VICENÇ BATALLA. Fa 25 anys hagués estat difícil d’imaginar que el Sónar, una ‘trobada de músiques avançades’ en el seu origen, hagués inclòs tant de rap, reggaeton i sons afrocaribenys a la seva programació o que hagués fet venir artistes d’Uganda, Kènia o Puerto Rico. I que, a més de la tecnologia, es convertís en un espai per al qüestionament de gènere. La intel·ligència artificial és un dels eixos en aquesta vint-i-sisena edició al congrés paral·lel Sónar+D, amb esperades i atractives actuacions. Però allò que crida més l’atenció és que el festival, ara propietat del fons d’inversió nord-americà Providence encara que amb la mateixa estructura directiva, hagi sabut adaptar-se a aquests nous temps millennials de cultura urbana, xarxes socials i món globalitzat. Amb una joventut a Barcelona, Madrid, Berlín, Buenos Aires, Durban o Istanbul que de vegades té més coses en comú entre ells·e·s que amb el poder que els governa. Aquesta és una dissecció impura d’un Sónar 2019 excepcionalment al juliol (18-20).
Potser un dels caps de cartell que més ha sobtat als més puristes ha estat el del porto-riqueny Bad Bunny, que representa la nova generació del reggaeton a l’illa on es va patentar. Hi ha qui fins i tot ha recollit signatures per impedir-ho, sense gaire èxit. És una mica absurd perquè fa anys que el festival inclou cantants de rap, sons afroamericans (molts des de la cabina) i la nova fornada d’artistes digitals locals es basen en aquest calaix de sastre anomenat trap on hi ha cap de tot i que s’identifica més aviat en la seva estètica urbana mundialitzada.
Rosalía n’és el major exponent, ella que es va estrenar com la Beyoncé llatina fa un any al Sónar i que actualment flirteja amb el Bad Bunny, després d’haver-ho fet amb el colombià J Balvin. Que, de passada, va ser un dels caps de cartell del Primavera Sound de la darrera edició. I, per resumir-ho més clarament, el primer àlbum que va treure el porto-riqueny a finals de l’any passat X 100PRE (llegeixi’s en castellà Por siempre) és un gran àlbum més enllà dels gèneres estilístics. Per arrodonir-ho, Bad Bunny i J Balvin acaben de publicar el disc conjunt Oasis.
Una altra cosa és que no sempre sigui fàcil de gestionar els concerts d’aquests artistes que de cop i volta es transformen en els reis i reines de les cançons i vídeos més escoltats i vistos. Per exemple, a última hora, ha caigut un altre cap de cartell com és el raper novaiorquès A$ap Rocky que havia de venir a presentar el seu disc Testing. Però al seu lloc els organitzadors han anunciat Stormzy, un dels puntals de la renovació del grime (la versió britànica i força fosca del rap). I també està prevista la presència d’un dels seus padrins Skepta que participa a l’àlbum d’A$ap Rocky i n’acaba de publicar un de propi, el fabulós Ignorance is bliss.
I encara que també hagi caigut una altra de les figures emergents del rap nord-americà Lil Uzi Vert, ja se l’ha substituït per un altre que li ve al darrera i només té vint anys Sheck Wess. El californià Vince Staples no en té gaire més, 26, però no ha d’enrogir per l’actual dominador de la Costa Oest Kendrick Lamar.
Del Regne Unit, arriba Octavian d’uns escassos 23 anys i que s’ha bregat els últims mesos com a teloner de Christine and the Queens. D’Irlanda, el mestís Rejjie Snow. I, de França, l’atípic per unes lletres força personals Lomepal com a exemple de la nova onada de rapers francòfons.
Figures femenines heterodoxes
Però si el que es troba a faltar en aquesta relació són figures femenines d’aquest circuit, hi estan programades tot i que siguin més difícils d’emmarcar. És el cas de la nord-americana Jlin, que ha fet evolucionar el footwork de Chicago (un house accelerat i percussiu) cap a noves dimensions. També experimenten el duo de Filadèlfia 700 Bliss format per DJ Haram i Moor Mather, que donaran a conèixer el seu treball entre free jazz, spoken word i soroll. I l’anglesa Shiva Feshareki, d’origen iranià, que es val del turntablism (la tècnica de manipular els vinils) per compondre estimulants simfonies abstractes.
Per la seva part, Afrodeutsche reuneix des del Regne Unit les seves arrels ghaneses, russes i alemanyes en un projecte que li ha valgut gravar pel segell de culte de Manchester Skam i el col·lectiu NON de músics africans a Occident liderat per Chino Amobi. En una línia similar i des dels Estats Units, vōx (en minúscules i res a veure amb el partit d’extrema dreta patri) parteix de versions de Lamar i d’altres bons referents per explorar el seu propi món.
La californiana K Á R Y Y N, nascuda a Síria, tindrà l’oportunitat d’ensenyar per què la cèlebre performer Marina Abramovic va escollir un dels seus temes per a la seva òpera. Mentre que la sud-africana Sho Madjozi, també actriu, tocarà en directe el seu primer àlbum Limpopo Champions League on hi fa entrar totes les noves descobertes de l’electrònica del seu país, de l’afrotrap al gqom (versió local del footwork).
Una realitat africana
Perquè, en aquest sentit, Sud-àfrica té una presència destacada en aquesta edició. Hi ha Dj Lag, l’inventor a Durban precisament del gqom. I, amb ell, el capdavanter Petite Noir, que practica el que ell anomena la noirwave i ho plasma en una posada en escena amb la performer Manthe Ribane i l’artista visual Michael Tan. Representants del festival Nyege Nyege que se celebra a Kampala, capital d’Uganda, i oficiant com a djs hi ha l’ugandesa Hibotep i el kenià Sliback.
De fet, diversos productors occidentals han aprofitat recentment els seus viatges pel continent africà per treballar noves sonoritats electròniques i fer-ne directes que passaran pel Sónar. Es tracta del portuguès Branko, fundador de Buraka Som Sistema i que ara va més enllà d’Angola, els francesos Acid Arab, en un recorregut comprès entre el Magrib i l’Orient Mitjà, i els israelians Red Axes, amb estades a Etiòpia i Costa d’Ivori. Dels territoris ocupats, arriba Muqata’a que és darrera del col·lectiu Ramallah Underground com a activista hip hop palestí.
I de Nigèria, tot i que visqui a Anglaterra des de la seva adolescència, es veurà Obongjayar que practica un soul marcat per l’afrobeat de la seva terra i que li ha servit per què s’hi fixès Richard Russell de XL Recordings. Nascuda a Teheran, però resident a Holanda, Sevdaliza per la seva banda es val dels sintetitzadors per la seva música amb embolcall teatral.
Sense deixar l’Àfrica, una altra de les connexions del festival és la del jamaicà Masego, que vol dir beneït en la llengua de Bostwana, i que des dels Estats Units es reconeix en el que ell anomena traphousejazz. Un encreuament de gèneres també és el que postula la nord-americana Sneaks, que no oblida els seus orígens etíops, i del que en surt un combinat de rap, punk i militància Black Queer. Activisme queer abraçat alhora per la tunisiana Deena Abdelwahed, ara instal·lada a França, que ha gravat el futurista Khonnar als estudis del barceloní Clip! i que trasllada en concert amb la seva àcida veu.
Arca i la identitat de gènere
En el moment en què la identitat de gènere es fa cada cop més fluïda, el festival compta en aquesta edició amb tres clars representants. El més conegut és el veneçolà·na Arca, que ha rebatejat el seu nom real com a Alejandra Ghersi com a rebuig a ser encasellat en un rol masculí o femení sense necessitat d’optar per ser transsexual. A l’espera del seu quart àlbum, anuncia un nou espectacle cabareter i amb convidat·da sorpresa.
La mateixa jornada, el productor texà Lotic establert a Berlín J’Kerian Morgan es rodejarà d’una corona reactiva de llum plasmàtica per exhibir el seu rap mutant. I que es recolza en el mag de la il·luminació Emmanuel Biard. I, de forma paral·lela i un altre cop des de Sud-àfrica, el duo de Johannesburg Faka integrat per Fela Gucci i Desire Marea prepara una actuació tan musical com política en la seva reivindicació LGTB i de denúncia d’una situació al continent en realitat post-colonial.
Nodrida delegació llatinoamericana
Les propostes que surten dels circuits convencionals, tant en formes com en fons, disposen a la vegada d’una nodrida delegació llatinoamericana. A part del ja esmentat Bad Bunny, el nord-americà Jesse Baez d’arrels guatemalteques també canta en castellà i ha protagonitzat gira als Estats Units amb el barceloní C Tangana.
En el seu cas, la mexicana Camille Mandoki juga amb la seva veu per construir peces d’orfebreria. De Colòmbia, ha$lopablito trastoca els codis del trap per llançar diatribes contra les disfuncions polítiques del seu país. I, des de Buenos Aires, debutarà a Europa el multiinstrumentista i vocalista Ca7riel acompanyat a la bateria de Paco Amoroso. La també argentina Catnapp, que actualment viu a Berlín, aportarà la seva dosi de ràbia i dolor.
Ja familiars al certamen, els investigadors del folklore andí projectat cap a la psicodèlia electrènica Dengue Dengue Dengue i Nicola Cruz mostraran les seves darreres produccions discogràfiques. Els primers des de la sensibilitat peruana i els segons, des de l’equatoriana.
El ‘trap’ local i altres rareses
La representació local, catalana i espanyola, del fenòmen del trap compta amb una desena de noms que ja no només apareixen a l’escenari SonarXS creat fa dos anys especialment per a ell·e·s sinó que han trencat audiències i es mereixen espais més grans. Un dels exemples més evidents és el de Bad Gyal, la noia del Maresme que ha estat fitxada per la multinacional del rap Interscope Records en l’estela del triomf de Rosalía. L’altre és el granadí Dellafuente, que amb les seves arrels flamenques també arriba cada cop a un públic més ampli.
A aquests dos noms, s’ha d’afegir el del productor madrileny Dano, l’amo del Bogatell Cecilio G, el vallesà Lil Moss, la càntabra Aleesha, l’eivissenca Deva i la iconoclasta Virgen María, filla de l’actriu Verónica Forqué. Un elenc heterodox i colorista preparat per marcar perfil.
Fora de la filiació generacional, hi ha veterans com els graciencs Macromassa amb el seu últim àlbum Sucede allí, franctiradors com el duo Za! que s’associa amb el laboratori d’Istanbul Ouchhh per assajar la teoria física de les cordes, el flamenc polític dels sevillans Los Voluble aquest cop sense Niño de Elche, el directe en solitari de l’alacantina Ylia, l’inclassificable basca RRUCCULLA, l’aposta electrònica d’Oliver Arson amb Territoire, la banda sonora del videojoc GRIS de Berlinist, la intimitat del duet Desert, el retorn a casa de MANS O i el xou audiovisual de Hamill Industries conjuntament amb Shelly batejat com a Audible spectrums.
Sónar+D i intel·ligència artificial
La recerca tecnològica de Hamill Industries ens fa entrar en un capítol a part sobre la interacció entre la intel·ligència artificial i la música. Que constitueix una de les temàtiques principals del congrés simultani Sónar+D, que s’obre el dimecres 17 de juliol. L’artista que crida més l’atenció és la nord-americana Holly Herndon, de tornada a Berlín, que ha inventat el robot femení Spawn perquè li repliqui amb les seves veus a l’àlbum PROTO i que està creant sons contínuament. En una xerrada i en concert, Herndon s’acompanyarà del seu estret col·laborador Mat Dryhurst.
El japonès Daito Manaba també experimenta amb el doctor Yukiyasu Kamitami per convertir en imatges les sensacions quan escoltem música. El britànic Actress s’ha apuntat alhora a la intel·ligència artificial amb el seu projecte Young Paint Live. Mentre que d’altres propostes sobre el visible i l’invisible corren a càrrec dels italians Quiet Ensemble i la seva Back symphony i els canadencs Wiklow i la seva Membrane, que desenvolupen el que anomenen la biosincronicitat. Espectacles a presenciar tranquil·lament asseguts al SonarComplex.
Pianos preparats
En el seu cas, el més atemporal i minimalista pianista nord-americà Bruce Brubaker s’ha aliat amb el productor de techno alemany Max Cooper per portar al directe Glassforms. De pianos preparats i retorçats n’hi ha més, com el del germànic Hauschka que en aquesta ocasió s’empara de l’enginyer italià Francesco Donadello o de l’originària de Brooklyn Kelly Moran que presenta el seu àlbum per a Warp Ultraviolet en format audiovisual.
Igual de transgressora és l’italiana Caterina Barbieri, que des de Berlín treballa amb sintetitzadors modulars i els últims avenços científics per elaborar discos tan enigmàtics com Born again in the voltage. La seva és una de les 64 cares d’activistes que han estat escollits·des aquest any dins de la xarxa de festivals semblants al continent We Are Europe. I que, en aquesta edició del Sónar, rep els certàmens de Colònia c/o Pop i de La Haia TodaysArt.
D’altres concerts europeus a destacar corresponen als també italians Lorenzo Senni i Yakamoto Kotzuga, els austríacs Fennesz i Anger, els angleso·a·s Maya Jane Coles, Ross From Friends, Murlo i Neon Chambers, el nord-irlandès J. Colleran, els francesos SebastiAn i FKJ, el belga Milan W., el noruec FAKETHIAS, la grega Anna Vs. June i la txeca Katarzia. I, en el capítol de vaques sagrades, cal afegir-hi l’exitós Paul Kalkbrenner i els incombustibles Underworld. En total, seran 140 entre actuacions amb una cinquantena de djs. La meitat d’aquestes actuacions amb caràcter d’estrena.
The Matthew Herbert Brexit Big Band i Christian Marclay
Però potser un dels concerts més originals que es es preparen és el de l’anglès Mathew Herbert que desembarca, el diumenge 21, en una convocatòria conjunta amb el Festival Grec amb la seva The Matthew Herbert Brexit Big Band. Tota una irònica declaració de principis sobre la seva postura sobre el No dels britànics a continuar a la Unió Europea, que va posar en marxa just després del referèndum anant a buscar músics i cantants de tot els Estats membres amb performances com el desballestament d’un Ford Fiesta. Ho va editar en disc, a mode de simfonia, el passat 19 de març (data en què el Regne Unit havia d’abandonar la UE) com a The state between us. I ho presenta a l’amfiteatre de Montjuïc amb vint músics i cinquanta cantaires de l’Escola Superior de Música de Catalunya.
Una altra de les actuacions especials és obra de l’artista conceptual suïs-americà Christian Marclay, que aprofita la seva retrospectiva al Museu d’Art Contemporani de Catalunya (MACBA) per proposar a deu pianistes (entre ells el gran Agustí Fernández) que improvisin a la Capella del MACBA a partir de les cent imatges que ell els hi llançara en aquest Investigations.
La inquieta colombiana Lucrecia Dalt, per la seva banda, protagonitzarà una intervenció sonora Dazwischen al Pavelló Mies Van der Rohe. I, en el centenari de la invenció de l’udolant theremin, els barcelonins The Pinker Tones amb el grup de cordes Quartet Brossa proposen Leon en clau d’òpera pop al Casino L’Aliança del Poble Nou.
El negoci de la tecnologia i els festivals
Una altra de les aparicions esperades és la del músic de Bristol Robert del Naja, àlies 3D, per a la inauguració oficial del Sónar+D el dijous al vespre. El membre de Massive Attac i artista visual (alguns diuen que darrera de la signatura Bansky) compartirà escenari en una conversa amb Andrew Melchior, responsable tecnològic de la banda.
Aquest setè congrés paral·lel de creativitat i tecnologia, al qual s’esperen més de vint mil persones i 5.000 professionals, comptarà amb uns dos-cents mentors de 26 nacionalitats diferents. El que obre la porta al Sónar a participar, el febrer que ve, al gegantí Mobile World Congress. Serà a partir d’una programació cultural paral·lela anomenada XSide.
Moviments que també s’expliquen perquè, l’estiu passat, es va saber que el fons d’inversió nord-americà Providence Equity Partners havia comprat una part majoritària del Sónar. Els tres propietaris de l’empresa, Ricard Robles, Enric Palau i Sergio Caballero, no han volgut donar les xifres concretes però la premsa econòmica ho ha situat entre el 60 i el 80 per cent i quinze i vint milions d’euros. Providence ha creat la subdivisió Superstruct Entertainment per gestionar aquestes adquisicions i altres com el festival hongarès Sziget o la promotora catalana Elrow, en un concentració progressiva del negoci mundial dels concerts. Els tres propietaris asseguren que la direcció executiva continua a les seves mans i l’entrada de capital els hi dona l’oportunitat de seguir expandint-se cap a d’altres països com un nou Sónar a l’octubre a Atenes.
Ángela Molina, de viatge
Sortejat l’obstacle de la fira IMTA de maquinària tèxtil, que els ha obligat per primera vegada a la seva història a desplaçar el festival del juny al juliol, el que és segur és que el responsable de la imatge artística Sergio Caballero no ha perdut el seu humor i intencionalitat. La campanya d’aquest any està basada en el curtmetratge Je te tiens: la cançó francesa que juga a aguantar-se la barbeta mútuament un davant de l’altre fins que el més espavilat retira la mà per donar-li una bufa a l’altre. El curtmetratge complet, amb Ángela Molina de protagonista i ventríloqua dins d’un cotxe amb qui representa que és la seva filla que es vol suïcidar en un entorn gèlid i tenebrós marca de la casa, es va presentar a la Quinzena de Realitzadors del passat Festival de Canes. Qui vulgui conèixer el final de la història que es passi per la instal·lació del SonarSpoiler.
Views: 230