VICENÇ BATALLA. En pel·lícules ben diferents, el català Albert Serra presentant la seva inclassificable Liberté a Un Certain Regard i el mallorquí Agustí Villaronga fent d’actor al film romanès a competició La Gomera van ser el cap de setmana protagonistes al Festival de Canes. El primer desconcerta amb la seva nova obra i el segon fa el paper de cap mafiós en el reeixit thriller de Corneliu Porumboiu. Com també ho és el del xinès Diao Yinan, El llac de les oques salvatges.
El banyolí Albert Serra no es talla quan li donen l’oportunitat de tornar al Palau de Festivals a Canes, amb finançament europeu i després de la bona acollida de La mort de Lluís XIV el 2016. Aprofita l’obra de teatre l’any passat a la Volksbühne de Berlín amb els històrics Helmet Berger i Ingrid Caven sobre el llibertinatge il·lustrat a Prússia i en fa en cinema un llargmetratge de més de dues hores de lentes perversions nocturnes en un bosc que es va anar a filmar a l’Alentejo portuguès per qüestions de producció. El resultat és Liberté (el francès és la llengua més utilitzada encara que també s’escolta l’alemany i l’italià), que a hores d’ara és la pel·lícula més radical que ha fet el cineasta. O hi entres, en aquest joc pervers proper a la performance, o abandones.
La reacció del públic en el seu primer passi el dissabte a la tarda a la sala Debussy, amb el ministre espanyol de Cultura José Guirao i bona part de la crítica francesa a la platea, va ser d’ovació. Els qui no els hi estava agradant, ja se n’havien anat. El conseller delegat del festival, Thierry Frémaux, havia presentat a l’inici la pel·lícula com a “un meravellós treball formalista”. Serra, que va pujar sol a l’escenari sense actors ni productors, li va donar la raó i ens va emplaçar a deixant-se portar per les ganes de desig amb el qual diu va imaginar aquesta obra.
A nosaltres hem de reconèixer que ens va costar d’entrar-hi. Al contrari del que havíem experimentat amb Honor de cavalleria (2006), El cant dels ocells (2008), Història de la meva mort (2013) i la mateixa La mort de Lluís XIV. Tot i no ser aquells tampoc films dòcils. D’aquesta recerca d’anar més enllà, jugant amb registres de contemplació plàstica més que no pas de narració i visió diàfana, hem vam parlar amb Serra en aquesta entrevista. La pel·lícula s’estrena a França el 4 de setembre.
L’altra sorpresa de la mateixa jornada del dissabte va ser la presència del realitzador de Palma Agustí Villaronga a la catifa vermella per La Gomera. No és el protagonista d’aquest film internacional de Corneliu Porumboiu, però sí que acompanyava tot l’equip com a actor que hi intervé en tant que capo d’una xarxa que amaga un tràfic de droga camuflant-ho en matalassos romanesos que es comercialitzen a Llatinoàmerica via les Canàries! I, a part de Bucarest com a desenllaç de la trama, aquesta comença a l’illa de Gomera i el xiulet gomerenc (silbo gomero) com a llenguatge afegit que teixeix les relacions entre els diferents personatges. En aquest sentit, la pel·lícula es titula en anglès The whistlers i, en francès, Les siffleurs.
La sàtira social de Porumboiu (12:08 Al este de Bucarest, El tesoro) es converteix aquí en una panoràmica de gènere més distanciada, que utilitza els codis del film negre i d’espionatge amb una estètica kitsch com si fos un Aki Kaurismäki de l’Est. El repte d’anar-se’n a les Canàries, i acabar fins i tot a Singapur, li surt bé al romanès que no perd el seu humor i la lleugeresa malgrat recolzar-se en arquetips cinematogràfics i referències com Centauros del desierto, de John Ford. En aquell western i una escena que apareix a La Gomera, John Wayne també xiulava abans que arribessin els indis. En el cas de Porumboiu hi ha un element afegit i és que la seva dona és la basca Arantxa Etxebarría, una artista plàstica que s’ha encarregat de l’atmosfera de la pel·licula. De Villaronga, el realitzador explica que el va escollir per donar-li “un aspecte aristocràtic” al capo mafiós.
La Xina en negre de Diao Yinan
El thriller és un gènere inesgotable per al cinema, sobretot si s’actualitza i serveix per retratar les societats respectives. Després de Hong Kong, els directors de la Xina comunista han agafat el relleu i ens regalen uns relats visual i narrativament extraordinaris. Diao Yinan, que ja es va emportar l’Òs d’Or a Berlín el 2014 per Black coal i col·labora amb un autor imprescindible com Jia Zhangke, segueix millorant les expectatives amb Nan fang che zhan de ju hu (El llac de les oques salvatges) presentada a competició. La guerra de bandes per robar motocicletes d’aquesta història, en una ciutat amb balneari, es transforma en una cursa contra la mort que ens endinsa en tota mena de racons de la vida xinesa gaire bé sempre de nit. I, d’aquesta frenètica i virtuosa persecució, emergeixen dues figures femenines que acaben donant-li sentit a l’escapada sense alè del protagonista. Amb la particular coreografia que aporten les cintes asiàtiques que, en aquest cas, passa pel Rasputin de Boney M.
Views: 109