VICENÇ BATALLA. El músic Serge Vilamajó va fer un viatge de Barcelona a París per seguir aprenent i anar a buscar les seves arrels. Un cop situat a la capital francesa, va continuar furgant en els seus orígens en aquest cas a l’interior de Catalunya. I, després de múltiples encontres d’altra gent de pas, va acabar per formar un duo de sons llatinoamericans amb la veu de Manon Doucet batejat com a Amapola i que van publicar l’àlbum Todo cambia en ple confinament. Des de la seva recent instal·lació a Montpeller, aquest recull de cançons de compositor·e·s hispan·e·s amb l’acompanyament d’amics i amigues argentin·e·s ha ressonat per internet i a través de les xarxes a l’espera de retornar als enyorats directes.

Conversa a distància amb Vilamajó sobre els seus treballs personals arribat a la quarantena, les seves múltiples col·laboracions en el folk, el jazz i altres músiques i també la seva carrera com a compositor de bandes sonores. A més de la seva mirada sobre Barcelona i París.

“La música francesa és plany i la llatinoamericana dona les gràcies”, resumeix el guitarrista, pianista, compositor i productor Serge Vilamajó sobre la seva relació amb aquestes diferents identitats que conviuen en ell per família, residències i experiències. Potser per això amb la seva companya francesa Manon Doucet en comptes d’anar a buscar al repertori del propi país van decidir de fer una immersió en territori hispà i recolzar-se en sons sud-americans, i de més amunt del continent, però també mediterranis. És clar, això no vol dir que no cantin melodies més tristes tot i que aquestes es revesteixen d’una atmosfera càlida i assolellada.

“Les dues cultures, la francesa i la hispànica, són molt diferents”, argumenta Vilamajó per explicar l’elecció musical del duo. “De manera general, la cançó francesa té un enfocament molt dramàtic de la vida, amb molt de llast. Trobem que en la tradició llatinoamericana, ja sigui en el text com en la música, hi ha una visió molt més positiva i lleugera tot i mantenint-se profunda”. A partir d’aquí, poden utilitzar tant el castellà, com el portuguès, el català o fins i tot el basc. I, al seu cançoner, també hi ha un Georges Moustaki però en versió franco-catalana. “Són les cançons i les seves històries les que ens motiven a integrar-les al repertori i no tant una mil·litància lingüística”, precisa el músic.

Todo cambia com a Amapola

Todo cambia, el tema que dona nom a l’àlbum, és per exemple del xilè Julio Numhauser, fundador dels Quilapayún. Entre les dotze cançons, hi ha les argentines Alfonsina y el mar (Ariel Ramírez/Félix  Luna) y Nada (José Dames/Horacio Sanguinetti), la veneçolana Tonada de la lluna llena (Simón Díaz), la mexicana Alma mía (María Grevier), la cubana Ojalá (Silvio Rodríguez), la brasilera Carinhoso (Pixinguinha/Joao de Barro), l’espanyola Lucía (Joan Manuel Serrat), l’anònima Barquito de papel i la dominicana Amapola (Juan Luis Guerra), d’on prenen el nom del duo.

La barcelonina Cristina Vilallonga els hi ha regalat el tema d’obertura ¿Dónde están los días? i posa veu a Tonada de la luna llena i Todo cambia. En aquesta última, que disposa d’un videoclip de la gravació, hi participa alhora al piano l’argentí Pablo Murgier que és present a la vegada a Nada. Mentre que el seu compatriota Alejandro ‘Pato’ Hernández posa les percussions a tot el disc.

Aquesta connexió argentina té molt a veure amb la Cristina Vilallonga, que ja era la veu porteña al primer àlbum de tango electrònic de Gotan Project (La revancha del tango, 2000). La Manon i ella són amigues i l’hi ha injectat aquest passió per la música hispana. I, malgrat provenir tot·e·s d’altres indrets, París ha estat el punt de trobada per a aquest concepte de canvi en la vida.

L’àlbum va aparèixer el 21 de març, només quatre dies després del començament del confinament pel coronavirus a França. Feia poques setmanes que la parella s’havia instal·lat a Montpeller. I, en aquestes circumstàncies, només quedava la possibilitat d’escoltar-lo digitalment. A través de Bandcamp o comprant-lo per baixar-se’l amb major qualitat. És l’adaptació dels músics a l’època, més encara si es tracta d’una autoproducció del mateix Vilamajó al seu estudi Kalima’s Dream que és tan nòmada com el seu propi creador. Primer als districtes 18, 13 i 5 de París i ara a la ciutat del Llenguadoc.

Un concert per Facebook

“L’àlbum l’havíem previst per l’arribada de la primavera. El que no sabíem és que seria tan profètic i ens hauríem de quedar a casa pocs dies més tard, i que totes les nostres costums quotidianes es veurien qüestionades”. Com alternativa a la paralització, el 10 de maig Amapola va protagonitzar el seu primer concert per internet a través de Facebook. “Tot i que pot ser una via interessant a explorar, els concerts en línia no han de convertir-se en un substitut del concert tradicional i presencial”, adverteix el músic. “Compte amb acabar consumint la cultura de manera individual!”.

Allà érem, des de casa, una cinquantena d’espectadors fent comentaris per escrit entre cançó i cançó, mentre el Sergi i la Manon tocaven la guitarra i cantaven asseguts al saló del seu nou apartament amb un ordinador com a intermediari. El concert es va tallar una sola vegada i vam poder gaudir de nou sensibles temes amb les traduccions simultànies en francès de la Manon i fins i tot d’un bis repetint una versió d’una cançó composta per la mexicana Natalia Lafourcade i que estrenaven aquell mateix dia.

És el que han aprofitat per fer durant aquest temps suspès: treballar cançons noves, imaginar d’altres projectes, millorar la web… “Ens sembla que ja tenim temàtica per al proper disc”, confessa ell com a part positiva. Ara bé, insisteix, res substitueix el directe físic: “la Manon i jo ens vam conèixer en un concert. Com ho faran les noves generacions per trobar-se? Per altra banda, normalitzar els concerts Facebook seria avalar el culte a l’immediat i a la cultura gratuïta. No hi creiem”.

El tema de la remuneració artística i els nous actors d’internet és una qüestió més d’actualitat que mai. “En aquesta crisi, les plataformes de ‘streaming’ s’han fregat les mans emportant-se tots els beneficis de les reproduccions mentre que els autors, compositors i intèrprets com de costum han estat els que s’han quedat amb el cul en l’aire”.

Connexions occitanes

En el seu cas, han perdut les seves actuacions regulars a Le Château des Vignerons, un restaurant de Vincennes a l’est parisenc on hi toquen com a Amapola. Malgrat que hagin anat a viure a Montpeller, el desplaçament a París és relativament ràpid i en aquests moments també miren cap al sud. “Mantenim contacte amb la capital, i hem guanyat qualitat de vida. També volem desenvolupar una xarxa professional a Catalunya, som molt a prop. Ha estat un encert: des de la nostra arribada fa pocs mesos, les oportunitats professionals semblen multiplicar-se”.

Com a mostra, hi ha els seus nous contactes amb bandes de la regió. “Fa poc, amb Amapola vam estar a punt de participar en un projecte amb grups de reggae i punk. Al final, no va poder ser. Una llàstima, perquè ens hagués agradat molt d’ajuntar el folklore argentí i el punk occità”.

L’arribada a la capital francesa

Aquest esperit d’intercanvi el practica Vilamajó des que va arribar el 2006 a París, i ja l’havia posat en marxa a Barcelona. Ara, a més, compta amb el bagatge d’haver après composició i orquestració. Al seu lloc de naixement, va tenir una primera banda d’adolescència Jam On & On entre 1996 i 2002. Posteriorment, va publicar un primer EP com a Wait (Espera, 1999) i un segon amb el trio Entre 3 (Entre 3, 2004). A més, va produir els dos primers discos de la cantant Sylvia Santoro (Si las piedras hablaran EP, 2002; Sentido, 2005) i durant tres o quatre anys va dirigir el grup de músics que l’acompanyaven.

Un cop a París, no va ser fins al 2010 que va tornar a pujar als escenaris tot i que seguís component. Va ser amb la cantant Emmaelle, a qui va coproduir alhora el seu primer EP (À l’ombre j’attends, 2012). Després, arribarien d’altres col·laboracions amb grups de tota mena com a Chacarera Groove, Little Titanic Orchestra (de l’italià Luca Dell’Aquila, i per qui va produir l’EP The missing piece, 2013) o la cantant An Liz (amb la producció de Patchwork, 2014). Entremig, es va autopublicar un petit llibre de relats en castellà sobre la seva (no senzilla) adaptació a la ciutat sota el títol premonitori de París milonga (2009).

La seva vessant musical més personal la reservava per a publicacions digitals com a Search in U (2009), per primera vegada amb el seu propi nom i amb temes d’entre 2003 i 2009, i més endavant Mi ciudad (2013). Aquesta assumpció de la seva pròpia personalitat artística culmina amb Heroes of the morning (2019), que es beneficia de tota la seva experiència i estudi de gravació personal.

El quartet de jazz i Horta de Sant Joan

Tot i que abans hi ha l’època del Serge Vilamajó Quartet, la seva aventura més jazzística i que compta amb l’àlbum Un paradís trobat (2013). El quartet l’integraven ell al piano Rhodes, Nicolas Berthelot al saxo, Nicolas Pain al contrabaix i Florent Danset a la bateria. És curiós que un cop a París, a la recerca de les arrels maternes d’avis republicans castellans exiliats al sud de França, posès en marxa aquest projecte inspirat en la residència d’acollida del seu pare pintor a Horta de Sant Joan, a la Terra Alta.

Però és que Horta de Sant Joan està ple de simbologies perquè és l’indret on Picasso va curar-se de l’escarlatina als setze anys el 1898 en companyia del seu amic Manuel Pallarés i on va començar a desenvolupar el seu primitivisme. La seva terra àrida i vermellosa és l’imaginari per què Paradís trobat estengui durant cinquanta minuts una subtil simfonia instrumental en nou temes resseguint el paisatge i els llocs emblemàtics del poble.

“Un paradís trobat’ si que va ser un projecte concebut en la seva integritat prèviament”, descriu Vilamajó d’aquest àlbum respecte als altres al seu nom que actuen més aviat com a recopilatoris de les seves composicions. El seu objectiu era accedir a festivals i sales especialitzades, cosa que es va revelar altament complicada. “Resulta que no vam tenir cap sortida i el projecte es va quedar en ‘standby”, es lamenta. El coronavirus, a més, ha frustrat de moment un concert pel cinquè centenari del naixement del franciscà Salvador d’Horta. “Ja teníem data per a la cloenda i he tornat a muntar un equip de músics, però ens ha agafat la pandèmia”, constata amargament. “Però en cap moment no he tancat la porta del quartet. De fet, tinc obra composta per a un segon àlbum”.

D’altres vicissituds van convertir en efímer el projecte Le Tripartit, un trio en aquest cas per emmotllar a una sensibilitat mediterrània la cançó francesa. L’EP del mateix nom és del 2014 i, al gener del 2015, el portaven al directe. “Le Tripartit malauradament es va resumir en una setmana intensa de concerts a París, que va coincidir amb els atemptats de ‘Charlie Hebdo”, recorda d’aquella seqüència.

Els treballs personals Mi ciudad i Heroes of the morning

Durant tot aquest interval, Mi ciudad actua com a escapament per donar sortida a aquells temes dispersos en la seva majoria instrumentals que s’havien anat acumulant en les seves anades i vingudes entre París i Barcelona i que havia estat precedit pel seminal Search in U. Ambdós, inicialment només en digital. El més treballat Mi ciudad el 2013 va representar el seu llançament a l’autoproducció completa. Després d’un dinar amb el guitarrista quebequès establert a Barcelona Cece Gianotti, no va dubtar més. “Vaig entendre que no calia esperar o buscar la productora que em tragués un disc, jo sol ho podia fer. El vaig gravar a casa. Vaig aprendre a gravar i mesclar”.

El 2017, amb tots els seus progressos, el va tornar a mesclar i el va editar físicament, ja amb dibuixos de la Manon. “Potser un dia el torno a gravar en condicions més professionals. La música de l’àlbum són records de viatges, i hi ha peces compostes per a la imatge”. En 2019, Heroes of the morning (amb acolorida il·lustració de Felipe Calderón Valencia) és ja una consolidació d’aquest procès. I, al tema titular, es permet fins i tot un rapejat. Hi inclou una nova versió més elaborada de Search in U (amb Cece Giannotti a la veu) i hi destaca la intervenció en bambara del malí Pedro Kouyaté a Djoudjon que l’apropa a sons no occidentals.

“M’he construït una cultura rock, jazz, i ‘world’ en el sentit més ampli”, explica sobre la qüestió estilística. “Dins de la meva música, sempre he conciliat tots aquests llenguatges sense haver de forçar res. Segurament, per aquesta raó, els meus discos ‘Mi ciudad’ o ‘Heroes of the morning’ són tan dispars entre ells, i dins d’ells mateixos. Per a mi, es tracta d’utilitzar els colors que tinc a disposició per pintar el quadre que tinc al cap”.

Les bandes sonores des del Kalima’s Dream

Potser, per això, una altra de les seves facetes més prolífiques és la composició de bandes sonores. Es va estrenar el 2009 musicant el Coney Island (1917), de Buster Keaton. I, després, ha sumat mitja dotzena d’altres bandes sonores per a curtmetratges i documentals. Per a Silvia Gómez (Le sac), Isaac Cañizares (La fàbrica dels records), Carol Rodríguez (Una comedia romántica, Superchavalas), Curro Royo (The dreamplayer) i José Rodríguez (Sauvons-nous). I d’aquí en va sortir en el atapeït 2019 Coney Island. 10 ans de cinéma, un recopilatori amb 38 temes. Va ser una excusa també per incloure-hi maquetes i partitures que s’havien quedat pel camí (Le Grand sud i La Routine).

“La imatge és el que més m’inspira a l’hora de fer música. ‘Un paradís trobat’ el vaig començar a compondre passant fotos de les meves estades a la Terra Alta al meu ordinador”, posa com a exemple. “He après molt treballant amb directors de cinema que no són músics, però que tenen idees del que volen (en el millor dels casos, perquè de vegades no ho saben)”, apunta. “Sovint s’ha de treballar molt ràpid. La música és de les darreres etapes de la producció i sempre fem tard… Un cop vaig haver de compondre i produir vint minuts en quinze dies!”.

Una cosa que també l’hi ha servit per trobar recursos en el seu mètode d’autoproducció. “He arribat a recrear una orquestra de cordes amb un violí i un contrabaix. Cada part gravada vàries vegades per simular la densitat d’una orquestra”. I, de fet, un dels atractius de la regió de Montpeller és que gràcies al clima s’hi estan instal·lant moltes productores per rodar ‘culebrons’ de consum televisiu. “El meu objectiu al meu estudi Kalima’s Dream és poder acollir una banda i realitzar discos, bandes sonores i seguir produint la meva música”, formula com a desig.

De Thomasi a Giramundo

La seva última gravació en aquestes condicions a París va ser per a Des putain d’anges, el quart àlbum del cantautor iconoclasta Thomasi. El disc tampoc va aparèixer al millor moment, l’u de març. Vilamajó, que acompanya a la vegada en directe al piano Thomasi i la seva Familiale amb germans i cunyats, no escatima elogis per a aquest músic poc conegut del gran públic. “Les seves cançons tenen una finesa d’escriptura que em recorda els grans de la cançó francesa: Brel, Brassens, Barbara… Però s’ha mantingut a l’ombra dels bars parisencs”. I afegeix: “per a mi, tot i que quedi a l’ombra, l’obra d’en Thomasi és patrimoni nacional francès i soc molt feliç d’haver realitzat ‘Des putain d’anges”.

El desconfinament els hi permet de programar ja un concert al Comédie Nation de París el 20 de setembre. Abans i després, Vilamajó té tot un seguit de compromisos a la guitarra amb el grup de reggae occità Giramundo al voltant de Bésiers i Nimes: Lunaç (14 d’agost); L’Oyat Plage a Lo Grau dau Rei (28 d’agost); Festival des Vendanges de Puèg-ericon (12 de setembre); Chapeau Rouge a Carcassona (5 de novembre).

Del tallat al mocaccino

La relació amb París, ara, és voluntàriament a distància. Com ho és alhora amb Barcelona. La seva mirada respecte les seves ciutats de naixement i acollida és una barreja de gratitud i dolor. “A Barcelona, ja no tinc ganes de tornar-hi, no em fa cap il·lusió. És més, la darrera vegada passejant amb la meva companya de sobte em va donar una plorera de veure aquest desastre”. I, com a desastre, es refereix a la transformació turística de la ciutat: “un tallat al bar de sota de casa s’ha convertit en un ‘mocaccino’ a l’open space’ a sota del l’oft”. Quan ell se’n va anar a París el 2006 estaven tancant els locals de directe, i ara “els músics cobren menys que als anys noranta”.

I aquesta situació negativa, per a Vilamajó, també s’està produint a la capital francesa. “A París, es retroalimenta la precarietat i tinc por que sigui una dinàmica que s’estigui instal·lant arreu. A Nova York, sembla ser que ja fa molts anys que has de pagar per tocar. A París, fa un temps que certes sales o les famoses ‘péniches’ apliquen aquest sistema. Recentment, he sentit que el Jamboree, a Barcelona, fa el mateix o el Jam, de Montpeller”.

Però millor que tanquem aquesta entrevista amb el Sergi (és com jo sempre l’he anomenat) amb una declaració menys agra. A la pregunta de quines col·laboracions els hi agradaria fer a ell i a la Manon, em recorda que li ha sabut greu de no poder haver fet un disc amb un amic seu cantautor Francesc abans que no morís. Tot i que, al final, afegeix: “els meus ídols, no es diuen Jagger o McCartney, tenen cognoms més casolans. I si els pogués tornar alguna cosa, ja seria feliç”.

 

 

Views: 245