VICENÇ BATALLA. L’any 2018 ha estat, definitivament, el de l’afrofuturisme. N’és prova l’èxit comercial i la bandera que n’han fet les comunitats negres de la pel·lícula de superherois Black panther. Entre noves estrelles galàctiques als Estats Units i l’Àfrica, emergeixen tota mena d’artistes i estils d’aquest continent que es propaguen amb personalitat pròpia sense necessitat de ser apadrinats per la world music. És l’hora del pop global i el Transmusicales de Rennes (5-9 desembre), mantenint el seu caràcter de descodificador dels sons i actors dels quals se’n parlarà demà, va estar marcat en la seva quarantena edició per tota mena de futurismes: de Nigèria, d’Angola, de Sud-Àfrica, de Lesotho, de Kenya, d’Uganda… Però també d’altres istmes com les connexions afroamericana, afrocubana, afrobrasilera i, per què no, afrojaponesa. Per acompanyant-se en aquest recorregut, vam tenir l’honor de parlar amb una institució com és Martin Meissonnier. Que si no els hi sona el nom, sí que els hi sonarà les seves produccions.

Martin Meissonnier es va inventar el pseudònim, per a la sessió de dj a la matinada, de Dox Martin. Volia utilitzar el de Doc Martin, però li van dir que ja estava agafat. Tot i que no se’l veu habitualment darrera dels plats o l’ordinador d’una cabina, dels seus 62 anys n’ha passat dues terceres parts barrejant música d’artistes dels cinc continents. I difonent aquesta música a la premsa, la ràdio i la televisió, a més del cinema. Com a mostra, només uns quants dels noms per als qui ha produït àlbums sinó és que els ha pràcticament descobert ell mateix: Don Cherry, Fela Kuti, King Sunny Adé, Ray Lema, Tony Allen, Khaled, Papa Wemba, Sean Kuti…

Si parlem de col·laboracions més puntuals, podríem afegir-hi Salif Keita, Manu Dibango, Afrika Bambaataa, Robert Plant & Jimmy Page, Gregory Isaacs, Sly & Robbie… Això si només citem els noms més coneguts, perquè també ha treballat amb músics japonesos com Haruomi Hosono (Yellow Magic Orchestra) o Yasuaki Shimizu.

“Mai no em vaig sentir còmode amb l’etiqueta ‘world music”, ens confessa Missionnier a mitja tarda a la sala de premsa del Transmusicales al centre de Rennes. “Mai no em va interessar. Per a mi, les etiquetes no existeixen. El que hi ha són artistes. Me n’en foto de com hagin de classificar els discos a les botigues… Al Japó, tant els hi fa l’etiqueta ‘world music’. I a l’Àfrica, i al Brasil”.

De Salif Keita a Fela Kuti, passant per King Sunny Adé

De fet, rodejats com estem en aquest festival de músics africans que arriben amb projectes personals o fets amb músics occidentals però que en molts casos porten la iniciativa respecte a les noves tendències, el concepte clàssic de productor de Meissonnier també ha canviat. “Fa trenta anys, ajudàvem músics africans com Salif Keita, Papa Wemba, o Fela Kuti a emergir. I, ara, el que és genial és que els artistes africans ja no ens necessiten. I produeixin música que està francament bé. Me n’alegro, perquè és excitant!”.

Només a títol de recordatori sobre aquestes figures que van irrompre al Primer Món quan aquest més els necessitava, repassem amb el productor francès algunes de les seves col·laboracions. De Keita, explica que va produir l’última maqueta del seu grup malià Les Ambassadeurs el 1984 però “el segell la va refusar perquè van trobar que era massa africana”. Després, Keita es donaria a conèixer al món sencer el 1987 amb Soro, que Island Records sí que va acceptar. “Ho va fer amb d’altres companys meus i, de totes maneres, va quedar molt bé!”.

De Kuti, per a qui va fer tres àlbums per a la seva primera gira europea el 1981, recorda: “Jo feia la producció executiva. Amb Fela, no es podia dir que n’erets el productor. El productor del disc era Fela. Amb ell, això no es discutia! Per a mi, era molt interessant d’observar, de comprendre per exemple com mesclava el baix amb una gran caixa de bateria…”.

Després, el 1987, també va produir el seu bateria Tony Allen encara en actiu avui als 78 anys. “Fela no estava pas content que produís Tony Allen! Hi ha un altre àlbum que vaig produir amb ell per a Island Records, però que no va sortir mai. Va haver-hi un problema amb els contractes i amb una cantant. Deu d’estar amagat en algun dels armaris de la companyia…”.

Abans de morir el 1997, Fela li va enviar el seu fill petit Seun. I d’aquí en va sortir el 2008 el seu primer àlbum com a Seun Kuti & Fela’s Egypt 80, en una línia més continuista respecte al seu pare que no pas el seu altre fill Femi.

Però l’artista amb qui Meissonnier va tenir més èxit, amb gires nord-americanes incloses, va ser el també nigerià King Sunny Adé que va popularitzar fora del seu país la música ioruba jùjú amb arranjaments contemporanis. Amb ell, va enregistrar tres àlbums entre 1982 i 1984 com a King Sunny Adé and His African Beats. “Vam col·locar dos àlbums als Top 50 americans, a l’època de Michael Jackson! Això vol dir que veníem molts discos. I omplíem sales de 6.000 places a Londres, a París… King Sunny vivia al mateix carrer que Fela a Lagos. De fet, a Nigèria King Sunny era el músic més popular. Més que Fela”. Als seus 72 anys, un King Sunny que a Nigèria s’ha convertit en un home de negocis segueix actuant puntualment.

‘Afrobeats’

Testimoni de les noves generacions nigerianes, Ekiti Sound va obrir el divendres a la nit el pavelló més gran del Parc Expo als afores de Rennes. Figura sorgida de Nollywood (la indústria del cinema panafricà que ja ha superat en nombre de produccions Boollywood), Ekiti Sound és un dels molts exemples del que ha passat de denominar-se afrobeat a afrobeats amb una essa al final. Entre Lagos i Londres, aquesta nova generació adopta ara els codis del hip hop, l’electrònica i l’última onada del trap que s’escampa arreu. La propota d’Ekiti Sound és més experimental, amb un directe orgànic i improvisacions que ja ha cridat l’atenció de la discogràfica independent belga Crammed Discs.

“El que és formidable, actualment, és que hi ha molts artistes nigerians que es dediquen a l’electrònica o que practiquen el que s’anomena ‘afrobeats’ i es troben a les llistes americanes i angleses”, valora positivament Meissonnier que cita, entre d’altres, Olamide (29 anys), Wizkid (28 anys) o Davido (26 anys). “Això no vol dir que m’agradi tot el que fan, però són artistes que es troben al Top 5 de les millors vendes. I continuen vivint a l’Àfrica!… En aquests moments, la música africana té un lloc dins del pop mundial comercial. No té res a veure amb la ‘world music’ de les guitarres i la polseguera!”.

Ampliant la informació, Meissonnier explica que Olamide pot arribar a cobrar 50.000 dòlars per una actuació. Al mateix temps, l’activista francès també es lamenta que els artistes afroamericans que triomfen a nivell de públic i crítica no sempre són depositaris de les seves influències. “Beyoncé pren molta de la seva inspiració d’aquests tipus d’artistes. El que és trist és que sovint copia passos de ball dels sud-africans i, a canvi, aquests no en treuen res. Si volgués, Beyoncé podria citar les seves fonts”.

Dj Lag, Morena Leraba i Nihiloxica

Mentre Meissonnier es dedicava a punxar tota aquesta música i remixos seus a l’espai especialment dedicat als djs, al seu voltant i en dies anteriors i posteriors apareixien figures d’aquest afrofuturisme en formació i ebullició.

El dia abans, en aquesta mateixa cabina, una d’elles va ser el productor de Durban Dj Lag. A la urbs sud-africana ha sorgit l’anomenat gnom, que és la resposta local amb percussions acústiques al footwork de Chicago on les bases minimalistes serveixen per no parar de moure els peus en un ball sincopat. Paga la pena escoltar els seus EPs publicats entre 2016 i 2018 (Goon Club Allstars) per comprovar-ne els resultats, que s’ha batejat com a afrobass.

D’un Estat independent enmig de Sud-àfrica com és Lesotho, provenia un dels artistes més enigmàtics d’aquesta edició del Transmusicales. Morena Leraba, que a última hora va substituir els K.O.G. & The Zongo Brigade ghanesos, apareix vestit de guerrer disposat a invocar els esperits de la seva terra de pastors en una enigmàtica barreja de sons tradicionals i digitals. No se li coneixen gaire bé gravacions, però compta amb l’inestimable ajuda de propers al productor sud-africà Spoek Mathambo. I, així, posa al dia l’anomenat estil famo cantat en llengua sesotho.

D’Uganda procedien els sis percussionistes de Nihiloxica que, amb un britànic a la bateria i un altre als sintetitzadors, van inflamar el pavelló més gran del Parc Expo. D’aquest còctel, se’n diu afrotechno. Sense necessitat de més aparells electrònics, els moments de clímax amb una sonorització i il·luminació impecables per a aquesta actuació i les altres deixava en evidència molts dels aprenents dels ritmes més enllaunats. D’ells, se’n coneix un EP el 2017 per a Nyege Nyege Tapes.

Muthoni i Pongo

Potser una de les artistes que millor personificaven l’afrofuturisme al festival va ser la keniana Muthoni Ndonga, àlies Muthoni Drummer Queen perquè és a la vegada cantant i percussionista. Acompanyada en el seu segon àlbum (MDQ upgraded) i tercer (She) dels productors suïssos GR! i Hook, als seus videoclips i sobre l’escenari desplega tota l’energia, exuberància i actitud propis del gènere com a rèplica a les dives anglosaxones. De vegades massa deutora d’una Beyoncé o una Janelle Monáe, les seves cançons i el seu directe guanyen quan s’apropa al tribalisme d’una M.I.A. I és que ser compositora, dona i compromesa a Nairobi encara compta amb més dificultats que als Estats Units.

Una altra seguidora de les lliçons de M.I.A. és l’angolesa Pongo formada musicalment a Lisboa i els sons del kuduro. Als seus catorze anys, ja cantava i ballava amb els Buraka Som Sistema. Després, es va haver de buscar la vida per la seva banda i, als seus actuals 26 anys, explota totes les seves capacitats amb el seu primer EP Baia i la força escènica d’un cicló. Tot i haver llimat les asperitats del kuduro més salvatge i abraçat altres ritmes, les seves inflamades lletres en portuguès i kimbundu i els seus moviments de malucs la col·loquen en situació idònia per encendre els festivals de l’estiu que ve. La seva vestimenta futurista i el seu curt pentinat de colors recorden, a més, la pionera Angélique Kidjo.

Underground System, Arp Frique i Ajate

Atents a totes aquestes noves tendències de la sono mundial, les metròpolis occidentals també generen les seves propostes exòtiques que aconsegueixen amb més o menys fortuna projectar-se cap enfora. A Rennes, vam podem veure tres casos amb els estatunidencs Underground System, els holandesos Arp Frique i els orientals Ajate.

Els Underground System prenen el seu nom, precisament, d’un dels temes fars de Fela Kuti. Des de Nova York i liderats per una flautista mestissa que és el motor del col·lectiu, barregen punk, funk, salsa i qualsevol cosa que ajudi a bellugar-se. Més interessants quan es posa tota aquesta maquinària en marxa que durant les transicions, ja disposen d’una carta de presentació amb l’àlbum What are you publicat a Soul Clap Records.

Per la seva part, els Arp Frique sota la batuta del barbut Niels Nieuborg revisiten l’època disco amb aportacions de músics de l’excolònia Surinam i les veus d’Orlando Julius (un altre veterà de l’afrobeat) i el capverdià Americo Brito. Aquest últim, era present al Transmusicales i va contribuir a la festa del combo amb un poti-poti contagiós. El primer llarga durada autoproduït del grup té com a ideari Welcome to the colorful world of Arp Frique.

I, encara de més lluny, arribaven els japonesos Ajate. L’aptitud nipona per integrar sons aliens és sabuda. En aquesta ocasió, es tracta d’un col·lectiu enamorat de les músiques africanes. El seu creador, Junichiro John Imaeda, s’ha dedicat a construir instruments expressament a partir del bambú i, d’aquesta manera, sonen amb personalitat pròpia. Més que no pas una orquestra d’afrobeat, el que en surt és una animada variant del congotronics popularitzat pels congolesos Konono nº1 que també es fabriquen el material per tocar. Els Ajate ja disposen de dos àlbums al mercat, el darrer dels quals Abrada va aparèixer l’any passat.

Anant cap a latituds musicalment veïnes, els Calenderos reuneixen membres colombians i veneçolans a Madrid en el que s’anuncia com la primera banda afrocaribenya a Europa. El seu desplegament a Rennes va recordar la cumbia electrònica psicodèlica d’uns Meridian Brothers, però menys austera i més salsera.

De Brasil provenia Lyzza que, des que és a Holanda, s’ha dedicat a mesclar sons d’última generació amb sons de la seva terra i de la cultura transgressora disco. Al festival, ho va servir convenientment des de la seva sessió com a dj. Gaire bé no vam veure punxar els francesos Péroké, però en disc els seus ritmes etíops i nigerians de caràcter electrònic són francament estimulants.

I, de l’illa francesa de la Reunió, va desembarcar Saodaj’: un grup que practica un maloya amb influències externes i instruments com el didjeridú per desembocar en cants polifònics hipnòtics en la llengua del país. El projecte està encapçalat per la pèl-roja Marie Lanfroy, que aconsegueix una perfecta simbiosi amb tots els seus acompanyants africans.

Robert Finley i Ben Lamar Gay

Capítol a part mereixen els artistes afroamericans, que són un món en si mateix i expliquen bona part de la música popular del segle XX. En la missió del certamen de recuperar noms oblidats al cap dels anys, com va ocórrer en el seu moment amb Rodríguez, aquesta edició va ser l’oportunitat pel bluesman de Louisiana Robert Finley de 63 anys. No va ser fins el 2016 que va publicar el seu primer àlbum seguit el 2017 d’un segon, amb producció de Dan Auerbach de The Black Keys. En directe, Finley demostra que és una genuïna veu del delta del Mississipí on hi cap tant el lament del blues com l’ànima del soul. I que resumeix segles d’història.

Aquesta tradició arriba a Chicago i es converteix, als anys seixanta, en bressol del free jazz. Conscient o inconscientment, Ben Lamar Gay recull tots aquests ensenyaments i hi afegeix la seva experiència com a resident al Brasil durant una llarga temporada. I en resulta una galàxia força original i audaciosa que té la seva síntesi en Downtown castle can never block the sun, un àlbum que comprimeix els set que ha realitzat sense haver-los publicat en els últims set anys. Habitual de l’escena jazz i hip hop de la seva ciutat, no ha estat fins als quaranta anys que s’ha atrevit a editar amb el seu nom al segell d’agitadors culturals d’aquesta herència International Anthem. A Rennes, ens va obsequiar amb els seus quatre músics de gira més uns altres tres a la secció de vent. Ell, toca la corneta i canta i l’efecte general és el de seguir avançant amb totes les innovacions que la música negra pot aportar. Una benedicció per a l’oïda.

Al-Qasar i Naghash Ensemble

Però de l’Àfrica, ens queda tota la tradició àrab i magrebina. I els seus representants en aquest Transmusicales van ser els Al-Qasar, un sextet que s’ha format a partir d’algerians, marroquins i francesos i que compta amb algun membre procedent dels malians Tinariwen. Sense pràcticament cap material discogràfic encara, el seu objectiu és conjugar la tradició psicodèlica de l’Orient Mitjà amb els ritmes propis berbers. Per això, hi introdueixen instruments com l’ud i el darbukka i vénen a ser com una versió actualitzada del recentment desaparegut Rachid Taha.

Elevant aquests sons cap a l’electrònica, la marroquina Glitter ara instal·lada a París ens va fer una demostració en la seva sessió com a dj de les possibilitats d’aquestes confluències. Per finalitzar amb embriagador i suggerent rock psicodèlic.

D’altra banda, i en un registre a part, van brillar els Naghash Ensemble que reuneix el pianista John Hodian, nord-americà d’origen armeni, amb veus líriques femenines i músics tradicionals d’aquest país. Resident actualment a Erevan, Hodian ha musicat uns escrits del segle XV sobre l’exili per oferir-ne una lectura contemporània que meravella per la seva puresa.

En el seu cas, les últimes produccions de Martin Meissonnier tenen a veure precisament amb un músic marroquí com Aziz Sahmaoui. Ex membre de l’Orchestre Nationale de Barbès i The Zawinul Syndicate, Sahmaoui desenvolupa des de principis de la dècada el projecte University of Gnawa on canta i hi adapta un instrument subsaharià com és el n’goni. Meissonnier acaba d’enllestir amb ell el seu tercer àlbum Poetic trance, que sortirà a principis del 2019. I en aquests moments es planteja treballar amb un dels seus músics, el guitarrista senegalès Hervé Samb, per a un disc propi.

“Jo ara produeixo per plaer”, emfatitza el francès. “M’interessa treballar amb qui jo en tinc ganes. I produeixo quan la gent m’ho demana i veig que els hi puc aportar alguna cosa. De vegades, els dic que el que tenen està molt bé i que jo no els faig falta”. A qui els ha dit que no els fa falta?: “Per exemple, als francesos Akalé Wubé. Em van demanar de mesclar el seu àlbum (‘Mistakes on purpose’, 2017, amb el veterà Girma Bèyènè dins la sèrie Éthiopiques) i els vaig contestar que no els feia falta perquè el seu àlbum estava molt bé”.

Nova electrònica francesa i Blanca Li

La secció electrònica del festival va aportar grates sorpreses per part dels músics francesos, després d’anys en què aquests s’entestaven a seguir buscant un nou French touch impossible que derivava en piconadores difícils de digerir. Cal destacar, en aquest sentit, la desimboltura de Ouai Stéphane (i la construcció d’un curiós personatge), l’humor de Dombrance (que s’inspira de polítics francesos com Jacques Chirac o Jean-Pierre Raffarin pels seus títols i les seves projeccions), l’eficàcia de Sara Zinger (entre Dunkerke i els clubs belgues), l’atreviment de La Fraicheur (entre París, Mont-real i Berlín i amb un primer àlbum Self fulfilling prophecy per a Infiné), les sensibles composicions de Losange (tot i que necessitaria dinamitzar-ho en viu) i el xou feminista i multicultural d’O’Sisters (vestides com a zebres i comandades per la mare superiora Missil).

Hi podríem afegir el jove suís Nelson Beer (encreuament de Daniel Darc i Gabi dels DAF), la belga Glitter (amb idees pròpies i sessions només amb vinil) i el duo britànic The Correspondents (amb el cantant Mr Bruce com un Spiderman del ball al petit escenari de la sala Ubu).   

En un àmbit diferent, cal esmentar els rapers de Brussel·les Choolers Division que amb síndrome de Down demostren que això no els impedeix cantar i moure’s amb actitud acompanyats de productors i músics francesos.

I, un dels grans descobriments, va ser l’italià Fabrizio Rat que amb piano i aparells tot sol protagonitza un directe aclaparador in crescendo que associa tant el techno de Detroit com l’herència minimalista. Allà on ho va deixar Francesco Tristano. El seu àlbum del 2007 es diu, no en va, The pianist i aquest 2018 ha publicat l’EP L’isola i el nou àlbum Unconscious mind.

La nova generació detroniana va desembarcar amb les sessions de Charles Trees, que prové del jazz i el hip hop i va oferir una selecció exquisida, i l’encara més jove Black Noise, que té uns antecedents en el punk hardcore i com a dj de M.I.A. i que es van fer ben visibles en el seu set. A ells, s’ha d’ajuntar la presència del també nord-americà X-Altera que li treu la polseguera al jungle perquè recuperi el seu atractiu.

Com a complement d’aquest quarantè aniversari del festival, la coreògrafa espanyola Blanca Li va portar a un teatre del sud de Rennes el tercer dels seus espectacles amb ballarins de tecktonik o flex electro trobats a la perifèria parisenca. A Elektrik, s’intercal·len els ritmes més accelerats d’aquest estil amb d’altres passatges de música barroca. Aquesta combinació no és nova i no sempre sorprèn, però el que sí és inaudit és la capacitat que posseeixen aquests joves per remenar els seus braços fent les contorsions més increïbles mentre ballen.

Bodega i psicodèlia

Encara que al Transmusicales no hi va faltar tampoc el rock. No seria lògic quan a la seva primera edició del 1979 un dels grups locals que hi van participar van ser els Marquis de Sade, precursors de l’after-punk a Europa. En aquesta ocasió, la banda que va sobresortir sobre la resta van ser els novaiorquesos Bodega. Pur producte de l’escena de Brooklyn (Bushwick, que ha succeït a Williamsbourg), el seu directe supera el seu primer àlbum Endless scroll i els emancipa respecte les comparacions amb els Parquet Courts. Les seves cançons s’allarguen amb la guitarra de Ben Hozie i la percussió embogida i sensual de Nikki Belfiglio, nuclis del grup, per emparentar-se per bones raons amb els Talking Heads.

També hi va haver molta psicodèlia amb guitarres. D’Àustria i més pop amb els PressYes, d’Holanda i més rock amb els Komodo, i d’Itàlia i més tropical amb els Indianizer. Si n’haguéssim de destacar uns per sobre dels altres, ho faríem amb aquests últims perquè beuen de la tradició més heterodoxa brasilera, hi afegeixen lletres en castellà i es transcendeixen a mesura que avancen els temes.

De Mont-real, va aterrar el neo-glam d’Hubert Lenoir i la seva banda en un espectacle encara per ajustar però que sembla que ja ha escandalitzat les llars del Quebec. I de la Meseta espanyola, l’objecte no identificat Vurro. Es tracta d’un jove anònim que s’amaga darrera d’uns parracs i un crani de toro i toca rock and roll simultàniament amb dos teclats mentre colpeja els platets d’una bateria amb els banyes. Una fórmula infal·lible per a les festes majors.

Disiz La Peste i Aloïs Sauvage

I hem deixat per al final, el que podria ser la revelació francesa 2019: Aloïs Sauvage. De fet, el més semblant a un cap de cartell en un festival de descobertes com aquest va ser el raper Disiz La Peste que porta vint anys de carrera des dels suburbis del sud de París. Amb alts i baixos i incursions en d’altres estils, ara reivindica el seu mestratge entre les noves generacions i cita Sartre, Camus i Foucault a les entrevistes. Sobre l’escenari i en el debut de la gira de Disizilla, és més contundent i convincent quan rapeja per sobre dels sons electrònics del seu últim disc que quan es posa més tendre.

En el cas d’Aloïse Sauvage, 25 anys, la seva primera veritable posta de llarg amb una residència de cinc actuacions a L’Aire Libre va suscitar admiració. D’entrada coneguda com a actriu (120 pulsaciones por minuto), la també addicta al circ posa a prova les seves primeres cançons i demostra que és un animal d’escena. Inspirada pel circuit hip hop, la seva veu juga amb diferents registres i es fa acompanyar en directe de teclats i bateria. Mentre poleix aquests temes, ja ens freguem les mans del que és capaç. A les acaballes dels seus concerts, es penjava d’una corda i volava sobre el públic. Al mateix escenari on Stromae havia començat a posar les bases el 2010 dels seus multitudinaris espectacles.

 

Views: 475