VICENÇ BATALLA. Fent una psicoanàlisi d’un quart de la meva vida, i calculant que durant aquest temps m’he perdut sis edicions del Sónar (14-16 de juny), n’extrec una crònica musical sentimental que pot ser tan vàlida com la dels altres aficionats, periodistes, artistes i els mateixos organitzadors sobre el festival barceloní que a alguns ens va canviar el concepte dels sons electrònics i de ball i s’ha convertit en referent arreu del món. D’aquells ritmes industrials, àcids i trance del 1994 a una conversa l’any passat amb Brian Eno rodejat dels seus quadres audiodigitals en evolució com l’ambient patentat per ell mateix. Un retorn al futur com si mai ens haguéssim mogut de lloc.

Suposo que puc presumir d’haver estat al primer Sónar, organitzat fa vint-i-quatre anys. En aquesta primera ocasió, com a públic. Un primer dia al hall del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) veient els pioners madrilenys Esplendor Geométrico i un segon a la sala Apolo ballant el trance de l’alemany Sven Väth i presenciant les actuacions del seu compatriota Atom Heart (Uwe Schmidt), el noise-ambient del nord-americà Vapour Space i una de les innombrables identitats del cerdanyolenc Álex Martín com a Omni. Acostumat a la makina de les discoteques d’extraradi i els afters, allò em va semblar extremadament dur perquè m’esperava les típiques pujades i baixades amb melòdia allà on el que hi havia era més aviat una contundent i innegociable continuïtat rítmica. I m’havia perdut l’Ángel (Molina) i Laurent Garnier el dia abans, que en l’edició 2018 tornen a tenir una presència destacada.

El 1995, ja em vaig acreditar com a periodista en la meva aposta sense miraments per aquesta emergència electrònica que em feia recuperar una joventut perduda en la informació política local gràcies a l’emissió Transmatadepera de Matadepera Ràdio. Poc després, començaria a escriure al suplement Rock & Clàssic de l’Avui enmig d’una certa incomprensió per part dels lectors del rock català i dels promotors del clubbing barceloní per uns articles escrits en aquesta llengua. Però aquella segona edició seria el meu bateig com a periodista musical, coneixent algunes de les principals firmes estatals com Luis Lles d’un gènere en ebullició. Al programa a la nit, en una carpa a Montjuïc: Orbital, John Acquaviva, Kenny Larkin i Fangoria, en els seus moments més dolços.

L’any següent, encara a la carpa, alguns d’aquests crítics ens vam fer un fart de ballar amb el techno de Detroit de Richie Hawtin aka Plastikman i Jeff Mills, els bucles de Josh Wink, l’orientalisme de Ken Ishi i el duo escocès Slam, mentre intuïem que els Autechre s’allunyaven de les convencions per entrar en un món abstracte que només és seu. A un dels dos Slam, Orde Meikle, el vam anar a buscar a l’aeroport per entrevistar-lo a Matadepera Ràdio (previ entrepà en un bar per veure un Escòcia-Anglaterra de futbol). Aquest duo era el propietari del segell Soma Quality Recordings, els primers en publicar Daft Punk (Da funk).

Daft Punk, Kraftwerk i Stockhausen

I el primer concert internacional de la parella Daft Punk va ser, precisament, al Sónar 1997. La nit havia canviat d’ubicació i se n’havia anat al pavelló de la Mar Bella. Però l’èxit inesperat del seu primer àlbum Homework (signe que el mainstream afortunadament estava canviant) va col·lapsar el dijous aquest espai més gran. Alguns hi van veure una crisi de creixement. Rock de Lux hi va dedicar un article crític. A mi em va tocar fer a la mateixa revista la crònica musical de tot el festival i recordo haver acabat ballant a les set de la matinada amb Jeff Mills i amb un últim break del Professor Angel Dust.

Encara que tot va semblar tornar a calmar-se el 1998 quan els organitzadors (Ricard Robles, Enric Palau, Sergio Caballero) van aconseguir com a cap de cartell el seu somni de portar els Kraftwerk. En aquell moment, a part d’haver deixat de publicar àlbums amb material nou, no es prodigaven tant. I tots els assistents vam tenir la sensació que estàvem cobrint un cicle de la nostra educació musical. A partir d’ara, ja podíem sentint-se ungits.

Mentrestant, el 1999 continuaven arribant velles glòries als espais diürns més íntims: els Suicide o el teòric David Toop (Exotica: fabricated sounsdscapes in a real world). O els nous gurús Dj Spooky i l’escuderia Mego, encapçalada per Fennesz.

I, per padrí, el creador de l’electroacústica Karlheinz Stockhausen al Teatre Tívoli el 2000. Alhora que Genesis P. Orridge passejava la seva androgínia pels racons del CCCB, Marc Almond revivia dels Soft Cell, Dj Hell contribuïa al revival electropop i els Death in Vegas tornaven les guitarres als escenaris.

Entre París i Barcelona

Amb el canvi de mil·leni, jo també vaig migrar de país. Cap a una french touch en declivi. Però retornava el 2001 per descobrir les immenses naus de Montjuïc II a L’Hospitalet de Llobregat, molt més difícils de franquejar que les tanques de la platja de la Mar Bella. Oportunitat per veure els Sonic Youth en la seva vessant més experimental amb Jim O’Rourke i l’Aphex Twin punxant alta i baixa cultura. També el padrí del house Frankie Knuckles.

I, aquí, comencen a haver-hi els forats negres. El 2002, jo encara arrossegava la ressaca del pas a la segona volta de l’ultradretà Jean-Marie Le Pen a les eleccions presidencials franceses en la meva feina de corresponsal des de París. El nou segle ens feia retrocedir a l’anterior, i així estem (Marine Le Pen el 2017). Escapada el 2003 (dècima edició) per veure la Björk en un espai segurament no tant intimista com ens agradaria, però ara ja pràcticament impossible que sigui d’una altra manera. I encreuament de velles i noves icones: Underworld i LCD Soundsystem.

Nova absència el 2004 per aterrar el 2005 en una edició especialment brillant: M.I.A. en la seva primera gira internacional i una puntada a l’estómac d’una veu global que aplicava el punk a les màquines, les xarxes socials i la condició femenina i les minories. El seu retorn el 2011 es veuria malaguanyat per una manipulació excessiva de l’equip de so. Aquella mateixa nit, encara sacsejats per l’efecte Mathangi Maya Arulpragasam i altres substàncies, els De La Soul es feien acompanyar per… Kanye West. Punt d’inflexió d’un festival que, als seus inicis, tenia al rap en un segon terme perquè ambdós circuits vivien d’esquena. L’honor de tot plegat és que els terrassencs Solo los Solos van actuar just abans d’aquestes figures.

I el forat negre més prolongat de tot aquest aniversari: 2006, 2007, 2008. Ocupat per altres projectes i altres obligacions a la capital parisenca (elecció de Nicolas Sarkozy i banlieues en peu de guerra), em vaig perdre les reaparicions de Chic, Devo i Yazoo i la irrupció del regueton amb actitud de Calle 13. Estava en hibernació agafant forces.

Àfrica i Llatinoamèrica

L’edició del 2009 es recordarà per l’entrada d’Àfrica i el Pròxim Orient a la programació per dret propi. Ho van demostrar els concerts incendiaris al CCCB dels congolesos Konono nº1 i el sirià Omar Souleyman i la màgia de l’etíop Mulatu Astatke, encara que aquest últim se m’escapès. També per la lliçó de taules de Grace Jones, per més maldecaps que sembla els hi va provocar als responsables del certamen.

De 2010, em va ser especialment emocionant l’actuació dels anglesos Broadcast, més tenint en compte que la cantant Trish Keenan moriria mesos després per una maleïda pneumònia. Aquell any, vaig xalar alhora al pati del CCCB contigu a la facultat de comunicació de la Blanquerna (futurs crítics?) amb l’hipnòtic Fuego dels colombians Bomba Estéreo en la progressiva obertura del festival cap als ritmes llatins. I vaig poder tastar el techno neuronal dels bristolians Fuck Buttons.

Més ritme global el 2011, amb els portuguesos i el seu kuduro angolès Buraka Sound System i noves dives de la música negra com la nord-americana Janelle Monáe amb l’espectacular posada en escena del seu primer àlbum. Tot plegat, coronat per la sessió de tancament sortint el sol del sempre exquisit James Holden.

Darrer forat negre el 2012, enmig d’un canvi de residència de París a Lió, per saltar al 2013 amb un encadenament per la meva part ja sense interrupcions. I, per commemorar aquesta vintena edició, què millor que reveure els Kraftwerk en tres dimensions afegint-hi Fukushima als vídeos de Radioactivity.

L’imperi dels GAFA

A nivell logístic, perdíem les sales, el pati i els estrets passadissos del CCCB i tots els nostres records allà a dins a canvi d’unes jornades de dia als pavellons 3, 4 i 5 de Montjuïc. O sigui, més espai i una revenja del Sónar de dia respecte al Sónar de nit a Montjuïc II. I, de pas, una ampliació del concepte de festival cap al simposi de creativitat, tecnologia i negocis Sónar+D. Adaptació forçada pels GAFA, els amos d’internet, però també per una economia desmaterialitzada en què les fires de discos, fanzines i instruments havien desaparegut i es trobaven a faltar llocs d’encontre personals més enllà de la celebració hedonista.

A nivell artístic, la cantant dels Chromatics acabava amb l’Into the black (my, my, hey, hey), reivindicant Neil Young, Skrillex, Major Lazer i TNGHT posaven en primera línia l’EDM, el nou dancehall i el trap, Mykki Blanco avançava l’onada queer i Derrick May em demostrava en la seva sessió qui havia inventat el techno amb arrels negres.

Els sons negres continuaven regnant el 2014, amb el final de festa de Nile Rodgers, la veu renascuda de Neneh Cherry i l’actitud política dels rapers Clipping, a més de la qualitat i la força compositiva de Jon Hopkins. Així mateix revivia l’època disco a la pista circular de DESPACIO dels 2manydjs i James Murphy.

El meu major impacte al 2015 va ser el descobriment de l’il·licità Niño de Elche i la seva ductilitat per adaptar el seu cant a qualsevol forma moderna de música com en aquell cas el Raverdial de Los Voluble. Una revelació que ja no m’ha abandonat des d’aleshores, creuant-me’l de forma periòdica als festivals transversals francesos.

Amb Brian Eno en l’obscuritat

El 2016 és el de les retrobada amb els New Order i el retorn del grime com a rap dels suburbis britànics, però sobretot dels artistes transgènere amb un Anonhi (ex Antony Hegarty) obligant-se a afrontar cara a cara les nostres pors, patiments i hipocresies encara que no sense un bri esperança.

Una postura portada al seu màxim grau de paroxisme i exhibicionisme pel veneçolà Arca, que el 2017 se’ns emancipava definitivament de la seva madrina Björk (present en aquesta edició darrera els plats i les seves màscares) i es convertia en l’ídol queer per excel·lència. Paral·lelament els organitzadors s’inventaven de dia el quart escenari SonarXS per encabir-hi tots els nous sons de l’univers trap, el que em va permetre veure de prop totes les noves estrelles locals youtubers.

I per tancar el cercle i amb una càmera 360º de la meva ex televisió Euronews, passejant-la durant el festival com si fos una girafa, vaig tenir l’oportunitat de recórrer en l’obscuritat les tres plantes del Centre d’Arts Santa Mònica amb el puntal de tots aquests sons Brian Eno per la seva exposició Lightforms/soundforms. Algunes de les meves imatges eren massa fosques, el sistema de micro improvisat va fallar en alguns moments, però la tercera i definitiva conversa a la planta baixa va ser la bona quan em parlava de la seva música sense fi a propòsit del seu darrer àlbum Reflection. Una manera apropiada per parar-me a fer un balanç i continuar després d’aquest quart de segle viscut, aquesta era la idea, perillosament.

Ni flyers ni pòsters. 25 anys de la imatge del Sónar, exposició al Centre d’Art Tecla Sala a L’Hospitalet de Llobregat (fins al 23 de juny)

Sónar+D, 6è simposi de creativitat, tecnologia i negocis a la Fira de Montjuïc de Barcelona  (13, 14, 15 i 16 de juny)

 

Views: 1129