SILVIA LIZARDO/VICENÇ BATALLA. L’assetjament al que se sent sotmesa una noia en una població de Galícia, per un grup de nois que amenacen amb filmar-la i publicar-ho a les xarxes socials, és la temàtica del curtmetratge 16 de decembro (16 de desembre) d’Álvaro Gago que des de l’estiu passat circula per festivals de tot el món. En la seva intenció de fer d’aquesta història local de 14 minuts un al·legat universal per a l’empoderament femení. Una de les seves últimes cites va ser a principis de febrer al prestigiós Festival de Curtmetratges de Clermont-Ferrand, on era present l’actriu protagonista Cris Iglesias. Amb ella vam conversar sobre el seu paper en aquesta cinta, la seva relació amb el circuit audiovisual gallec i el seu treball amb el realitzador Gago que el 2017 ja va tenir una gran repercussió amb el seu anterior curt Matria.

L’edició 42 del festival va coronar el belga nascut a Ghana Anthony Nti per Da yie, que revela el tràfic de nens al seu país d’origen a través d’una sensible composició. Per la seva part, l’argentí Pedro Casavecchia es va emportar el premi al millor curt d’animació per Pulsión i la brasilera Cris Lyra el de millor documental per Quebramar. A la categoria experimental Labo, el madrileny Jorge Cantos es va imposar amb Günst ul vándrafoo (Ráfagas de vida salvaje) i el manxec Enrique Buleo va obtenir una menció especial per El infierno y tal. Una edició que li va dedicar un sentit homenatge a l’artista holandès desaparegut el 2019 Rosto, amb una exposició que segueix oberta a Clermont-Ferrand.

La jove Cris Iglesias, una carrera incipient en sèries de televisió gallegues i ara curtmetratges, defèn efusivament el treball del seu compatriota Álvaro Gago no molt més gran que ella per les seves apostes cinematogràfiques. 13 de decembro adopta el punt de vista femení enfront d’unes noves generacions encara fortament marcades pel patriarcat. “És necessari que els homes prenguin consciència del feminisme de forma individual i col·lectiva”, apuntala en to combatiu la protagonista del curt des del Festival de Clermont-Ferrand (Clermont d’Alvèrnia, en occità) “És una espècie de reconstrucció de les masculinitats. Com a cineasta, Álvaro vol mostrar i simpatitzar amb el feminisme des d’una visió masculina per acompanyar les dones en aquesta lluita”.

El paper d’Iglesias com a Lucía de 25 anys al curt s’inicia amb un entrenament de handbol femení en algun lloc de Galícia. Lucía abandona l’entrenament per anar a buscar el seu germà petit. Durant el seu trajecte en motocicleta, es veu confrontada a un grup d’homes en un cotxe que amenacen amb gravar-la amb el mòbil i després penjar el vídeo a les xarxes socials com a venjança a la seva actitud de fer-lis front. La protagonista superarà el tràngol gràcies a la seva voluntat i fortalesa.

“Pràcticament totes les dones ens hem sentit així en algun moment de la nostra vida”, comenta Iglesias sobre el sentiment que va tenir durant el rodatge. “Potser no he arribat a viure una situació fins a aquest extrem, però tenir por a la nit és una cosa diària i aquesta por la tenim totes. Crec que aquest curt pot arribar a servir-li molt als i les adolescents”.

Perquè amb el canvi de costums l’assetjament ha canviat de forma, però no de fons. “El  masclisme és diferent al de fa vint anys. Avui s’ha traslladat a les xarxes socials, als continguts televisius. Es va traspassant a d’altres llocs, però segueix existint”.

El recorregut d’Álvaro Gago

16 de decembro es va presentar per primera vegada al festival suís de Locarno a l’agost passat. Des de llavors, ha viatjat per nombrosos certàmens europeus i nord-americans i al novembre Iglesias va obtenir el premi a la millor actriu al festival d’Alcalá de Henares ALCINE. El 2018, Gago havia guanyat el Premi del Jurat al festival estatunidenc de Sundance per Matria, també nominat als Goya. En aquest curtmetratge, el director ja abordava l’explotació social des d’un prisma femení. Una dona de les ries gallegues ha de carregar amb el seu dur treball en una factoria de musclos i un marit passiu amb qui gaire bé no es comunica. Per sort, li queden la seva filla i la seva neta per compartir alguns moments de felicitat.

El viguès alterna la seva feina com a realitzador a partir de la seva pròpia productora Sombriza Films i les seves classes a la Young Film School de Londres, on se’n va anar a estudiar fa anys. Tant per a Matria com per a 16 de decembro ha comptat amb la coproducció de la barcelonesa Ringo Media i distribució de la també barcelonesa Marvin & Wayne. Com a editor, ha participat en innombrables muntatges com el de l’aclamada Estiu 1993, de Carla Simón. En aquests moments, aquest representant de la nova onada de directors gallecs prepara el seu primer llargmetratge Algo parecido à felicidade.

En el seu cas, la polifacètica Iglesias que també és percussionista i ballarina es va iniciar a la companyia de teatre Chévere, Premi Nacional de Teatre el 2014. A part de diversos rols en sèries de la Televisió de Galícia, el 2018 va encarnar Leticia Charlín a Fariña d’Antena 3, a partir del llibre de Nacho Carretero sobre el narcotràfic a les ries. Ara, s’acaba d’estrenar Auga seca, un thriller de les televisions públiques gallega i portuguesa on interpreta el personatge de Gabriela. L’any passat, també va participar a la pel·lícula Eroski paraíso, de Jorge Coira, basada en una obra de Chévere.

La llengua com a identitat cultural

Iglesias i Gago es van conèixer, precisament, en una trobada de curtmetratges a Vigo. A partir d’aquest moment, van començar a reunir-se esporàdicament i a tenir converses sobre cinema, societat i feminisme. El seu galleguisme, en l’ús de la llengua per als projectes, també els va unir. “A Espanya no s’ha de creure que això és una amenaça, sinó pensar que tenim un idioma i una cultura pròpies però que és de tots. Aquesta lluita, sent minoritaris, és una lluita també feminista. A vegades m’imagino l’espanyol i el gallec com un home i una dona, en una situació de desigualtat. D’imposició i d’assetjament”.

Les converses de Matria eren totes en gallec. A 16 de decembro, es barreja el gallec i el castellà en un reflex de les relacions al carrer en aquest territori. De fet, el personatge d’Iglesias al curt es comunica en gallec amb la seva amiga que ho és també a la vida real. L’actriu, que va créixer parlant en castellà amb les seves amistats, ha decidit d’utilitzar ara el gallec amb normalitat. A diferència de Catalunya, on el català parteix d’un major reconeixement en zones rurals i urbanes, el gallec s’ha mantingut sobretot a les zones interiors i més despoblades. “Si parles gallec, ets de poble i tens un estatus social inferior; és per això que a ’16 de decembro’ parlem els dos idiomes”, explicita Iglesias sobre aquesta dicotomia camp-ciutat que es viu en aquesta societat marcada per l’emigració i l’exili.

I és que els avis de l’actriu se’n van anar en el seu moment a Veneçuela. I allà, curiosament, va ser quan van tornar a adoptar el gallec com a llengua. “La gent que emigra necessita mantenir les arrels, i l’idioma és la font principal”. La tornada d’Iglesias a La Corunya també apareixia com a una aventura, perquè havia de pujar primer a un BlaBlaCar, prendre un avió a Lió i acabar arribant en tren a casa seva des de Madrid.

Premis llatinoamericans i espanyols

La presència de curtmetratges llatinoamericans al festival va baixar respecte a anys anteriors, potser pels problemes polítics i socials que s’han accentuat en els últims mesos al continent. Tot i així, se’n van comptabilitzar una desena sobre els 161 films de totes les competicions, procedents de 58 països diferents. El tema recurrent va ser la família, les arrels i la tolerància.

L’argentí Pedro Casavecchia va guanyar el Premi a la Millor Animació per Pulsión, que s’havia presentat el 2019 al Festival d’Annecy. En menys de set minuts i amb un original dispositiu, Casavecchia recorre els traumes de infància d’un nen que arribat a l’edat adulta es converteix en un serial killer. Per la seva primera realització, aquest cineasta bregat en anuncis publicitaris als Estats Units compta amb la productora francesa Autour de Minuit.

La brasilera Cris Lyra es va fer amb el Premi al Millor Documental per Quebramar, que segueix un grup de joves lesbianes que es retiren al mar per celebrar l’Any Nou. Amb tota espontaneïtat, les noies ballen, prenen el sol a la platja, es tallen el cabell entre elles i parlen de les seves vides com a dones homosexuals i la relació que han establert amb els seus familiars i amics.

A la secció experimental Labo, el madrileny Jorge Cantos va obtenir el primer premi amb una cinta de títol enigmàtic Günst ul vándrafoo que traduït al castellà es converteix en Ráfagas de vida salvaje. Hi narra la història d’un noi que viu en un campament de caravanes i que acabarà per desaparèixer en plena crisi d’adolescència. El manxec Enrique Buleo, que viu entre Albacete i Cuenca, va aconseguir una de les tres mencions especials del jurat per El infierno y tal. Es tracta d’un exercici entre comèdia i drama sobre una noia submergida en un malson personal al seu poble i amb els seus pares. Ambdós realitzadors, entre els trenta i els quaranta anys, preparen els seus primers llargmetratges.

Una història a Ghana, màxim guardó

El premi absolut a la secció internacional va correspondre al curtmetratge africà Da yie (Bona nit), tot i que el seu autor Anthony Nti tingui la nacionalitat belga. Nti va arribar amb la seva família a Bèlgica als deu anys, però no ha oblidat les seves arrels. Amb el mateix ritme agitat que es viu a Ghana, el director filma càmera en mà un immigrant encarregat de reclutar un nen i una nena per a una sèrie de treballs obscurs. Però, una vegada al lloc i en contacte amb els nens, acaba per establir un vincle afectiu amb ells. El que li provocarà problemes amb els caps de la banda que l’han contractat. Als seus 27 anys aquest és el tercer curt d’Anthony Nti després de Kwaku i Boi, en què ja tractava la realitat de la infància.

A la programació de Polònia com a país convidat d’aquesta edició es va tornar a veure la cinta guanyadora el 2018: Drżénia (Temblores), una oda a l’optimisme. La panoràmica polonesa es va organitzar entorn de curts de l’última dècada, la majoria inèdits al festival. Encara que la influència d’un realitzador com Krzysztof Kieślowski sigui innegable en la perspectiva social i humana en molts d’ells, la selecció va intentar fugir dels clixés. “Hi ha una gran varietat, amb pel·lícules animades i que també poden resultar divertides”, va assegurar Marcin Łuczaj, responsable de la distribuïdora New Europe Film Sales de Varsòvia. Aquest és el cas d’Udomowienie, curt d’animació de Sylwia Gawel que aborda la dependència d’un home amb els seus animals, i Larp, una comèdia de Kordian Kądziela sobre la vida d’un adolescent que es refugia en un univers medieval.

Rosto i els seus mons de somni

La tentacular cita de Clermont-Ferrand va desplegar d’altres programacions i manifestacions paral·leles, que se celebren en llocs icònics de la ciutat. Entre elles, va destacar l’homenatge a l’artista holandès Rosto amb una exposició al Museu d’Art Robert Quillot. Rosto, que va arribar a presidir el jurat del festival el 2007, va morir al març passat quan tot just havia complert cinquanta anys. A la inauguració, va assistir la seva família i membres de la seva banda de música Thee Wreckers.

L’exposició Les mondes rêvés de Rosto està oberta fins a finals de març i és una exhaustiva retrospectiva de la seva multiforme obra com a realitzador d’animació, il·lustrador i músic. A la mostra organitzada conjuntament amb la productora Autour de Minuit, es presenten objectes utilitzats en les seves filmacions, marionetes, maquetes i storyboards. Autour de Minuit prepara un grapat de llançaments inèdits de Rosto. A partir del 4 de març, s’estrena a les sales de cinema franceses i holandeses la seva tetralogia Thee Wreckers (2008-2018) on converteix els quatre membres del seu grup en avatars de les seves històries animades amb composicions expresses per a l’ocasió. Com a avanç, hi ha el videoclip A maze in trades. 

Simultàniament s’edita en còmic la seva novel·la gràfica per internet Songs from my gap (1998-2014), que ja havia donat peu a una trilogia d’animació cinematogràfica entre 1999 i 2005. Rosto va enllestir les 210 pàgines del còmic abans de la seva mort per malaltia. El llibre formarà part d’una caixa que també contindrà un doble CD amb trenta temes inspirats d’aquesta novel·la gràfica, i que poc després es podrà escoltar en plataformes digitals. I, per arrodonir-ho, el 18 d’abril es publica en vinil So far so evil amb deu temes de bandes sonores dels seus films. Finalment, el 15 de juny apareixerà en DVD/Blue-ray la tetralogia Thee Wreckers, acompanyada del documental sobre l’artista Everything is different, nothing has changed, realitzat el 2019 per Joao Costa i Robert Gradisen.

Una extensa oferta dels múltiples aspectes d’aquest autor per conèixer un univers tan peculiar, que se’l pot emparentar amb l’onirisme de Terry Gilliam o fins i tot el més fantàstic de Guillermo del Toro. Potser per això, Gilliam, així com Tom Waits o membres dels extravagants Residents van posar la veu al seu curtmetratge més ambiciós The monster of nix (2011). Mentrestant, es pot visionar en accés lliure la seva novel·la gràfica per capítols Mind the gap, precursora de les publicacions animades online.

 

PALMARÈS INTERNACIONAL

Gran Premi: Da yie (Bona nit), d’Anthony Nti (Bèlgica, Ghana)

Premi del Jurat: All the fires the fire, d’Efthimis Kosemund Sanidis (Grècia)

Premi del Públic: The present de Farah Nabulsi (Palestina, Qatar)

Premi a la Millor Animació: Pulsión, de Pedro Casavecchia (Argentina,

França)

Premi al Millor Documental: Quebramar, de Cris Lyra (Brasil)

Premi Canal+: I väntan på döden, de Lars Vega i Isabelle Björklund (Suècia)

Menció Especial del Jurat Jove: An Arabian night, de Pierre Mouzannar (Reino Unido, Líban)

Menció Especial del Jurat: Mascot, de Leeha Kim (Corea del Sud); The water will carry us, de Shasha Huang (Xina); Family plot, de Shuichi Okita (Japó).

Candidat per als European Film Awards: Invisivel heroi, de Cristèle Alves Meira (Portugal, França)

PALMARÈS LABO

Gran Premi: Günst ul vándrafoo (Ráfagas de vida salvaje), de Jorge Cantos (Espanya)

Premi Especial del Jurat: Freeze frame, de Soetkin Verstegen (Bèlgica, Alemanya, Finlàndia)

Premi del Públic: California on fire, de Jeff Frost (EEUU)

Menció Especial del Jurat: Average happines, de Maja Gehrig (Suïssa); Bleesed land, de Lan Pham Ngoc (Vietnam); El infierno y tal, d’Enrique Buleo (Espanya)

PALMARÈS NACIONAL (FRANÇA)

Gran Premi: Olla, d’Ariane Labed

Premi del Jurat: Clean with me (After dark), de Gabrielle Stemmer

Premi del Públic a la Millor Animació: Mémorable, de Bruno Collet

 

Views: 278