CHRISTOPHE RAYNAUD DE LAGE | El públic de Joeurs, Mao II, Les noms segueix bona part del temps els actors a través d'una pantalla — CHRISTOPHE RAYNAUD DE LAGE | El públic de *Joeurs, Mao II, Les noms* segueix bona part del temps els actors a través d’una pantalla

VICENÇ BATALLA. El Festival d’Avinyó (6-24 de juliol) ha engendrat dos directors de teatre, Julien Gosselin i Thomas Jolly, que arribats a la trentena s’han apoderat de l’esdeveniment amb dues obres monstre que dialoguen a distància, encara que en fons i forma són radicalment diferents. Però, al seu interior, es llegeix el combat contemporani per comprendre la violència al món. Gosselin, amb Joeurs, Mao II, les noms, es serveix de tres novel·les de Don DeLillo per fer escoltar durant deu hores la força de les paraules però també del cos dels actors en pantalla gran. Jolly, amb una posada al dia de la tragèdia Thyeste de Sèneca, ofereix al Pati d’Honor del Palau dels Papes un sacrifici amb una crueltat espantosa de les generacions actuals sobre les futures. El segon, en fa el que seria una sèrie de televisió d’anticipació. El primer, una pel·lícula d’autor on les sensacions estan per sobre de la narració. Ambdós renoven, a la seva manera, la tècnica dramatúrgica. Un èxit pel director de la cita, Olivier Py, qui presentava la seva visió catàrtica de l’actualitat a Pur présent. I que, la primera setmana, es completava amb la dansa convulsa Kreatur de Sasha Waltz i el nou dogma documental de Milo Rau de La reprise. Histoires(s) du théatre (I).

No resulta una experiència fàcil i, cada cop, Julien Gosselin exigeix més als seus actors i els espectadors. Anunciada inicialment de vuit hores, Joeurs, Mao II, les noms s’ha acabat convertint en una obra de deu a la seva estrena a Avinyó. I els entreactes en aquest cas, a diferència del 2666 de Roberto Bolaño fa dos anys (onze hores i mitja), també contenen elements de contingut. Amb la qual cosa es fa difícil d’escollir el bon moment per abandonar la sala (un altre cop l’espai tancat de La Fabrica) i efectuar les necessitats bàsiques i prendre l’aire, tal com proposa el director. Per a ell, es tracta d’un trajecte sensorial en què uns i altres cauen hipnotitzats per les paraules i les imatges fins a perdre gaire bé la consciència.

CHRISTOPHE RAYNAUD DE LAGE | La conversa, a la tercera part de l'obra de Gosselin, quan un personatge es troba amb un membre de la secta que mata en funció de les inicials dels noms — CHRISTOPHE RAYNAUD DE LAGE | La conversa, a la tercera part de l’obra de Gosselin, quan un personatge es troba amb un membre de la secta que mata en funció de les inicials dels noms

En bona part, ho aconsegueix. I només per aquesta gosadia i ambició se l’ha de lloar. Qui més s’havia atrevit fins ara a fer-ne material dramatúrgic de Les partícules elementals d’Houellebecq o allargar d’aquesta manera sobre l’escenari el 2666? Qui més concep aquestes posades en escena com un enregistrament de cinema en directe i en fa alhora un concert de rock i sintetitzadors? Qui abans havia considerat que les tres novel·les del nord-americà Don DeLillo (Jugadores del 1977; Mao II del 1991; Los nombres del 1982) podien ser objecte teatral? Tot i que aquest objecte teatral estigui completament transformat i se’n derivi un nou llenguatge de la representació en directe.

I malgrat que de quan en quan la tensió baixi, algunes transicions es facin massa el·líptiques, la tècnica provoqui curiosos ensurts i algun monòleg s’allargui excessivament, el que compta és l’aclaparador resultat final. I la sensació que, efectivament, ens trobem en terreny desconegut. Entre el teatre i el cinema, entre la immediatesa i aquelles escenes que continuen donant voltes al cervell hores després d’haver sortit d’aquesta marató.

Com exemple, la plasmació sobre les pantalles de l’atmosfera a Nova York i Wall Street als anys setanta (el 80 per cent del temps, actors i actrius només es veuen per càmera interposada), la conversa treta de La chinoise de Jean-Luc Godard del 1967, el número musical dels guerrillers maoistes en castellà, la presència i la dicció del veterà actor Frédédic Leidgens, el monòleg més recent de La falç i el martell (2010) o el personatge d’una secta al Pròxim Orient rebolcant-se per terra mentre remuga un llenguatge inventat… fites d’un espectacle que parla de política, literatura, finances, terrorisme, i fa d’aquest metallenguatge un esport de combat i exorcisme.

“Per a DeLillo, els seus textos no es limiten al pensament sinó que el simple fet d’escriure i parlar també és una representació del cos, també és una representació de la violència… és l’única raó per la qual jo faig teatre”, argumentava Gosselin en una conversa pública dos dies després d’haver disparat l’obra. Tornarem sobre les seves declaracions quan la peça arribi al Festival de Tardor a París a finals d’any.

El sacrifici de les noves generacions

CHRISTOPHE RAYNAUD DE LAGE | Thomas Jolly, director de Thyeste i actor com Atreu d'aquesta cruel tragèdia de Sèneca — CHRISTOPHE RAYNAUD DE LAGE | Thomas Jolly, director de *Thyeste* i actor com Atreu d’aquesta cruel tragèdia de Sèneca

La proposta de Thomas Jolly (36 anys, cinc més que Gosselin) s’inscriu més avait al circuit clàssic, però té la insolència de la joventut. En la seva primera incursió al Palau dels Papes (el 2014 va dur a terme un Henry IV de Shakespeare de divuit hores a La Fabrica mateix), Jolly no s’ha quedat curt a l’hora d’anar a buscar segurament l’obra més cruel del teatre antic: Tiestes del romà Sèneca, on la llegenda diu que el seu germà Atreu va fer menjar els fills de Tiestes sense que aquest ho sabés com a venjança per un adulteri i la lluita per la corona. Doncs, això és el que posa en escena el director teatral que tampoc no dubta en encarnar el paper d’Atreu. Al seu voltant, hi ha oracles, fantasmes d’avantpassats, altres actors de la seva Piccola Familia, una orquestra de cambra i un cor infantil de l’òpera d’Avinyó que ofereixen uns passatges tan captivadors com esgarrifosos.

L’escenari conté dues grans escultures grecoromanes, però el decorat, la il·luminació i els efectes especials fan d’aquesta història una tragèdia contemporània. Els personatges van vestits com si d’un món retrofuturista es tractès i el repartiment interpreta de forma diàfana i inspirada el llibret. Jolly es permet llicències com el rapejat d’una de les oracles femenines i el conjunt funciona amb una precisió envejable. Això sí, es fa més natural el recitat quan la música de fons és real que quan està enllaunada.

L’efecte és el d’una d’aquestes sèries televisives, situades en un temps imprecís, on les guerres i baralles entorn de regnes imaginaris actuen com a metàfores dels conflictes sociopolítics actuals. La gira de Thyeste per França i Bèlgica serà ininterrompuda d’aquí a l’abril de l’any que ve i començarà el 27 i 28 de setembre al Théâtre de l’Archipel de Perpinyà.

Una tragèdia de present d’Olivier Py

VICENÇ BATALLA | El director del Festival d'Avinyó, Olivier Py, parlant amb dos capellans abans de l'estrena de Pur présent — VICENÇ BATALLA | El director del Festival d’Avinyó, Olivier Py, parlant amb dos capellans abans de l’estrena de *Pur présent*

Inspirat precisament pel creador de la tragèdia grega Èsquil, el director del festival Olivier Py ha escrit els tres actes de Pur présent, on també es val dels seus tallers teatrals a la presó avinyonenca del Pontet. Això li ha donat la idea de connectar les seves traduccions d’Èsquil amb una realitat propera, on la tragèdia és de quina manera el capitalisme financer utilitza els individus, les institucions i la política com objecte pels seus interessos de la forma més salvatge possible. Començant per les presons i l’atzucac dels suburbis francesos.

L’escenografia, en aquest cas, es resol de forma despullada, amb tres actors que intercanvien rols i un pianista que contraposa amb música del romanticisme la violència expressada en paraules. En el desenllaç encarnat per un home sota una màscara (El subcomandant Marcos?, Bansky?), Py hi aporta la seva dosi d’esperança com humanista i catòlic que és remarcant con a principi que el que ningú no ha de perdre mai més enllà de la revolta contra el poder és la dignitat. El proper 14 de març també es presenta a l’Archipel de Perpinyà.

El dogma documental de Milo Rau

CHRISTOPHE RAYNAUD DE LAGE | L'actor amateur Fabian Leenders i el professional Tom Adjibi, a La reprise. Histoire(s) du théâtre (I) — CHRISTOPHE RAYNAUD DE LAGE | L’actor amateur Fabian Leenders i el professional Tom Adjibi, a *La reprise. Histoire(s) du théâtre (I)*

Un altre exercici per explicar la realitat, qüestionant el mètode dramatúrgic i aportant-hi noves claus, és el del suís Milo Rau que des de fa anys realitza el que s’anomena teatre documental sobre succesos d’actualitat. En aquesta ocasió, i com a avantsala a la seva futura direcció del Teatre Nacional de Gant, es basa en l’assassinat del jove homosexual Tom Adjibi per part d’un grup de joves a l’atur i sense mòbil aparent a la sortida d’una discoteca a Lieja el 2012. Per representar-ho, aplica per primera vegada el seu particular dogma (estil Lars Von Trier) a La reprise. Histoire(s) du théâtre, en què s’imposa treballar en part amb actors no professionals, amb dos idiomes alhora, amb assajos oberts al públic i utilitzant un màxim d’un vint per cent de repertori clàssic, entre altres coses.

Per a aquest crim, en una conca minera en crisi i que és a la vegada l’escenari de les pel·lícules de realitat social dels germans Dardenne, el tema central és com representar la violència d’un fet que es fa difícil de qualificar de casual o intencionat. La meitat dels actors són professionals i, l’altra meitat, amateurs. I, entre ells, s’estableix d’entrada el joc sobre la realitat i la ficció. Així, l’esperit del jove assassinat plana durant tota l’obra fins arribar a recrear-se la fatídica jornada de la seva mort. Les escenes són crues, però Rau el que sembla que ens està dient és que cadascú n’ha d’extreure la seva pròpia conclusió. Això és el que provoca tant la identificació com la repulsió respecte al que s’observa com a espectador. Mantenint l’interrogant obert. Els que ho vulguin comprovar, tindran l’oportunitat de fer-ho els pròxims 29 i 30 de juliol al Festival Grec.

Convulsió coreogràfica amb Sasha Waltz

CHRISTOPHE RAYNAUD DE LAGE | Els ballarins de Kreatur, en un dels moments de reagrupament davant dels temor de l'exterior — CHRISTOPHE RAYNAUD DE LAGE | Els ballarins de *Kreatur*, en un dels moments de reagrupament davant dels temor de l’exterior

Amb la intenció de visualitzar les pors, temors i gregarisme que pateixen les societats occidentals, la coreògrafa alemanya Sasha Waltz deixa enrere el seu treball per a òperes contemporànies per retornar a la dansa minimalista en què són els cossos per ells mateixos els que en generen el relat. A Kreatur, només es troben acompanyats d’un parell d’elements escenogràfics, plàstics translúcids, el vestuari com una segona pell d’Iris van Herpen i l’electrònica incidental de Soundwalk Collective. El punt de partida del grup d’una desena de ballarins va ser la visita a una antiga presó de la Stasi, al Berlín de la RDA. La repressió del passat sobrevola el present i es projecta cap a uns col·lectiu que, davant de la incertesa sobre el futur, torna a caure en paranys de reclusió. I de l’explotació de l’home per l’home, ara entre nadius i nouvinguts, com a cultiu per a noves injustícies.

Potser Kreatur dissol al final la força d’aquestes intencions i els ballarins no mantenen tota l’estona el mateix grau d’intensitat. Però Waltz es troba en plena recerca d’aquest nou llenguatge corporal que vol parlar de fronteres i immobilitat forçada, en plena crisi d’immigrants a Europa. Per això, anima diversos projectes sobre aquesta temàtica amb d’altres ballarins sirians a Alemanya.

Adreçat a un públic infantil però vàlid també per als adults en el seu objectiu pedagògic d’explicar de manera clara i sense prejudicis la nova tragèdia contemporània dels refugiats a Europa, els portuguesos Inês Barahona i Miguel Fragata han adaptat en versió francesa Au-délà de la forêt, le monde. En aquest cas, dues actrius francòfones s’encarreguen de narrar com un conte el pelegrinatge d’un menor d’edat afganès fins a Anglaterra. I l’atrezzo conductor són unes maletes, que es despleguen en funció dels episodis i les vicissituds d’aquesta odissea personal. Dues actrius, per contrarestar la situació de la dona a l’Afganistan, que ressegueixen amb un mapa de fons el calvari d’un ser humà com molts en viuen diàriament per les muntanyes, deserts i mars Mediterranis. La senzillesa d’aquest plantejament en fa la seva pertinença i necessitat.

Jeanne Moreau, la insubmisa

CHRISTOPHE RAYNAUD DE LAGE | L'exposició sobre Jeanne Moreau, amb imatges de la seva participació als festivals d'Avinyó — CHRISTOPHE RAYNAUD DE LAGE | L’exposició sobre Jeanne Moreau, amb imatges de la seva participació als festivals d’Avinyó

Una altra aproximació als horrors del món, i canviant expressament la perspectiva, n’és la del Grand théâtre d’Oklahama a càrrec de la companyia Catalyse formada per disminuïts psíquics. Els seus dos directors, Madeleine Louarn i Jean-François Auguste, han recorregut als últims escrits de Kafka per fer de l’absurd una visió particular per part dels actors i les actrius. La seva mirada ens fa canviar la nostra i ens proporciona una altra visió per desafiar els poders establers.

Una insubmisa de primera hora al Festival d’Avinyó va ser l’actriu Jeanne Moreau, que va participar a la primera edició el 1947 sota la direcció de Jean Vilar. Després, va tornar en diferents ocasions fins el 2014 en formats teatrals o musicals. Ara que es compleix el primer aniversari de la seva mort (31 de juliol del 2017), la Maison Jean Vilar avinyonenca presenta una exposició durant tot el mes imaginada per la periodista Laura Adler i titulada Je suis vous tous qui m’écoutez. La seva figura, a través de fotos i gravacions en la seva faceta dramatúrgica menys coneguda, té com a fil conductor la seva pròpia veu al llarg de les sales en una mena d’antídot contra les forces obscures que amenacen la humanitat.