VICENÇ BATALLA. En una edició virtual dels 32 Rencontres de Toulouse Cinélatino, la visió en pantalla petita (a través d’un streaming sempre capritxós) dona una imatge enlluernadora i fosca a la vegada de la cinematografia llatinoamericana. Tant en continguts artístics com per la forma com hem tingut accés a la selecció dels dotze llargmetratges de la competició oficial. Algunes d’aquestes composicions oferien quadres sublims sobre els pobles indígenes de Mèxic o Bolívia, o estrets carrerons en seqüències nocturnes de barris oblidats d’Argentina o Brasil. També recreacions històriques de l’extermini de poblacions autòctones a la Terra del Foc xilena, a Blanco en blanco de Théo Court, que es va emportar el primer premi d’un jurat que va deliberar per pantalla interposada. Com ens deia el realitzador argentí Mariano Llinás des de Tolosa de Llenguadoc a l’edició de l’any passat, no és el mateix de veure aquestes imatges en una sala en pantalla gran que en dispositius cada cop més petits. No es tracta de la mateixa experiència cinematogràfica, tot i que el moment de confinament sigui l’apogeu de les sèries televisives. Algunes d’aquestes llums i ombres s’hauran de tornar a veure en cinema algun dia.

Un dels casos més flagrants d’aquesta escala deformada entre el que imagina el realitzador quan està filmant i, més tard quan munta la pel·lícula, i les condicions en la que ho veu l’espectador és el de la bella cinta Santuario, del mexicà Joshua Gil. Situada a les muntanyes dels indis a Oaxaca, atrapats entre la violència dels càrtels del haixix i la violència de l’exèrcit, el film juga amb el panteisme i la mística d’aquestes poblacions que xoquen amb un món extern el llenguatge del qual és únicament materialista. I així ho porta a les imatges el director, en uns plans que recorden la força sensorial del tailandès Apichatpong Weerasethakul però amb un transfons més polític.

No sempre comprenem el desenvolupament de la trama, plena de passatges onírics, tot i que l’originalitat i sorpresa d’aquestes imatges ens transporten cap a un món que paga la pena recórrer. Actors i actrius són autòctons i parlen la seva llengua pròpia, el que accentua encara més aquesta sensació de misteri. No en va, tant la premsa internacional de FIPRESCI com la francesa del SFCC van coincidir en atorgar-l’hi el seu guardó, després que Santuario estigués present a la passada Setmana de la Crítica de Venècia. I tampoc no és per casualitat que Gil ja participés com a càmera assistent a l’òpera prima del seu compatriota Carlos Reygadas Japón i, als crèdits finals, entre els agraïments també hi figuri Mariano Llinás.

Mons paral·lels, d’Oaxaca al Titicaca

Més sòbria en el seu cas, amb l’afegit de l’elecció del blanc i negre, és Sirena, del bolivià Carlos Piñeiro. En aquest seu primer llargmetratge, Piñeiro ens transporta a uns anys vuitanta atemporals en una illa del llac Titicaca on viu la comunitat dels aimara. Indígenes que també segueixen les seves tradicions i consideren seu el cos d’un enginyer ofegat al llac perquè així ho han volgut els déus. El contrast entre els seus costums ancestrals i la incomprensió del cap de l’expedició, racionalista i amb un concepte del temps que no li deixa marge, provoca fins i tot instants de comicitat. Tot i que l’esperit de la pel·lícula és fonamentalment contemplatiu, en la línia de l’efecte immanent buscat en el seu moment per Andreï Tarkovsky. És d’agrair aquesta indagació fílmica per part del col·lectiu Socavón Cine que Piñeiro forma juntament amb Kiro Russo.

No aconsegueixen ni molt menys el mateix tipus d’efecte unes altres tres cintes que pretenen al seu torn assemblar-se a referents del cinema contemporani, però es queden pel camí. És el cas de La paloma y el lobo, del mexicà Carlos Lenin, amb la història d’un amor impossible al Nuevo León natal del realitzador entre violència i explotació laboral que es fa embolicada i amb massa plans innecessaris. No sempre es pot captar aquesta atmosfera tan especial de suspensió de temps i espai que assoleixen certs directors orientals.

A Rodantes, del brasiler Leandro Lara, li ocorre tot el contrari. De tant moviment i flashbacks sense parar dels tres personatges principals es fa esgotador seguir els seus itineraris creuats. El de tres immigrants en un Brasil racista, classista i homòfob. Lara es basa en tres històries reals i es una llàstima que no les deixès respirar per desenvolupar-les amb major naturalitat.

Per la seva part, Un animal amarelo, del també brasiler Felipe Bragança, peca d’aquests tics del cinema intel·lectual en què les històries i els diàlegs apareixen forçats per intentar explicar-ho tot en les dues hores de la pel·lícula. Entre Brasil, Moçambic i Portugal, la denúncia d’un sistema econòmic colonial i mercantilista és una epopeia fallida. I això que Bragança ha treballat com a guionista per a algú inspirat com Karim Aïnouz.

Adolescència i infantesa a Corrientes i São Paulo

Convé destacar un altre film que, partint d’un lloc conegut per la realitzadora i la senzillesa de captar el vaivé d’unes actrius no professionals, és un exemple de cinema realista que transcendeix i es fa universal. Estem parlant de Las mil y una, de l’argentina Clarisa Navas. En el seu segon llargmetratge (el primer va ser Hay partido a las tres, el 2017), es queda al polígon de Las Mil Viviendas de Corrientes, prop de la frontera amb el Paraguai, per càmera en mà acompanyar la noia protagonista aficionada al basquet en el descobriment de la seva homosexualitat quan s’interessa per una altra noia enigmàtica i no convencional. Entremig, la seva família i els seus germans es resisteixen també a ser formatats per les normes de gènere. Hi ha molta sensibilitat, veritat i frescor en aquest retrat d’un·e·s adolescents que, malgrat l’hostilitat de l’entorn en el qual habiten, busquen entendre quins són els seus sentiments. De forma merescuda, es va emportar una de les mencions del jurat.

No arriba a la mateixa subtilesa ni destresa cinematogràfica, però conserva aquesta mirada innocent Helen, del brasiler André Mereilles Collazi. Aquí, la protagonista és una nena que viu amb la seva àvia en un suburbi de São Paulo. Tot i la pobresa, la família desestructurada i una policia corrupta, la mirada de Helen manté l’esperança i contribueix a l’equilibri d’uns adults sotmesos a un règim que els maltracta.

Estralls de la immigració i el capitalisme modern

Al nord del continent, en aquesta frontera que separa a rics de pàries entre els Estats Units i Mèxic el llargmetratge Sin señas de identidad, de Fernanda Valandez, escarba en les tragèdies socials que suposa allà la ruta de la immigració. Els mateixos mexicans es veuen enfrontats als càrtels quan jugant-se la vida intenten arribar a territori estatunidenc. El film opera com a un cercle viciós en el si de les pròpies famílies i la inoperància de les autoritats per aconseguir atendre les víctimes. Tot i que hi ha elements al guió que no acaben de convèncer, la cinta va obtenir el Premi del Públic al festival de Sundance en el que suposa el primer llarg de la realitzadora.

Modesta en el seu plantejament, però eficaç en la seva resolució, resulta Planta permanente, de l’argentí Ezequiel Radusky. Amb la col·laboració al guió del més conegut Diego Lerman, el microcosmos d’una direcció provincial d’obres públiques a l’Argentina és l’escenari apropiat per explicar un cas de manual de l’actual classe política paràsita i vampira sota la capa d’una comunicació gentil. És a dir, a les ordres dels diners independentment de les seves sigles. I que pateixen els treballadors que els hi fan les tasques essencials. El film funciona perfectament en aquest sentit, amb uns personatges senzills que es barallen entre ells en aquesta lògica perversa propiciada pel poder i gràcies també a l’excel·lent interpretació de la protagonista encarnada per Liliana Juárez.

El testimoni culpable de la història xilena

Desafortunadament, una altra pel·lícula que busca analitzar la descomposició de la classe mitjana xilena i que venia precedida pel principal premi l’any passat del programa Cine en Construcción promogut per Cinélatino com és Algunas bestias, de Jorge Riquelme Serrano, decep i fins i tot irrita. Un dels actors protagonistes, Alfredo Castro, juntament amb la popular Paulina García, ho és així mateix de Blanco en blanco. Quina diferència! A Blanco en blanco, és un pilar central per a una història tan dura.

Castro interpreta al film de Théo Court, que va guanyar el primer premi del jurat, un fotògraf que desembarca a les terres indòmites del sud de Xile a principis del segle XX per fotografiar la futura esposa encara nena d’un terratinent al que no veiem mai i que representa invisible la culpa d’un país que es va assentar sobre l’aniquilació dels indis selknam. En un gran exercici estilístic de western sud-americà, Court transforma progressivament el caràcter del fotògraf fascinat per aquesta nena dona en el testimoni còmplice amb la càmera del genocidi. La càmera, ens recorda Court en una brillant escena final on es va apagant a poc a poc la llum, no és neutral sinó que arrossega la seva pròpia responsabilitat.

És el que falla a Algunas bestias, perquè Riquelme es recrea en els mals de les tres generacions d’una mateixa família en l’actualitat aïllada en un paisatge inhòspit del mateix sud xilè sense que aquesta càmera sigui capaç de distanciar-se d’aquests mals. Al contrari, els explota fins a fer-los inversemblants i gratuïts i convertir el paper de Castro en una caricatura de personatge detestable. I acabar en un registre de melodrama de sèrie B. No s’entén el premi New Directors que va rebre al passat Festival de San Sebastià.

Ens queda per relatar Ya no estoy aquí, del mexicà Fernando Frías de la Parra, i que narra l’aventura d’un noi de Monterrey fascinat per la kolombia, una adaptació més lenta de la cúmbia colombiana que practiquen els terkos. La vam poder visionar quan ja havíem redactat l’article, perquè està coproduïda per Netflix i la plataforma la distribueix a tot el món a partir del 27 de maig. Ens va arribar finalment l’enllaç i vam poder gaudir d’aquesta cinta que és una immersió entre els adolescents de la capital de Nuevo León a partir d’aquesta música que mescla la sensualitat de la cúmbia amb registres del rap i un ball en forma d’ocell flexionant els genolls com si estiguessin a punt de sortir volant.

El personatge principal, Ulises (encarnat per Juan Daniel Derek García Treviño), es val d’aquesta tribu urbana per aïllar-se de la violència del lloc malgrat que s’acaba veient obligat a fugir als Estats Units. A Nova York, viu una història paral·lela que s’explica de forma alterna al film però tampoc no aconsegueix adaptar-se a l’entorn. Frías de la Parra, que va obtenir lel finançament de Netflix per a aquesta part estatunidenca, juga amb els contrastos, els balls dels protagonistes que són els propis terkos i la reflexió generacional en un país agitat per les desigualtats i les bandes. És més crua i intensa en aquest sentit Las mil y una, tot i que el quadre de Ya no estoy aquí també és pertinent.

Per això, va rebre una segona menció del jurat. I, a l’estar integrada en una de les grans plataformes, es beneficiarà d’una distribució universal immediata en ple tancament. Una qüestió de sort. Un jurat en l’apartat de ficció que estava format pel realitzador argentí Pablo Agüero, la programadora espanyola de la Berlinale Paz Lázaro i la productora francesa Marie-Pierre Macia. I, en tot cas, volem agrair a tot l’equip de Cinélatino que hagi fet possible seguir veient els títols encara que fos de manera virtual i desitjar-los un festival en directe l’any que ve.

 

PALMARÈS CINÉLATINO 2020

FICCIÓ

Gran Premi Coup de Coeur: Blanco en blanco, de Théo Court (Xile)

Mencions Especials del Jurat Coup de Coeur: Las mil y una, de Clarisa Navas (Argentina); Ya no estoy aquí, de Fernando Frías de la Parra (Mèxic)

Premi FIPRESCI (crítica internacional): Santuario, de Joshua Gil (Mèxic)

Premi SFCC (crítica francesa): Santuario, de Joshua Gil (Mèxic)

Premi CCAS (dels electricistes i el gas): Algunas bestias, de Jorge Riquelme Serrano (Xile)

Premi Rail d’Oc (dels ferroviaris): Helen, d’André Mereilles Collazi (Brasil)

DOCUMENTAL

Premi del Jurat: Mapa de sueños latinoamericanos, de Martín Weber (Argentina)

Premi SIGNIS (Associació Catòlica Mundial per a la Comunicació): Sete anos em maio, d’Alfonso Uchôa (Brasil)

CURTMETRATGE FICCIÓ

Premi Revelació: El silencio del río, de Francesca Canepa (Perú)

Menció Especial: Receita de caranguejo, d’Issis Valenzuela (Brasil)

Premi Courtoujours: La bruja del fósforo paseante, de Sofía Carrillo (Mèxic)

Premi Courtoujours (menció especial): Antílope, de Diego Murillo (Veneçuela)

CURTMETRATGE DOCUMENTAL

Premi SIGNIS: Mi otro hijo, de Gustavo Alonso (Argentina)

Premi SIGNIS (menció especial): Mamapara, d’Alberto Flores Vilca (Perú)

Premi CCAS (dels electricistes i el gas): Mi otro hijo, de Gustavo Alonso (Argentina)

CINE EN CONSTRUCCIÓN 37 (contribució al muntatge definitiu i la seva distribució i exhibició)

Premi Cine En Construcción Tolosa de Llenguadoc: 50 o dos ballenas se encuentran en la playa, de Jorge Cuchi (Mèxic); Karnawal, de Juan Pablo Félix (Argentina)

Premi Especial Ciné + En Construcción: 50 o dos ballenas se encuentran en la playa, de Jorge Cuchi (Mèxic)

Premi dels distribuïdors i exhibidors europeus: El otro Tom, de Rodrigo Plá (Mèxic); Memory house, de João Paulo Miranda Maria (Brasil)

 

 

Views: 469