shepp, Sharon Jones, Public Enemy, The Roots, Amy Winehouse o David Byrne, ha decidit de liderar la seva pròpia banda i beure de les seves arrels ameríndies dels iaquis i mescaleros apatxes. Una espiritualitat que es val d’unes cuidades percussions i es materialitza en un recomanable segon àlbum All my relations (Datpone Records, 2019).

Més experimental i brut és l’encontre entre les veus i tambors haitians de Chouk Bwa Libète i el duo de Brusel·les de sintetitzadors modulars The Angströmers. A la recerca d’un vudú digital.

El complement a aquestes actuacions més reposades van ser els colombians Ácido Pantera. A les seves mans i màquines, la cúmbia s’accelera amb una bateria afegida perquè ningú no es quedi quiet. Tot i que el concert més festiu va constituir el dels nord-americans Megative. Una banda formada a partir del grup de rock quebequès The Stills, amb els productors novaiorquesos Like Minds i el cantant i poeta jamaicà Screechy Dan. Agradables i divertits.

I abans d’abandonar el continent americà, un altre dels moments àlgids va ser el del brasiler Edgar que utilitza l’electrònica i el rap per denunciar els atemptats mediambientals. Amb les bases el·laborades per Pupillo i percussions en directe, Edgar utilitza l’humor, les disfresses i els vídeos amb un objectiu polític clar sense perdre la musicalitat. Com quan es tanca dins d’una bossa de brossa per seguir rapejant mentre a la pantalla es llegeix “Bolsorano és un residu radioactiu”.

Tensió post-soviètica i misticisme irlandès

Una manera de denúncia més tensa i indirecta és la dels russos Shortparis, que des de Sant Petersburg usen una estètica de rock i electrònica freda com si la Unió Soviètica existís encara. El seu cervell és Nikolai Komyagin, originari de Sibèria, i el seu cantant declama com si s’acabès el món per després moure’s espasmòdicament. Els Front 242 compten amb uns seguidors un pas més enllà.

D’altres bandes europees destacades van ser els TAU, liderats pel místic irlandès Shaun Mulrooney que practica una música psicodèlica i orientalista; els londinencs Stats que naveguen entre el funk y el pop fosc amb un guitarrista i dues teclistes femenines; i els suïssos L’Éclair que es deixen portar per un groove progressiu que rememora la música disco dels setanta.

Una certa decepció van representar el combo femení Los Bitchos, amb una alineació internacional que inclou una australiana, dues uruguaianes, una anglesa i una sueca. El seu apadrinament per part d’Alex Kapranos, de Franz Ferdinand, i el fet que interpretin una cúmbia rock instrumental en principi agradable a les orelles va aixecar unes expectatives que en viu no es van complir. Els temes no evolucionen ni comuniquen el suficient.

Joies de pop francès, soroll de guitarres i groove de la casa

En l’apartat francès cal assenyalar el projecte Jaune de Jean Thevenin, bateria dels més coneguts Frànçois & The Atlas Mountains alguns membres del qual també l’acompanyen en directe. I que està en sintonia amb el pop delicat del grup mare. En un altre pol es troben els tolosans Slift, una mena de reencarnació dels sorollosos MC5 detronians. Un soroll que també produeix Mezerg, però a través d’un piano preparat i les màquines en la senda de Francesco Tristano. I els Tekemat, amb sobàsofon (com a una tuba) i bateria que un dj a l’ombra converteix en un concert techno.

Mentre que la festa va anar a càrrec del col·lectiu Groove Control i el seu sound system format per una desena de djs, rapers i ballarins de la regió. També de Rennes apunten formes els joves Meloman & Máni. I peculiar va resultar el trio de Bensançon Grand Singe, que s’amaguen darrera d’unes màscares de simis i unes túniques negres per llançar un rapejat oníric i de la vella escola.   

De la selecció de djs, amb bastanta morralla que segueix anant a pinyó fixe, van sobresortir la keniana Coco EM, el rus Pletnev, el col·lectiu suís amb MC Ozadya i els francesos Djedjotronic (minimalisme electro), Druide (industrialisme) i Billx (final apocalíptic, entre hardcore i reggeaton). També les sessions de continuïtat dels entranyables i panoràmics Kosmo Pilot, Jean-Louis Presque i el xilè Medline.

Étienne Daho com a obertura i Velvet Negroni com adeú

Ens vam perdre el concert de celebració d’un dels àlbums mítics del renès d’adopció Étienne Daho Eden al Teatre Nacional de Bretanya, just a sobre de la sala Ubu. Daho ha reeditat ampliant-lo aquest disc Eden que va gravar a Londres el 1996 i que, en el seu moment, no va ser ben rebut perquè afegia els nous sons de l’electrònica anglesa al d’un pop més canònic. Per això, ha decidit ara de fer una gira per França reinterpretant-lo. Com a teloner a Rennes, tenia el jove Rouge Roge que ha editat el magnífic i sofisticat René (Dokidoki-Poussière d’Époque).

Però a l’Ubu el diumenge, i indirectament a causa de la vaga de trens que ens van mantenir fins a l’últim dia del festival a la ciutat bretona, vam poder assistir al concert d’una de les perles nord-americanes del moment Velvet Negroni. Actuava entremig de la seva compatriota Claude Fontaine, encisada per les mel·lodies tropicals però encara per rodar, i la belga i model Sylvie Krusch, a qui no li falta presència escènica però sí major originalitat musical.

Tot el contrari de Jeremy Nutzman aka Velvet Negroni, fill de Minneapolis, que fins ara treballava a l’ombra de gent com Bon Iver i ha publicat aquest any el seu segon àlbum Neon brown (4AD) que és una peça d’orfebreria. A l’igual que el seu directe, banyat per aquella calidesa del soul processada amb sons actuals. Una delícia per acomiadar un Transmusicales que va aplegar durant cinc dies i nits 56.000 espectadors.

 

Views: 211