VICENÇ BATALLA. El Madrid de la Movida es transporta fotogràficament als Rencontres francesos d’Arles (1 de juliol-22 de setembre), gràcies a Foto Colectania de Barcelona, just quan a la capital espanyola reneixen fantasmes del passat a l’ajuntament. Les imatges heterodoxes d’Alberto García-Alix, Ouka Leele, Pablo Pérez-Mínguez i Miguel Trillo presideixen la sala magna del palau de l’Arquebisbat de la ciutat provençal, incloses a la temàtica El cos és un arma, mentre a la capital espanyola aprenents de bruixot volen tornar a tancar, reprimir i estigmatitzar aquest cos. I, darrera d’això, les idees que havien permès a una joventut que sortia del franquisme d’alliberar-se i posseir la seva pròpia existència. La Movida. Crònica d’una agitació 1978-1988 conté tant de declaració generacional d’aquella època com d’alerta actual sobre el que no hauria de perdre’s. I d’això ens en parlen els supervivents García-Alix, Ouka Leele i Trillo. Enmig d’uns Rencontres d’Arles que celebren la seva cinquantena edició amb un cartell, a l’inrevés, de la sèrie Peluquería d’Ouka Leele.

“Sí, només baixar de l‘avió i començar a veure revistes i plans de la ciutat amb el cartell, fa impressió”, ens comenta feliç Ouka Leele alhora que s’entreté en endevinar amb bastant d’èxit la identitat de les cares al mosaic de vuitanta retrats de l’època de Pablo Pérez-Mínguez i entre els quals es troba el seu.

La sèrie Peluquería de l’artista, amb els objectes més extravagants possibles com a pentinat, es va concebre des del 1978 quan es va traslladar de Madrid a Barcelona. En ella, prenia aquestes fotos surrealistes en blanc i negre a gent coneguda o anònima per a després colorar-les a l’aquarel·la. Perquè el seu  interès era la pintura. I el rostre rodejat de llimones de la fotògrafa sueca Maria Espeus, que es fàcil de confondre amb la pròpia Ouka Leele, és el que els organitzadors dels Rencontres de la Fotografia d’Arles han escollit com  a imatge principal per a aquesta cinquantena edició d’un festival fundat el 1970.

Amb un detall important i és que des que el 2015 la direcció correspon a Sam Stourdzé el cartell oficial és una foto d’un artista present però posada al revés. Dona igual, està a tot arreu i la gent s’hi familiaritza. Al seu moment, Peluquería va donar peu a una exposició i fins i tot a un curtmetratge en Super 8 que s’ha recuperat per a Arles mentre que sobre la paret es projecta en diapositives tota la sèrie. Hi ha tres originals, com el del cartell, i la resta són obres dels anys vuitanta amb la mateixa tècnica que utilitzava l’autora.

No es pot parlar pròpiament de fotos perquè Ouka Leele realitzava un treball plàstic. “Primer jo no volia ser fotògrafa, volia ser pintora. Volia ser artista. Que em diguin només fotògrafa, crec que és no entendre la meva obra. Aquesta mateixa exposició, té moltíssima pintura. És una barreja de pintura i fotografia. Això és l’estrany i inquietant”.

El món d’Ouka Leele

I aquesta és també una lectura important de la mostra comissariada per Pepe Font de Mora i Irene de Mendoza, de la galería Foto Colectania a Barcelona, i el llibreter parisenc Antoine de Beaupré. Els quatre autor·e·s seleccionat·de·s, que s’adscriuen a la Movida, són entre si molt diferents en estil i intencions.

“El que passa a la Movida és que cadascú és del seu pare i de la seva mare”, remarca Ouka Leele. “Coincideix en què tots estem junts vivint una època, però cadascú té el seu món. Des de fora pot ser que s’apreciï una unitat, però veus la meva obra i crec que no té pas a veure amb la de Pablo, ni amb la de l’Alberto. Són mons molt diferents. El nexe d’unió està en la llibertat, en la llibertat de cadascú per investigar, les ganes de fer coses, de barrejar-nos, en ensenyar-nos uns als altres”.

Ouka Leele i Alberto García-Alix són els més coneguts fora, perquè a més han viscut a França. Pérez-Mínguez, que va morir el 2012 als 66 anys, i Trillo no ho són tant. Però són representatius pel seu paper actiu en crear l’imaginari d’aquell Madrid canalla de música, performances, publicacions i iconografia transgressora. I que, al cap de les dècades, s’ha identificat amb la figura cinematogràfica de Pedro Almodóvar. L’ham i nexe que atrau el públic internacional.

“Per conèixer Pedro, s’ha de conèixer tota la resta”, segueix precisant Ouka Leele. “Pedro ha fagocitat o absorbit tot el que passava al seu voltant. Coneixia Alaska que era una nena, amb tretze anys, i la posava a la pel·lícula ‘Pepi, Luci, Bom y otras chicas del montón’ (1980). A mí també em va posar a ‘Laberinto de pasiones’ (1982). Ell és un gran catalitzador dels seus companys. I tots estan a les seves pel·lícules. Si coneixes el cinema de Pedro i veus el context del que estava passant al voltant i d’on ha tret aquestes idees, s’entén molt més”.

La projecció d’Almodóvar

Aquí és quan Ouka Leele ens explica un d’aquells moments màgics del Madrid que sortia de la dictadura. “Quand jo era molt joveneta i em deia Bárbara (Allende Gil de Biedma), i res més, anava a uns passis de pel·lícula de Pedro que feia en Super 8. Era als setanta, quan jo encara era al col·legi. Les pel·lícules no tenien so i ell feia les veus dels personatges. Érem quatre gats, però resultava meravellós. Llavors, ens veiem a les festes. No hi havia xarxes socials. I, quan et tocaven les dotze o la una, te n’anaves a un lloc en què sabies que hi eren tots”.

Un dels cartells impactants de l’exposició és el de Pérez-Mínguez amb Almodóvar i McNamara (que eren parella musical) amb Alaska (època Pegamoides) per anunciar un doble concert de la nit de Cap d’Any del 1982 al Rock-Ola. No era altra cosa que una imitació glam de la imatge de la gira de Tina Turner Let’s stay together.

Allà és on s’engrandeix la figura de Pérez-Mínguez perquè el seu estudi del carrer Monte Esquinza del barri de Salamanca es va convertir en aquells anys en l’epicentre de tota aquesta gal·laxia artística on vida real i vida fictícia es confonien fins a altes hores de la matinada. A la mostra, es projecta un altre lasciu Super 8 d’Almodóvar mentre Pérez-Mínguez va despullant amb la seva càmera un model. I aquest va ser el lloc escollit per Almodóvar, a part de la seva fotonovel·la Patty Diphusa per al Víbora, com a part de la seva segona pel·lícula Laberinto de pasiones. En la qual apareixien els estrafolaris barrets d’Ouka Leele.

Pérez-Mínguez, l’anti-Warhol

La seva neboda Rocío Pérez-Mínguez, que té preparada una biografia dels aspectes menys coneguts de seu oncle, ens valora aquest treball a l’ombra: “a l’època de la Movida, el que va fer Pablo va ser una cosa molt pionera. Sobretot a Espanya, que sortia de la dictadura i aquestes coses eren tabú. De cop, va exhibir fotografies amb el culte al cos, de clara estètica gai, homosexual”.

Es podria pensar en una espècie de Factory madrileny com ara Andy Warhol a Nova York. Però la seva neboda ho relativitza. “La diferència és que Pablo odiava el tema de les exposicions i tota aquesta indústria. A ell el que li agradava era fer fotos i que els hi publiquessin. Era l’anti-Warhol. Si Warhol era un magnífic home de màrqueting, ell tot el contrari. Seria l’antítesi, però no així com a artista”.

Els amics de García-Alix

En el seu cas, García-Alix coneixia Almodóvar però la seva relació no era tan propera. També el seu món era més rock i menys pop. Ple de tatuatges i pujat a una moto, aspecte que als seus 63 anys encara li confereix un aire de persona que viu a la contra. No en và, fa tres anys va tenir un càncer de laringe. Però malgrat que la seva veu emergeix ara gutural, l’actitud no ha canviat. “Jo tot aixó m’ho miro com si li hagués passat a un altre! Reconec les imatges de com vaig aprendre a mirar. Soc jo, la meva part bona”. I se’n riu, de tornada de moltes coses. “És la meva vida el que hi ha en aquestes fotos, punxant-me, amb els amics, els rockers…”.

Sí, perquè en aquestes fotos ell també se posava davant la càmera com a relat autobiogràfic. Juntament amb Ana Curra, Fernando Coyote, Santiago Auserón, Eduardo Haro, Fabio McNamara, Eva Lyberten, Rosa… Alguns vius, d’altres que ja no hi són. Quan se li pregunta com era de viure al límit, ell respon: “jo no veia que visqués al límit. El límit era tenir diners!”. I ho resumeix, no sense tornar a riure-se’n, amb una altra frase sobre l’efecte que li produeix la sala que li està dedicada: “Em redimeix!”.

El destacat d’aquesta selecció és que el 95 per cent de l’exposat és original. O sigui, amb la mida real més petita de llavors. I que no s’havia vist ni a la retrospectiva De donde no se vuelve al Museu Reina Sofía el 2008. “L’ exposició té la virtut que les còpies són les que vaig fer al seu moment. No com el positivat modern que té altres mides. Aquí, es veu la mà del fotògraf, de l’autor, com revelava. Això és el que jo tinc al meu baül”. Fins i tot per a ell aquesta mida ja li semblava “un gran llençol”.

La rebel·lia com a una arma

Tot i que García-Alix digui que l’única que pot seguir pujant a un escenari als seixanta anys és Ana Curra, la seva companya d’aquella època, la seva visió de les coses continua sent igual d’àcida. L’entrada de Vox a l’ajuntament madrileny i la seva influència al govern municipal? “L’extrema dreta a Madrid, ni als meus pitjors malsons! No és just! Quina maldat! Madrid no és així”. I enumera l’empresa de demolició que ja s’ha posat en marxa contra les decisions de l’anterior alcaldessa Manuela Carmena com el tancament del centre dedicat a la memòria històrica.

“Fa quaranta anys ens vam atribuir la llibertat. No vam lluitar per ella, ens la vam atribuir! Que no és el mateix”, explica sobre l’actitud a prendre. “A la Movida va haver-hi un hedonisme terrible. L’optimisme ens envaïa. Ara, el pessimisme és el que arrossega”, el que no li impedeix de riure-se’n una altra vegada. “No, no es repeteixen les coses a la vida, a la història. Repeteix la situació, repeteix la tirania, repeteix el dolor”.

De moment, se’n va un mes a Lima perquè un amic seu li deixa una casa perquè pugui fer fotos de la capital peruana i la seva gent. “Me’n vull anar a Lima per la mirada. Quan estàs un mes de la teva vida en un lloc fotografiant-lo, t’uneixes a aquest lloc. Espero estar brillant, amb la gràcia divina i l’esperit sant!”. Mig en broma, mig seriosament ens aclareix què entén per això com si per a ell extreure imatges de la realitat fos una qüestió mística. I em reta a ser capaç de prendre una imatge original de la nostra trobada. “Després de quaranta anys de prendre fotos no em toquis els collons! No és fàcil!”.

De fons, es passa en bucle en una pantalla el curtmetratge No hables más de mí, que Televisió Espanyola va produir el 1984 per al programa de Paloma Chamorro La edad de oro i que acaba amb la consigna muerte o gloria. El seu record és dolentíssim, perquè explica que els treballadors de TVE li van fer la vida impossible i fins i tot ell va tenir que posar-se a fer d’actor per l’espantada de qui ho havia de fer juntament amb Ana Curra i el desaparegut cantant de culte sevillà Silvio. Abans, havia realitzat un altre curt El día que muera Bombita conjuntament amb el també desaparegut al setembre passat Ceesepe. “Jo somniava amb fer pel·lícules de cinema”, confessa abans d’acomiadar-nos com a lament per aquesta fallida experiència que el va frustrar el desig per a gaire bé sempre.

Trillo i una joventut en mutació

Aquest seria un altre element en comú amb d’altres dels protagonistes de l’exposició, perquè Miguel Trillo també reconeix que el seu desig inicial era fer cinema. Finalment, es va prendre la llicència de fotografiar les tribus urbanes i ho ha estat fent compaginant-ho amb la seva tasca de professor de literatura i llengua espanyola primer a Madrid i després a Barcelona. Aquest lingüista, ara ja jubilat, no para de desxifrar signes davant de qualsevol foto d’ahir i avui com a bon semiòleg de les imatges.

Així li ho explicava a Chamorro, que ens va deixar el 2017, a la seva venerada La edad de oro que tot i que només va estar dues temporades en antena entre 1983 i 1985 va deixar un rastre imperible sobre con fer televisió pública i militància artística. Era amb motiu de l’exposició Fotocopias. Madrid-Londres que va presentar el 1983 a la galería Amadís. A les parets, un fons de plàstic negre i, disseminades per sobre, fotocopies de les fotos obtingudes gràcies a la primera Canon en color. “Curiosament, aquestes fotos han acabat al Reina Sofia. No volen una foto d’època, sinó la fotocopia perquè diuen que expliquen millor com era alló”, ens detalla Trillo.

A Arles, s’ha reproduït sencera aquesta exposició. I, mentre l’autor es passeja pel seu interior, ens va relatant històries que recorda de les persones que apareixen en aquestes instantànies: “aquí es veu als Exploited a Londres tocant al 100 Club, on va néixer el 1976 el punk rock. Aquest xicot és ionqui, agafa la sida i es penja. Avui m’acabo d’assabentar, però ja són morts naturals, d’una noia que també ha mort. Encara que no paro de reprendre el contacte amb d’altres persones. Ara, amb les xarxes socials, es més fàcil trobar la pista”.

Entrem i sortint d’aquesta sala amb les parets de plàstic negre, passem pel costat dels facsímils del seu fanzine Rockokó i recorrem les imatges indistintament en blanc i negre i color, en la seva majoria originals amb la tècnica del cibachrome que estalviava el negatiu, fins a deturar-se en unes caixes de llum on les fotos es van il·luminant. Malgrat que també hi ha imatges de grups de música locals, en la majoria dels casos es tracta de públic que reflecteix el component social i de canvi de l’època. Com una parella que acudia al concert dels Rolling Stones a l’estadi Vicente Calderón de Madrid el 1982. “Jo vaig fer fotos del públic en comptes de Mick Jagger. Què podía aportar jo de nou amb fotos de Mick Jagger?”, raona sobre la seva elecció que no era molt ben rebuda per les revistes.

I tot i la seva escapada a Londres i comprovar el seu avantatge en quant a indústria que es vivia allà, el seu lloc era Madrid. “Jo m’havia de dedicar a fer fotos a Madrid encara que fossin persones amb el cabell esvalotat amb sabó i no com a Londres amb crestes de colors. Però, a Madrid, ho estaven vivint amb autenticitat i un gran desig de llibertat”.

Identitat i generació

Ara, que Trillo ha tornat a Madrid després de vint anys ensenyant a l’extraradi barceloní, la seva residència és a Puente de Vallecas. “És com a Los Ángeles, que escoltes hispà per a tot arreu”. Aquest entorn llatí porta a la nova fusió del hip hop amb el reggaeton que desemboca en el trap i que és objecte en aquests moments de la seva galeria de a Instagram.

La pervivència d’un esperit que uneix una època amb la següent segueix passant per l’apropiació del cos com a manera de redefinir la seva identitat quan les arrels locals es barregen amb els valors generacionals. “La nostra és una exposició que tracta de tots aquests elements de la contracultura, de la identitat, de la joventut. Que estava latent, després de tanta dictadura”, ens resumeix la comissària Irene de Mendoza. I que, quaranta anys després, sona més d’actualitat que mai.

De forma paral·lela, dins de l’ítem aquest any dels Rencontres El meu cos és una arma, s’exhibeix altres quatre exposicions que toquen aquestes temàtiques i en dues d’elles del mateix període. És el cas de Cossos impacients, amb fotògraf·e·s de l’Alemanya de l’Est entre 1980 i 1989 abans de la caiguda del Mur de Berlín, i de la txeca Libuse Jarcobjácová a Evokativ on els autor·e·s exposen sense manies els seus cossos com a resistència a una cosa que no podia ser controlada per les autoritats. Encara que, per a ell·e·s, hagués de ser en la intimitat.

De forma contemporània, la grega Evangelia Kranioti a Els vius, els morts i els que són a la mar segueix de prop aquests cossos que, a Rio de Janeiro, té com a protagonista la comunitat transsexual que s’oposa al nou poder de Jair Bolsonaro. La japonesa Pixy Liao inverteix a Una relació experimental l’equilibri de forces amb el seu company i visualitza el que seria un sexe fort i un sexe dèbil al revés.

Un circuit, sobre la cinquantena d’exposicions oficials de la cita d’Arles en els seus cinquanta anys, que s’enriqueix i es reforça. Les 150 fotos i altres objectes de la qual es compon la mostra de la Movida (amb la complicitat també del col·leccionista Adolfo Autric) compta amb portades de vinil, revistes, pòsters i projeccions musicals en un calidoscopi del moment. Amb publicacions efímeres com La luna de Madrid o Madrid me mata. El periodista Víctor Lenore qüestiona aquesta època a Espectros de la Movida. Por qué odiar los años 80 (Akal, 2018), per la seva falta de compromís polític real. Un debat que pot continuar viu quan l’exposició es presenti a la mateixa galeria barcelonina Colectania entre octubre i febrer pròxims.

Llegeix l’entrevista a Pedro Almodóvar al Festival de Canes 2019 per Dolor y gloria

 

Views: 306