VICENÇ BATALLA. No és circumstancial el moment en què s’entrevista un realitzador. Sobretot si és la mateixa tarda abans de l’entrega dels premis al Festival de Canes. En la passada edició, a les quatre, el català Albert Serra ja sabia que no tenia cap guardó per Pacifiction, la seva primera pel·lícula a competició oficial després de passar per d’altres seccions. Això potser va permetre de fer una entrevista més pausada a l’apartament que havia llogat l’equip una mica més amunt del Palau de Festivals. Evidentment vam parlar d’això dels premis, però si alguna cosa té Pacifiction-Tourment sur les îles, rodada a Tahití, és que és una cinta de llarg recorregut, que va rebre molt bones crítiques de la premsa especialitzada i promet deixar una important petjada quan s’estreni en sales comercials. Amb les controvèrsies que pugui comportar, amb defensors i detractors, que Serra no defuig sinó que afronta.

Com quan a la conversa li donem la nostra opinió i això es converteix en un aferrissat al·legat sobre els tempos al cinema contemporani. Podem no estar d’acord en alguns aspectes, però Serra no s’amaga i és això el que el fa molt més proper del que es podria pensar. La paraula tensió, en les noves formes, en les imatges, en l’experiència, apareix sovint. Darrera les seves ulleres negres i més prim que en les anteriors trobades, aquest va ser l’intercanvi de mitja hora servit amb les fotografies de Marco Barada. 

Que tinguis premi o no, és important?

“No, encara que per a tots els distribuïdors sigui important. El món funciona així, a la gent li sembla que els premis reflecteixen alguna cosa. A mi no m’ho sembla. També he estat jo en molts jurats. És bo per a la producció, dona una mica més de difusió a la pel·lícula. Els premis són una eina perquè la gent tingui constància que existeix i que hi ha unes qualitats”.

Seria potser la primera vegada que, venint a Canes o Locarno, no t’emportes premi tot i que les dues primeres vegades va ser a la Quinzena de Realitzadors on oficialment no s’entreguen recompenses… Però les crítiques han estat molt bones…

“Sí, però això sol passar. Els premis depenen dels jurats. I els jurats són tan diversos i hi ha tants membres, que és difícil de trobar una homogeneïtat. No se sap mai… La pel·licula ha de fer la seva vida, a part de tots aquests contingents”.

De totes maneres, aquesta primera selecció oficial a competició a Canes ja és prou significativa perquè els mitjans de referència, i els crítics de referència, en parlin: Le Monde, Libération i Les Inrockuptibles han deixat molt bé la cinta. Libération, a més, hi apostava com a Palma d’Or…

“I també la crítica internacional, que és una mica més sorprenent perquè, normalment, el gust anglosaxó no diria una mica més convencional però sí que es més caut, més prudent”.

Tom Cruise, les plataformes i la gran pantalla

El Libération, a més, es va atrevir a titular la seva entrevista Prince Albert, i et situa ja entre els grans realitzadors…

“No sé si era tant per això, sinó perquè oferia una pel·lícula bastant diferent de les altres. Que no té res a veure, i que apunta algunes coses que podrien ser útils en el futur. Per al cinema del futur. Perquè per a crear imatges que són iguals de les que ofereixen les plataformes, segur que aquestes ho faran millor, amb més pressupost, amb més temps, amb una infraestructura. I tindran accés a molts més espectadors. Hi ha aquesta petita tensió, que avui en dia ningú no sap exactament com resoldre, però que s’ha de mirar de resoldre. S’ha de proposar alguna altra cosa. I, des d’un punt de vista estrictament artístic, penso que és fascinant. Des del punt de vista de producció o distribució, hi pot haver evidentment més tensions perquè depenen d’altres factors i els temes de distribució sempre són complexos. I ningú no vol renunciar a una part del públic. Però tampoc no saps si, al públic, li has de donar una cosa nova perquè justifiqui la seva atenció, el seu interès. O, al contrari, has d’anar rebaixant de mica en mica el nivell per a no perdre’l, o per a no acabar-lo de perdre.

És un gran dilema que es dona, no tan sols aquí, sinó en d’altres àmbits. I una gran lliçó la va donar en Tom Cruise a la seva ‘masterclas’, que és boníssima: ell mai no ha estrenat una pel·lícula en plataformes. Diu que va néixer amb el vell Hollywood i és un obsessionat de la qualitat. Hi entén molt de les òptiques, tot i que no hagi estudiat mai res d’això. I s’interessa per les últimes generacions de càmeres amb la idea de donar un gran espectacle. I, per a ell, el gran espectacle s’ha d’oferir en pantalla gran. On li dones el màxim al públic. I, a més, explicava que és famós per fer ell mateix les escenes perilloses al rodatge. L’hi van preguntar per què li agradava, i ell va contestar que si li diries al Gene Kelly que no ballès. Venint a dir que ell formava part d’aquesta obsessió del gran espectacle i la qualitat. D’alguna manera, el cinema d’autor és exactament el mateix però en una altra dimensió. Ofereix el màxim a l’espectador, però des de paràmetres europeus. Diferent del que li vol atorgar el Cruise, amb una història una mica naîf, d’aquestes americanes que sempre acaben bé. Perquè és Estats Units, és la idiosincràsia, ha de ser una cosa positiva…”.

És el seu relat…

“És el seu relat, és el que l’espectador vol. El que l’omplirà més. Nosaltres, que venim de la tradició europea, que és més autocrítica i anticanònica…”.

Intel·lectual?

“Nosaltres sempre estem donant una altra forma de tradició. Que la representa millor que ningú el cinema d’autor. I, per tant, també li estàs donant el millor de tota aquesta nostra part autocrítica, fosca, amb un relat diferent. Amb una forma innovadora. Però, en això, som equivalents. I, curiosament, les dues coses s’han de fer en pantalla gran. Si tu has vist la meva pel·lícula, en pantalla petita es perden totes les ambigüitats, totes les capes de sentit”.

Això m’ho deia també el realitzador argentí Mariano Llinás per La flor…

“Possiblement… Totes les capes de sentit, totes aquestes inflexions que li donen la riquesa, amb la pantalla petita es perden. És com internet. Et donen una informació bàsica, clara, perquè tu reaccionis i estigues esperant la següent”.

Política, missatges i cinema contemporani

En aquest sentit, la teva pel·lícula, encara que no tingui premi, crea una bona controvèrsia perquè és de les mes agosarades que s’han vist en competició…

“Crec que és tan evident de dir que, si no és això, què continuarem fent? Comença a ser evident, per a tothom. En l’edició de l’any passat, hi va haver gent que intentava escapar. Fos la pel·lícula del Leos Carax (‘Annette’), fos la que va guanyar la Palma d’Or, ‘Titane’ (de Julia Ducournau), encara que aquesta estigués en un registre diferent. D’alguna manera, s’ha d’oferir una experiència diferent perquè, si no, no té sentit. Per què vols pagar deu euros si, pel mateix preu, en tens tres-centes a les plataformes? Pagaràs deu euros per una merda al cinema o per 300 merdes en una plataforma? Doncs, millor per 300 perquè encara podràs triar. Si en pagues al cinema, ha de ser per a una cosa diferent. En aquest sentit, la competència és desigual. Quan dic merdes, vull dir pel·lícules que tenen un registre, una manera de consum que ja sabem per a quin tipus de gust”.

També pot influir en aquesta reacció tan contradictòria que a la teva pel·lícula toques temes polítics sensibles…

“Perquè la pel·lícula és suficientment ambigua perquè tothom s’hi pugui trobar… Jo no tinc cap idea en aquest sentit. No tinc cap missatge a transmetre, ni polític ni de res. Jo treballo amb coses que estan davant de la càmera. D’alguna manera, sí que són reflexos, reverberacions o ressonàncies d’alguna cosa que és en l’ambient. Però, d’una forma, quasi magmàtica. La meva intervenció només serveix per posar-hi una acció. I reflectirà el que reflectirà. No és el que jo penso. Jo no vull reflectir res. El que vull és que això es contamini de tot aquest ambient, i es contamini de la manera més intensa, més densa, més complexa possible. No tinc cap idea anterior. Tinc idees formals, conceptuals per crear aquesta tensió. Però, en el contingut i el significat, no en tinc cap”.

En això, l’actor Benoît Magimel t’ha ajudat molt. Perquè ell acaba de rebre un César per De son vivant, d’Emmanuelle Bercot, on es mor de la sida, però que a mi no em diu gran cosa. I, en canvi, crec que passarà més a la història la seva interpretació a Pacifiction.  

“Segurament sí, però jo no vull dir coses dolentes d’ell perquès és amic meu. I no l’hi puc dir si les seves pel·lícules són dolentes! Digueu-ho tu, com vulguis…”.

En la relació amb la població local de Tahití, els personatges te’ls van inspirar ells mateixos? Els tenies ja al cap o va ser en el moment que els vas trobar?

“Com sempre en el que faig, hi ha una mica de tot. Per exemple, el conflicte polític (entre la colònia i París) estava molt més desenvolupat en el guió. El personatge de l’amant estava fet d’una altra manera. Dels altres personatges que pul·lulen, n’hi havia de tota mena. Però aquesta altra manera que era en el guió, tampoc no té res a veure amb la manera que hi havia al rodatge que encara era una altra. I, després, en el muntatge, encara hi ha una altra manera. I, finalment, hi ha la pel·lícula definitiva. Són coses que es van movent i que són molt diferents les unes amb les altres. Jo no treballo progressivament, a mi m’és igual el que havia preparat abans. No soc fidel a res. Soc fidel al resultat final, que és la suma de totes aquestes destruccions i encadenaments… Respon a la seva pròpia lógica interna. I a un cert radicalisme a l’hora de fabricar-ho. De recuperar una certa innocència, de no tenir res a dir”.

Tu mateix, quan estàs treballant, et sorprens?

“Si no, per què hauria de fer-ho? Si no, ja faria una altra cosa. Em sembla que, anant allà, encara puc triar el que vull fer. Això és l’art. Ha de ser una mica inesgotable, el sentit. Ha de continuar inspirant. Quan llegeixes els grans escriptors del passat, es renoven constantment. La gran obra, no s’acaba d’esgotar mai”.

Quan et preguntava a la roda de premsa sobre el transvasament del poder polític cap al Pacífic, per part de Xina, no vaig acabar de desenvolupar que això també es produeix a nivell d’obres cinematogràfiques del sud-est asiàtic. Hi ha una influència d’autors, del quals ja havíem parlat en el passat, com el tailandès Apichatpong Weerasethakul en les escenes nocturnes? Us influïu mútuament en aquest nou cinema contemporani?

“No ho diria d’aquesta manera. Precisament, la gent que són autors de veritat queden apart d’aquest tipus d’influències mimètiques. Són més fidels al seu propi univers que no pas a la moda o al que els hi pots semblar que és tendència perquè altra gent ho practica. Gairebé és una influència de cadascú intentar fer coses diferents a la seva manera. No veig tant que aquesta manera coincideixi. Que, evidentment, sí que hi ha la coincidència d’un cert cansament d’explicar les coses de manera convencional, un cert cansament d’explicar històries socials, en què ja tots hi estem d’acord o que hem sentit o hem vist cinquanta mil vegades. Això és el cinema d’autor, el fet de fer una cosa no solament teva sinó que vagi més enllà de tu. El fet d’estar fent coses que, ni tu mateix ni la gent, poden entendre perquè s’aniran desenvolupant més en el futur. Per tant, no veig que hi hagi alguna cosa en el passat que ens influenciï. Tot influencia i res influencia. No hi ha pla preconcebut, a part d’intentar inventar coses noves. De fer-ho cadascú a la seva manera. Que si el filipí Lav Diaz, que si l’austríac Ulrich Seidl, que si tots els romanesos…”.

L’Apichatpong, precisament, se’n va anar a Colòmbia a buscar també coses noves (Memoria, 2021)…

“No li va sortir tan bé a ell…”.

És una llàstima que, en festivals com el de Canes, gent que fa la feina de fotografia com l’Artur Tort no se’ls hi doni prou rellevància. Però l’Artur suposo que hi té un paper important en la pel·lícula…

“En totes aquestes pel·lícules, la fotografia hi té un paper destacat. I, quan tens les bones condicions, és a dir la pantalla gran com deia en Tom Cruise, s’hi nota. Però sorprèn que, de vegades, moltes d’aquestes altres pel·lícules tinguin una estètica molt convencional. Són simplement amb molta definició, i tampoc tenen massa interès. D’altres, no. ‘Annette’, del Leos Carax, tenia molt més interès, amb el treball de la Caroline Champetier. A nivell de fotografia, hi havia escenes amb coses rares que estaven molt bé… Un altre cop, el més rar, fins i tot a nivell plàstic, ho trobem en els autors o en aquests altres de Hollywood. Encara que, en aquests últims, la pel·lícula no sigui res. Però, visualment, sí que tenen algunes petites conquestes. O, d’altra banda, amb autors molt radicals que es permeten la llibertat a si mateixos de fer el que els hi dona la gana. En aquests dos extrems, hi torna a haver l’interès”.

Hi ha data per a la sortida a França de Pacifiction?

“Ha de ser a principis de novembre”. (9 de novembre, es va confirmar posteriorment)

I esteu buscant distribuïdor a l’Estat espanyol…

“La pel·lícula es va acabar en l’últim moment. Tot va anar molt ràpid. I s’ha d’acabar de definir quin tipus de distribució es farà”. (Elastica Films l’estrena, finalment, el 2 de setembre)

Lentitud, metratge i tensió

Però creus que aquesta pel·lícula tindrà més recorregut en sales comercials que les anteriors, per la seva pròpia repercussió a Canes? Per què, al meu parer, és la teva pel·lícula més ambiciosa tot i la llargada de 160 minuts i un principi potser massa lent…

“És el que la gent no entén. Per moltes de les coses que passen a la pel·lícula després, has de tenir aquesta visió del principi. És la utilització del temps, una cosa que cada cop està més experimentada i més clara. Tu perquè encara entres a la pel·lícula amb la lògica d’altres pel·lícules. I et fa dir això. Però quan entens que aquesta lògica és diferent, i encara que retrospectivament et sembli que hagués pogut entrar més ràpid i potser hauries pogut gaudir d’aquesta evolució i d’aquest final, el tema canvia. Et pots dir que potser no calia. Però, no! Això funciona d’aquesta manera, precisament, perquè hi és. A cada escena, en cada un dels fragments de la pel·lícula, aquest és el treball amb el temps. Que et comença a tensionar. Per això, l’experiència amb la gran pantalla és important. I estar al límit de si m’avorreixo, de si és una mica repetitiu, això la pel·lícula ho fa constantment. Tota l’estona. Què faries amb aquesta peli a internet, amb una plataforma? (emet un soroll amb la boca fent veure que passa les imatges més ràpid). Ja hauries plegat, no hauries sentit cap experiència… Amb aquest comentari pots tenir raó, però probablement t’equivoques. En el sentit que això nosaltres ho tenim molt estudiat. I hauries tingut ja la temptació i l’hauries executat d’abandonar la resta de la pel·lícula”.

No m’hagués intrigat?

“La tensió que t’exerceix, la petita incomoditat, és d’alguna manera el que et permetrà de continuar. Si fos fàcil, o fos una mica més fàcil, també seria més fàcil d’abandonar-la. És el que la gent no entén”.

Pensar que és previsible…

(busca una estona les millors paraules amb les seves pròpies mans per donar aquesta nova resposta) “Has d’estar tota l’estona tensionat. No et pots relaxar. Perquè, si no, totes les experiències són intercanviables. Ha de ser no intercanviable. La pel·lícula ha estat pensada per tenir una percepció del temps que et porta a una tensió i, quan ja sembla que no anirà enlloc més, vira cap a un altre costat. I, quan la tensió torna a pujar, vira encara cap a un altre costat. S’obre cap a uns altres mons. I això és el que fa que, els últims quaranta-cinc o cinquanta minuts, vagin més ràpids. I siguin més bons. Si la teva percepció dels primers minuts, la teva sensibilitat, s’hagués anat acostumant a una certa facilitat, els últims ja no els trobaries amb la força que tenen. Que són difícils, i que són lents, i que són llargs, però en canvi se’t passen molt ràpid. I aquesta és una lògica de cinema d’autor molt radical, que fins i tot pots veure en qualsevol pel·lícula normal. Per exemple, El cazador (1978), un film d’Òscars del Michael Cimino, també té la versió de tres hores, tot i que a les sales sortís amb només dues. Amb tots els tests que fan de manera científica els americans com si fos un partit de bàsquet amb les estadístiques, tothom va coincidir que la versió de tres hores semblava més curta que la de dues”.

Això vol dir que el Cimino no s’havia equivocat…

“Home, és clar, si una versió de tres hores et sembla més curta que la de dues! A nosaltres, ens passa molt a les projeccions de Canes. L’important és la sensació que tu tens de quant temps t’ha passat. I, de vegades, dius que només portem una hora i quart! I, amb una altra, dius que en portem dues i quart, i t’ha passat més ràpid. No et passarà més volant perquè treguis diàlegs en els moments difícils, els eliminis i et quedis només amb els fàcils. Aquesta és la clau”.

Un projecte de toreros a la vista

Tu no transigiràs, doncs, amb les dues hores i tres quarts quan s’estreni?

“No, no sé qui ho podria fer”.

Malgrat que potser t’esperaves algun tipus de premi o de reconeixement…

“No, jo no m’ho esperava pas. Què vol dir esperar per a tu?”.

Malgrat no haver obtingut cap premi o algun tipus de reconeixement amb aquesta última pel·lícula, això no et fa canviar els projectes que puguis tenir…

“Seria molt grotesc que, no a mi sinó a qualsevol persona que hagi estat a competició a Canes, el fet d’haver tingut premi o no això canviès la seva vida o els futurs projectes que ha de fer. Seria una cosa una mica exagerada”.

En tot cas, a part de tot el camí que ha de recórrer la pel·lícula a nivell comercial, ja deus estar pensant en altres projectes?

“És clar, la teva vida no dependrà de quatre persones que han de decidir un premi en un festival. Em sembla una cosa una mica petita per decidir el teu destí”.

També la pregunta ve donada pel moment en què fem l’entrevista, poques hores abans de l’entrega dels premis…

“Això li ocorre a tota la resta dels que no tindrem premi, que serem molts més dels que en tindran”.

Ho dic també per l’estat anímic…

“Sincerament, ni jo ni crec que cap dels que es presenten a competició s’ho plantegin d’aquesta manera. Després d’haver anat a tant de llocs, la gent és suficientment madura per saber que pots guanyar o perdre. Potser uns són més favorits, i d’altres ho són menys”.

Nous projectes, segurament en teniu molts…

“Estem preparant una pel·lícula sobre toreros, i d’altres coses més endavant”.

Un projecte sobre toreros amb la dramaturga, directora i actriu de teatre madrilenya Angélica Liddell? Ella ha declarat que vol treballar amb tu…

“Vaig ser amb ella a París en una conversa, precisament, sobre això, al Centre Pompidou. Vaig ser jo qui la vaig convidar. Però encara s’ha de veure…”.

Us assembleu en la vostra manera de fer les coses, bastant més radical que la majoria…

“No solament per això, sinó també pel compromís. De prendre’s les coses sincerament i no tant adaptar-se al gust del públic, al més circumstancial. Sinó al contrari, ser generós amb el públic i proposar-li coses diferents. El millor d’un mateix. Exprimir-se al màxim, encara que això comporti riscos, dificultats. I el millor inclou, jo penso sempre, aquests riscos i aquestes dificultats. Sembla, més aviat, condició inexcusable perquè, si no els inclou, vol dir que tot és fàcil. I, si és fàcil, sembla difícil que puguis anar cap a territoris inexplorats”.

LLARGMETRATGES D’ALBERT SERRA

Honor de cavalleria (Quinzena de Realitzadors de Canes 2006)

El cant dels ocells (Quinzena de Realitzadors de Canes 2008)

Història de la meva mort (Lleopard d’Or del Festival de Locarno 2013)

La Mort de Louis XIV (Selecció oficial del Festival de Canes 2016, fora de competició)

Liberté (Un Certain Regard del Festival de Canes 2019, Premi Especial del Jurat)

Pacifiction-Tourment sur les îles (Festival de Canes 2022, competició)

* Totes les cròniques del Festival de Canes 2022

Crítica d’Arnau Martín sobre Pacifiction a Cine Maldito

Views: 1146