VICENÇ BATALLA. Quan hom no arriba a temps a la reunió de redacció setmanal i vuit dels teus companys del setmanari moren abatuts per dos gihadistes i unes altres quatre persones també perden la vida en aquest atemptat a més dels ferits greus, la teva vida et canvia. La dibuixant Catherine Meurisse (Niort, 1980), que havia començat a fer sàtira política al periòdic Charlie Hebdo deu anys abans, va experimentar un sotrac de tal magnitud aquell 7 de gener del 2015 que va tardar més d’un any en transformar-ho en una catarsi (com també va fer el seu company Luz) i convertir-ho en La légéreté (Dargaud, 2016) que en castellà es va publicar com a La levedad (Impedimenta, 2017).

Aquest exercici d’introspecció, que va de París a Roma i passa per la Villa Médicis com a teràpia de reapropiament a partir de la bellesa de l’art, ha tingut una continuació amb Les grands espaces (Dargaud, 2018) i que encara no té traducció ni en català ni en castellà. En aquest últim àlbum, Meurisse s’endinsa en la seva infància rural al Poitou-Charantes on va anar a viure amb els seus pares que buscaven una comunió amb la natura que també transcorria per la literatura. Envoltats de totes aquestes referències i enmig del brogit del darrer Festival de Còmic d’Angulema, la dibuixant francesa ens va explicar com s’ha reinventat com a autora.

Expliques sovint que, l’atemptat a Charlie Hebdo, és per a tu un moment fundador. El que va passar et va servir per transcendir la sàtira política…

“És bastant estrany per a mi d’anomenar-lo fundador. Perquè, quan sovint es parla de moments fundadors, és a causa de coses felices. I, en canvi, en aquest cas és una tragèdia. Però és fundador des del punt de vista que hi ha un abans i un després de l’atemptat contra ‘Charlie’ . I, que encara que fos d’una manera bastant lleugera, va modificar la meva manera d’escriure… Vull dir que vaig deixar de fer dibuix de premsa i ara em dedico al còmic, perquè crec que tinc necessitat de perennitat. I els llibres signifiquen d’inscriure’s en el temps i de no perdre’s completament. Els dibuixos d’actualitat són una cosa efímera. I per no perdre’m, necessito fer llibres. És, per això, que l’atemptat a ‘Charlie’ és una ruptura… terrible i fonamental a la meva vida”.

Però Les grands espaces l’havies previst abans dels atemptats. Això vol dir que La levedad és una transició.

“Sí, ‘La levedad’ es va imposar i no podia ser un altre llibre i un altre títol que aquest. I tota la resta, al voltant, no existia. Ni els records, perquè la meva memòria estava espatllada, ni els projectes. A ‘La levedad’ explico que intento tornar a ser dibuixant perquè em trobava esmicolada. I, al llibre, el que intento és ajuntar els trossos. Ara que els trossos estan una mica més junts que al 2015, continuo posant ordre a la meva vida, al meu cap. I ‘Les grands espaces’ és una forma de continuar fent l’estat de les coses, qui sóc, on sóc, per què escric, com seguir fent-ho. Totes aquestes preguntes que em travessen, travessen també el llibre sense posar-les frontalment al lector”.

Amb la sàtira política era complicat parlar de Proust o de l’ antiguitat romana…

“Exactament, arribava de vegades a col·locar referències culturals a Charlie Hebdo. On no hi treballo des de fa dos anys. Però durant molt de temps me n’anava a dormir amb bon humor, com diria Marcel (Proust). Perquè, durant molt de temps, em van confiar les pàgines culturals. I podia parlar d’òpera, de teatre, d’exposicions i, fins i tot, de literatura. Encara que és veritat que, el dibuix polític, era més important. Érem un setmanari. I s’havia de treballar cada setmana amb l’actualitat. Havia de guardar tot el meu interès per la literatura i les arts per a la meva feina paral·lela, que era el còmic. I a la que, en aquella època, m’hi dedicava els caps de setmana”.

Però, al mateix temps, dius que no continuaràs fent autobiografria. Algú com Riad Sattouf ja porta quatre volums autobiogràfics de L’àrab del futur (els tres primers publicats a Salamandra en català i castellà) i n’anuncia més.

“No és en absolut el meu tipus de projecte. El que faig jo és molt diferent del que fa Riad, tot i que admiro el seu treball. El que explico a Les grands espaces, volia que ho fos en una sola entrega. Després, em puc arribar a contradir. I, potser, faré un altre àlbum biogràfic. Però, de moment, no en tinc necessitat. Els dos àlbums autobiogràfics, ‘La levedad’ i ‘Les grands espaces’, van néixer d’una necessitat immensa d’explicar-me a mi mateixa.  Ara, més enllà d’això, prefereixo dirigir-me cap a d’altres temàtiques. Tot i que sigui jo qui decideixi les meves idees… En aquest àlbum d’infància, no em veia en absolut fent-ne més d’un volum i allargar-me. Volia condensar-ho en un de sol perquè no és només una història de nens, sinó també un llibre sobre la transmissió, sobre la naturalesa, sobre la rivalitat…”.

Sobre la innocència?

“No vol ser un llibre tesi. Però hi parlo de la nostàlgia. I ho sintetitzo a dins. I, quan dic sintetitzo, vull dir que em ve del dibuix de premsa a ‘Charlie’. Al dibuix de premsa, s’ha de saber sintetitzar l’actualitat. Es barreja l’actualitat per circumscriure-la a un dibuix. I, en un llibre, és una mica la mateixa cosa. Hi sintetitzo les meves idees. Si pensès en un segon o tercer volum, em cansaria jo mateixa. Prefereixo pensar en altres coses, canviar de formes. Crec que soc molt impacienta i tinc molta por, per al lector, de fer-me pesada. En el seu cas, Riad és capaç d’allargar-se molt bé. I el lector no se’n cansa. Ell no té por. I li donem les gràcies per això. Jo en tindria. Potser em falta confiança en aquest aspecte. I són els esdeveniments, al meu voltant, els que m’empenyeran o no a seguir-me explicant la meva vida”.

Tot i que sempre s’hi poden trobar connexions amb l’actualitat als teus àlbums. Les ‘armilles grogues’ (el moviment de protesta en original ‘gilets jaunes’) també son gent que provenen de la perifèria, del món rural, que estan emprenyats contra els parisencs.

“El meu llibre ‘Les grands espaces’ no s’adreça contra els parisencs. No està ni a favor ni en contra. És molt consensual, no faig broma… Perquè jo, vaig créixer en un món rural, però he esdevingut una parisenca. Hi vaig fer els estudis i hi visc. I m’he convertit en urbana, tot i que encara conservo al meu cor tota aquesta riquesa rural com ho prova l’àlbum… A propòsit de les ‘armilles grogues’ que es concentren a les rotondes, al meu llibre m’hagués agradat parlar més de les rotondes que no pas de les ‘armilles grogues’’. Perquè, les rotondes, són un tema en si mateix. Són molt lletges, forma part d’aquesta lletjor que degrada el paisatge. Qui va inventar les rotondes? Que se’n declari culpable! I em fa riure que les ‘armilles grogues’ s’hagin apropiat d’aquests indrets. És un símbol de la circulació…”.

Jacques Tati en va fer una pel·lícula (Trafic)…

“Al principi, als ‘Grands espaces’ volia parlar de les rotondes però després ho vaig deixar de costat. Perquè no lligava amb les meves històries sobre el jardí dels meus pares (a la seva infància). Però encara hi ha moltes coses a dir sobre aquestes grans superfícies, aquests pàrquings, aquests simulacres d’arbres que no creixen mai i totes aquestes zones anomenades ZAC (Zone d’Aménagement Concerté) que contenen una lletgesa incommensurable! I seguim veient com s’estenen a prop dels pobles. Representa un símbol del gran consum. I jo ja no puc més, i no crec que sigui la única… Potser sí que és un tema polític”.

Sense deixar la política, o l’aspecte polític, també dius que ets feminista encara que no facis còmics feministes. Creus que sense el moviment #MeToo hi hauria hagut una conscienciació al món del còmic? Charlie Hebdo anava en aquesta direcció i pensava integrar més dibuixants dones a part de tu i Coco? O és gràcies al #MeToo, que disposem just el 2019 del segon Gran Premi d’Angulema femení (la japonesa Rumiko Takahashi) en 46 anys?

“Espero que no sigui a causa del #MeToo. Desitjo que no tinguem necessitat de #MeToo per escollir una dona com a Gran Premi d’Angulema. Espero que sigui, sobretot, pel seu talent. Ara, és veritat que estic molt orgullosa del moviment, o la seva versió francesa #BalanceTonPorc. Després, a nivell perifèric i com en totes les revolucions, hi ha elements problemàtics. Amb contradiccions i coses amb els quals no estàs d’acord. Però, en el seu conjunt, ha servit per fer avançar les coses. Hi ha hagut una certa violència. Però les dones ens troben confrontades a un tal nivell de violència, des de fa tant de temps, que comprenc aquesta violència i que de vegades es manifesti de forma agressiva. Jo també la vaig ressentir en el seu moment: quan vaig fer alguns dibuixos sobre Dominique Strauss-Khan. Tenia ganes de donar cops de puny. I el dibuix em servia com a mediació… Aquest patiment fa falta que es pugui expressar, sigui amb eslògans o d’altres maneres. I la feina encara no s’ha acabat!”.

No sé si has tingut temps d’anar a veure les exposicions de Richard Corben i Milo Manara. T’interessa el dibuix d’aquests dos autors que han reflectit de forma força directa el sexe?

“Corben no és en absolut la meva cultura. Vaig passar per davant d’un cartell seu, en un arbre, i es veia una dona nua amb uns pits enormes penjant. I em vaig fer un fart de riure. Li podria donar alguns consells en quan a dibuix (més riures evocant la seva pròpia anatomia)… No, és una cosa totalment estranya per a mi com a dibuix. Manara, en canvi, m’interessa més. Perquè té a veure amb una certa història del còmic i s’interessa per Caravaggio. Transmet alguna cosa, a la vegada de magnífic i de kitsch… Jo vaig créixer llegint autors d’humor on no es veien pas pits. Eren còmics asexuats: ‘Tintin’, ‘Astèrix’ o, en un nivell més d’il·lustració, Sempé amb ‘El petit Nicolas’ i guió de Goscinny… ‘Spirou’… Fins i tot, Gotlib. Alguns dels seus còmics contenen dibuixos de sexe, però ho feia de manera humorística, burlesca. Per a mi, el més important era el riure. Després vaig descobrir Reiser, amb una mica més de sexe això sí. També Claire Brétecher, Wolinski. Però és l’aspecte de la libido el que m’interessa del còmic. No pas Corben, que em resulta massa estranger”.

Sabies que Philippe Lançon estava escrivint el seu llibre Le lambeau?

“Sí, en parlàvem”.

I ja l’has llegit?

“L’he llegit per fragments. Perquè és fa difícil encara per a mi… Però Philippe me’n va parlar quan l’escrivia. Vam anar junts als Estats Units per presentar ‘La levedad’ a estudiants que aprenen el francès i ell venia per parlar del pròleg amb que s’obre el meu àlbum. Estic molt contenta que hi participès! Perquè vaig intentar de fer-hi entrar tothom: els morts, els vius, els ferits. Tothom hi és, d’una manera o d’una altra. Fins i tot Riss, Simon (Fieschi), (Fabrice) Nicolino… No s’anomena a tothom, però tothom hi està dibuixat, esbossat”.

I és un tema inacabable en el teu cas…

“Tot i que no tothom té ganes de parlar-ne. Per exemple Sigolène Vinson, que és novel·lista i forma part de la redacció, ha escollit de no fer-ne un llibre. No ho volia per qüestions personals. Jo ho vaig explicar una vegada, però no pas dues. No tinc ganes d’explotar aquesta matèria. La vaig abordar per poder-me aixecar. I això és tot. És massa delicat. El que m’importa avui, d’entrada, és el fet d’haver retrobat el somriure i l’alegria quan parlo dels desapareguts. Encara fa un o dos anys era complicat per mi de parlar d’Honoré o Tignous. Ara, ho puc fer i fent-me un fart de riure. Hi ha coses que es transformen d’aquesta manera. L’important és això. Però jo ja he dit el suficient del que havia de dir sobre el tema”.

(En aquest moment, apareix a l’estand de Dargaud un conegut de Meurisse) “Ah! El meu traductor alemany! Del llibre ‘Les grands espaces’. Sempre són els alemanys els que em tradueixen primer. N’ha fet una traducció extraordinària. També va traduir ‘Moderne Olympia’ i ‘La levedad”.

Ulrich Pröfrock: “Em vas fer patir!”.

“Era complicat, segurament!”.

Ulrich Pröfrock: “I estic segur que hi ha coses que se’m van escapar”.

“També vaig conèixer el traductor en castellà, Lluís Maria Todó (a més va traduir el 2016 per a Impedimenta La comedia literaria. De Roldán a Boris Vian, publicat originalment el 2008 a Sabarcane)… I es va estirar dels cabells per la traducció de ‘La levedad’”.

Quin ha estat el llibre de Cathérine més complicat a traduir?

Ulrich Pröfrock: “Olympia. Per les referències i per les cançons. Per exemple sobre Amèrica de ‘West Side Story’. S’ha d’aconseguir que les rimes funcionin en alemany!”.

Philippe Lançon, un pròleg i ‘Le lambeau’

El periodista cultural i escriptor Philippe Lançon va ser un dels greument ferits a la massacre de Charlie Hebdo, amb una part de la mandíbula inferior arrencada i que va requerir de tretze operacions. Actualment ha reprès l’activitat amb la publicació de Le lambeau (Gallimard, 2018), un testimoni dels fets i la seva recuperació transformat en un exercici literari que ha merescut el darrer Premi Femina i l’aplaudiment de la crítica. El cru testimoni, exemplificat pel mateix títol del llibre (que vol dir El penjall), es revesteix de reflexions personals i referents de les seves lectures i acaba adquirint una dimensió que transcendeix la qüestió individual per erigir-se en un estat del món, la seva violència i una escletxa a l’esperança.

Aquest especialista en literatura llatinoamericana, d’ascendència catalana per part de la seva àvia materna, va protagonitzar el seu primer testimoni post-atemptat com a pròleg a l’àlbum La légéreté de Cathérine Meurisse amb l’encapçalament de Cathérine, lingère légère (Cathérine, llenceria lleugera). En ell, com a anticipació al que seria el seu llibre, descrivia les seves impressions i el seu estat d’ànim un any després dels successos i havent ocorregut enmig la matança del 13 de novembre al Bataclan i l’est de París. Lançon teoritza el títol de La légéreté i eleva el malestar mental que ambdós han sofert cap a terrenys que el facin més suportable.

“El 7 de gener, aquesta vida bella i aquesta bella activitat, vives i sentimentals, d’una comicitat feroç i burlesca, van prendre de cop un pes espantós, com a plom a les ales per als qui no van matar, pes i plom d’aquest esdeveniment que fou l’atemptat a Charlie”, introdueix Lançon identificant-se amb Meurisse. “Per a ella, com per a mi, la relació respecte al que nosaltres estimàvem més íntimament amb el plaer i l’amor, el que nosaltres estimàvem físicament i jo crec que naturalment, dins d’una solitud compartida, és a dir amb la literatura i l’art, es va veure salvatgement desestabilitzat”.

“La nostra intimitat, les nostres consciències, el nostre inconscient, tot flota de través i sembla atret cap al fons”, continua més endavant l’escriptor buscant-li sentit a l’enunciat. “Què ha esdevingut la lleugeresa? D’aquí prové el títol d’aquest llibre, que es diria fins i tot de Kundera. La insostenible lleugeresa del ser quan el ser es troba en aquest punt, per l’esdeveniment, afectat”.

A través de la literatura, o a través de l’art, tant Lançon com Meurisse van aconseguir sobreposar-se o almenys amortir els estralls de l’esdeveniment. Ara, ambdós, continuen el seu itinerari que els porta més lluny cap a obres d’autor que arriben a un públic més ampli. En el cas de Meurisse, amb nous projectes en els quals confessa que ja està treballant.

Article resum sobre el Festival d’Angulema 2019, amb declaracions de la Fauve d’Or Emil Ferris

Views: 483