CINEMA
Una Palma d’Or de consens per a Kore-eda no amaga un palmarès amb pocs riscos
VICENÇ BATALLA. La perseverància té premi i aquesta és la del japonès Hirokazu Kore-eda amb la seva fina anàlisi de la societat japonesa a través de les seves famílies. O més aviat de les famílies alternatives en la pel·lícula guanyadora de la Palma d’Or 2018, Shoplifters. Discret i modest, a la sala de premsa ens va parlar de quan ell també era un infant. Kore-eda ha estat el realitzador de consens en un Festival de Canes on potser no hi ha hagut un film indiscutible, però sí d’altres d’asiàtics que s’han quedat sense recompensa i plantejaven un pèl més de risc. A canvi, el jurat presidit per Cate Blanchett ha optat per un palmarès amb missatge social. Una oportunitat que l’actriu Asia Argento entregant un dels guardons no va desaprofitar per denunciar la violació que va patir en aquest mateix festival per part de Harvey Weinstein. I recordant que en coneixa d’altres que eren entre el públic. Silenci a la sala. Segueix llegint...
CINEMA
La felicitat i el dolor japonès de Kore-eda i Hamaguchi
VB. En menys de 24 hores, la selecció de Canes ens va portar les dues suggerents pel·lícules japoneses a competició: Shoplifters, del conegut Hirokazu Kore-eda, i Asako I & II, del menys conegut Ryusuke Hamaguchi. Dues obres d’orfebreria com en són capaços els realitzadors d’aquest país entre Orient i Occident. La primera és un al·legat a favor de les famílies alternatives i una fina crítica a la soledat contemporània. La segona, una diagnosi de la joventut nipona a partir d’un relat no menys sensible sobre les paradoxes d'un amant doble. Dues maneres d’explicar la seva societat i d’explicant-se a la resta del món què és el que ens fa mal i com ho podríem curar. Segueix llegint...
CINEMA
Bi Gan i Lee Chang-dong, inspiració xinesa i coreana
VB. El Festival de Canes 2018 és definitivament un festival oriental. Les millors pel·lícules venen d’aquesta part del món, des de l’Iran fins al Japó passant per l’Imperi del Mig i la seva península. A la secció paral·lela Un Certain Regard, el prodigi xinès Bi Gan aporta amb Long day’s journey into night el film més poderós que s’ha vist amb una reinvenció del llenguatge i la tècnica cinematogràfica. A competició, el sudcoreà Lee Chang-dong continua treballant la seva excel·lent poesia amb Burning a partir d’un conte de Murakami. Com alternativa europea, l’italià Matteo Garrone ens parla a Dogman de la violència quotidiana al nostre continent que ressona com una metàfora de l’extrema dreta. Segueix llegint...
CINEMA
El poder femení de Jia Zhang-ke
VB. Vistes ja una tercera part de les pel·lícules a competició, n’hi ha una per a nosaltres que es destaca per sobre de les altres i que és la nostra primera candidata a Palma d’Or del Festival de Canes. Parlem d’Ash is purest white, del mestre xinès Jia Zhang-ke, que propulsa la seva protagonista, heroïna i musa de tots els seus films Zhao Tao a una dimensió desconeguda d’emoció i dignitat. De forma molt més sincera i sensible que no pas Cold war, del polac Pawel Pawlikowski, tot i que aquesta és ara una de les favorites de la crítica. Entremig, Jean-Luc Godard ens entrega un pamflet videoartístic amb Le livre de l’image i, a les seccions paral·leles, destaquen Borders i El ángel. Segueix llegint...
CINEMA
Nadine Labaki i el Líban com a mundialització caòtica
VB. A la competició del Festival de Canes li feia falta un film món, que a través d’una història vital ens servís per entendre aquesta globalització on les persones són moneda de canvi. El tenim amb Capharnäum, de la libanesa Nadine Labaki, on una galèria de personatges el més pròxims possible a la realitat pateixen en la seva pròpia pell la clandestinitat, la precarietat, la xenofòbia, la injústicia d’unes lleis fetes pels vencedors. Els seus dos protagonistes són un nen de 12 anys i un nadó de dos, sols davant la pantalla i la nostra mirada. Una emoció, que no paternalisme, que és el que li manca a Un couteau dans le coeur del francès Yann González. Segueix llegint...
CINEMA
La radiografia en filigrana de Turquia de Ceylan
VB. Quatre anys després de la seva Palma d’Or, el turc Nuri Bilge Ceylan ha tornat a Canes amb The wild pear tree que va tancar l’edició d’enguany. Fent honor al seu estirament del temps, la pel·lícula no baixa de les tres hores durant les quals el director radiografia en filigrana la societat i la política turca actual sense sortir d’un marc estrictament familiar i a partir d’un aspirant a escriptor que podria ser un retrat del propi realitzador. Film imperfecte, però sempre captivant. Per la seva part, el kazakh Sergey Dvortsevoy efectua a Ayka un estimable llargmetratge de supervivència al Moscou clandestí dels immigrants seguint amb càmera subjectiva l’actriu que encarna el personatge que li dóna títol. I, fora de competició, Terry Gilliam tanca el certamen amb el maleït El hombre que mató a Don Quijote. Segueix llegint...
CINEMA
Un Canes 2018 al rescat d’autors censurats
VB. Més enllà dels focus glamourosos de la catifa vermella i la desfilada d’estrelles del cel·luloide, el Festival de Canes 2018 (8-19 de maig) que comença aquest dimarts defensarà tres autors a la secció oficial a qui més que probablement se’ls prohibirà la seva assistència al festival o a qui les seves pel·lícules han estat censurades al seu país. Es tracta del rus Kirill Serebrennikov i de l’iranià Jaffar Panahi, en el primer cas, i de la keniana Wanuri Kahiu, en el segon. Un acte de resistència en aquesta setanta-unena edició que s’obre precisament amb Todos lo saben del també iranià Asghar Farhadi amb Penélope Cruz, Javier Bardem i Ricardo Darín entre Buenos Aires i Madrid. Segueix llegint...
CINEMA
La porta oberta de Panahi per seguir filmant
VB. Els intercanvis geogràfics al món del cinema són recomanables i necessaris. El que ja no ho és tant és el turisme cinematogràfic. I menys el turisme de guerra. Aquest és el gran problema de la pel·lícula a competició a Canes Les filles du soleil, de la francesa Eva Husson, al Kurdistan. Afortunadament, l’iranià Jafar Panahi aconsegueix filmar clandestinament a les muntanyes àzeris del nord-oest del país per donar més amplitud a les seves realitzacions i fer un cinema de resistència. A 3 faces (Tres rostres), li atorga la paraula als personatges-actrius que són les úniques que van poder acudir a presentar el llargmetratge al festival. Segueix llegint...
CINEMA
‘Todos lo saben’, la visió d’un iranià sobre l’Espanya d’avui
VB. L’art de la crítica cinematogràfica consisteix a saber trobar el just equilibri entre el que forma part del pur entreteniment i el treball de creador. Mantenint el pols al món. A la roda de premsa de Todos los saben, film d’obertura al Festival de Canes de l’iranià Asghar Farhadi rodat íntegrament als afores de Madrid amb Javier Bardem i Penélope Cruz, tothom li demanava al realitzador sobre la seva integració en un context tan diferent al seu. I, a la parella d’actors espanyols, sobre si es barrejava vida fícticia i vida real al plató. Però va haver de ser el propi Farhadi qui recordès perquè no li havia preguntat ningú que desitja que aquest dissabte sigui present a Canes el també iranià Jafar Panahi amb una altra pel·lícula a competició perquè des del 2010 no pot sortir del país. Segueix llegint...
CINEMA
David Robert Mitchell, Hollywood i la cultura pop
VB. Ens ha arribat un nou alumne avantatjat de David Lynch. Es diu David Robert Mitchel, que va sorprende tothom fa tres anys amb la pel·licula de gènere nord-americana It follows. Ara, es presenta a Canes amb Under the Silver Lake, que és irregular i massa referencial. Però que conté una escena magistral sobre Hollywood i la cultura pop. La cultura no només cinematogràfica, sinó també musical. Com a contrast, l’altre film de la jornada a competició va ser la francesa En guerra de Stéphane Brizé, un enfrontament treballadors/direcció rodat en clau documental amb Vincent Lindon una altra vegada de protagonista. Però a diferència de la més subtil La ley del mercado, en aquesta ocasió Brizé es perd en l’espectacularitat. Segueix llegint...
CINEMA
Lars Von Trier i Spike Lee, en duel
VB. El dos tornaven a Cannes, on hi havien estat absents per diferents raons. I ambdós ho fan amb pel·lícules que volen reflexar un món en convulsió, però amb fons i forma diametralment oposats. El danès Lars Von Trier, fora de competició, hi presenta la clatellada The house that Jack built que no deixarà ningú indeferent a favor i en contra. El nord-americà Spike Lee explica a BlacKkKlansman la història real de com als anys setanta un inspector negre va aconseguir infiltrar-se al Ku Klux Klan i destapar-ne les pràctiques racistes que continuaven exercint. Però si bé Lee utilitza un llenguatge efectiu però clàssic relacionant-ho amb l’actualitat, Von Trier osa totes les provocacions possibles sobre la figura del mal i en fa un objecte incòmode però poderós artísticament. Segueix llegint...
CINEMA
‘Lazzaro felice’, Sergi López en italià
VB. Sergi López s’estrena en italià. No a Canes, on ja va ser en competició oficial el 2009 amb Mapa del sons de Tòquio d’Isabel Coixet. Ara torna amb Lazzaro felice, d’Alice Rohrwacher, on interpreta Último: un rodamón que es troba amb una altra família de rodamóns en una ciutat incerta d’Itàlia després que hagi passat un interval de temps que omple la figura mística de Lazzaro. És un film poètic, com ho era El país de las maravillas el 2014, i que tracta de l’explotació de l’home per l’home a través d’aquesta paràbola. López i Rohrwacher ens van assegurar a la roda de premsa que, en un món com el nostre, la innocència encara és possible.Segueix llegint...
VB. El director català Jaime Rosales torna al Festival de Canes. Però aquesta vegada ho fa a la Quinzena de Realitzadors, on precisament es va donar a conèixer el 2003 amb Las horas del día. En aquesta ocasió, hi presenta Petra amb un repartiment mig en català mig en castellà que li serveix per situar al Baix Empordà un drama de filiacions i identitats. I també de memòria històrica, que ens atrevim a batajer com d’arqueologia emocional. A la seva presentació matinal, Rosales ens va contestar sobre aquesta interpretació acompanyat de les seves actrius Bárbara Lennie i Marisa Paredes. Segueix llegint...
CINEMA
Waintrop explica els 50 anys de la Quinzena de Realitzadors
VB. Fa cinquanta anys del Festival de Canes anul·lat enmig de la seva celebració, en ple Maig del 68. I, en aquesta edició, es compleix la cinquantena edició de la Quinzena de Realitzadors (9-19 de maig) sorgida l’any següent com a resposta al nou cinema mundial que no es veia a la secció oficial. Nagisa Oshima, Philippe Garrel, Jean-Luc Godard, Werner Herzog, Yoko Ono, Georges Lucas, Martin Scorsese o Albert Serra són alguns del noms que hi han passat o fins i tot s’hi han estrenat. Ens ho explica el seu actual delegat general, Édouard Waintrop. Segueix llegint...
Views: 839