RAFAEL VALLBONA

Capítol 4. Un adéu a la revolta

Una part de la generació de la clandestinitat antifranquista es va esbravar amb la mort del dictador. Els seus objectius polítics van ser superats pel fet biològic (eufemisme de l’època), i va provocar que el col·lectiu dels nascuts a partir de finals dels quaranta donés gradualment per acabada l’època de compromís. Va ser el final de la gauche divine i els clons, l’esllanguiment del moviment universitari i la professionalització d’una nova classe política filla d’aquella generació.

Però una avantguarda d’aquella quinta, amagada fins llavors, va encapçalar una revolta social i cultural que va agitar els anys setanta creant una idea de jo col·lectiu, de que els nous temps havien de ser l’aventura de tothom i que, només des de la presa de consciència dels drets de cadascú, es conqueriria la justícia i la llibertat. Moviments veïnals, homosexuals, dones, artistes i tots els grups marginats de l’oficialitat antifranquista van protagonitzar l’última rebel·lió que ha viscut el país. Amb la consigna no escrita de “em rebel·lo, llavors existim”, una autèntica proclama contra les desigualtats de fet, es va crear un lloc comú que va servir per treure la generació del baby boom de la seva soledat juvenil, i li va atorgar un paper d’actor desobedient en la nova societat que s’albirava.

Gràcies a programes com El clan de la una (sortíem corrents d’escola per escoltar-lo), Trotadiscos o Al mil por mil vaig interessar-me aviat pel rock. Amb els amics buscàvem amb afany el Disco Express o el Vibraciones (La evolución musical de los años 70), i compartíem descobertes, dubtes i la frustració de la ignorància. No ens desenteníem de l’ideari polític, però crèiem que la transformació social havia de ser radical i informada; és a dir: cultural. I el dia que vaig trobar un disc on, a la portada, hi havia un rellotge de butxaca clavat dins un croissant i una sola llegenda: Why?, vaig saber que la revolta era allà: al meu mateix carrer, amb la meva colla. Poc després vam començar a llegir Star i Ajoblanco, Rafael Moll i Víctor Jou van obrir Zeleste, vam descobrir els còmics del Rrollo enmascarado a Zap 275, devoràvem Papasseit i Kavafis mentre fumàvem canutos i, sense adonar-nos-en, estàvem creixent en rebel·lia, lliures.

La revolta estètica va germinar en la nova societat jove que emergia entre les desferres del franquisme i els dubtes del més enllà. El primer Canet Rock, en plena ranera agònica del Caudillo, va ser infinitament més divertit, descarat i valent que les Sis Hores de Cançó. Tres mesos abans en Vicenç Altaió havia transferit el testimoni de la poesia contemporània a les noves veus que van llegir al Gespa Price del campus de l’Autònoma, ple com si d’un Woodstock es tractés. La Mirasol, la Dharma, en Jordi Sabatés, en Toti Soler, el retornat Pau Riba, l’Oriol Tramvia i una llarga llista van posar música a l’avantguarda del moviment. Gais, lesbianes i transvestits omplien la Rambla, els veïns esvalotaven la deixada perifèria i tots plegats, sense demanar permís, vam fer del carrer la casa comuna i de la revolta la certesa irrenunciable de conquerir un dret just.

Un any després de la mort de Franco, Pau Riba es va alçar fins la cúpula del Born convertit en Doña Inés (i fent que l’ajuntament franquista no s’atrevís a enderrocar l’històric mercat) mentre la música creava una atmosfera de llibertat que, des del centre de Barcelona, s’escampava fins als confins del país. Ella es deia Laia. Anàvem molt fumats, i vam riure tota la nit mentre passejàvem abraçats i sense rumb pels carrerons boirosos del Gòtic. Com L’avioloncel de la cançó de Pau Riba, vam creure que tocàvem la panxa del cel. Aquell hivern vam quedar al Zeleste o a l’Ascensor, i vam fer plans per anar a escoltar Daniel Cohn Bendit a les Jornades Llibertàries, però no va ser. A qui vaig conèixer al Parc Güell una tarda mentre tocaven els Peruchos, va ser en David Castillo.

Als murs de l’edifici de lletres de la UAB un immens grafit deia “la universidad fábrica de parados”. És el primer que recordo dels meus anys a l’Autònoma, on em vaig adonar aviat que la rebel·lia era un somni just però incompatible amb la dura realitat d’un país que, es veia a venir, mai no tancaria amb justícia el franquisme (com mai no ha fet amb cap capítol de crueltat i odi) i, tret d’excepcions, m’hi vaig avorrir molt.

Aquell hivern el poble català va votar abassegadorament a favor de la Constitució. Per certificar la nova normalitat democràtica, unes nits abans del referèndum la guàrdia civil ens va detenir mentre enganxàvem cartells d’uns concerts de Quico Pi de la Serra.

El dijous 7 de desembre de 1978 em vaig despertar amb ressaca, i això que no havia begut. El que em provocava mal de cap i una forta agror a la gola era la realitat, que s’havia convertit en una massa viscosa informe i intangible que, en somnis, algú em feia empassar tant si com no. Jo m’hi rebel·lava, però estava sol enmig dels carrers humits i foscos de Ciutat Vella. Al fons, en direcció cap a la llum de l’Eixample i la Barcelona del futur, la gent feia el seu camí cap al demà i jo els anava perdent de vista.

Pròxim capítol. Els anys segurs

Capítols anteriors

Views: 155