SANTI PALOS. Un cos seminú en dansa al voltant d’una creu a terra, un violí de basardosa melodia, tretze tambors de ritme hipnòtic i ancestral, imatges de l’anarquista Orsini, sons del disc The Last Supper, destrucció de vidres: elements del ritual-performance que el 17 d’abril del 2013 va obrir la retrospectiva integral del cineasta Albert Serra (i va purificar la pantalla) al Centre Pompidou de París. Era una acció en viu de Vagina Dentata Organ, el projecte artístic que Jordi Valls -català resident a Londres- havia engegat trenta anys abans amb la publicació de l’elapé Music for the Hashishins in Memoriam of Hasan-i Sabbah (cara A: Trained to Kill; cara B: Sexual; a tots els seus solcs sons de gossos, entrenats per a matar i copulant). El primer dels seus discos de…. no-música? art sonor conceptual? ready-mades sonors? O potser, senzillament, bàsicament, surrealisme.
Jordi Valls (Barcelona, 1945) mai ha amagat el seu interès i la seva afinitat amb aquest moviment que va buscar la foscor reveladora d’un altre univers, i la seva voluntat de continuar explorant-la. És per això que en el darrer disc de Vagina Dentata Organ (VDO), Irene’s Cunt –inspirat per la novel·la eròtica homònima de Louis Aragon (1897-1982) Le Con d’Irène, homenatge al gran intel·lectual del surrealisme i també, podem suposar, homenatge secret a la companya de l’autor-, en la cosa sonora una successió d’estranys aplaudiments -presentat a l’interior d’una bossa tancada de paper d’alumini (com les revistes pornogràfiques dels anys setanta), objecte de la vida quotidiana que permet el pas a la vida fantàstica-, se’ns afigura com la banda sonora més desitjable per a recórrer la gran exposició amb què el Pompidou de París commemora el centenari d’aquell que fou gran sacseig de les arts, els esperits i les consciències.
La seva partida de naixement fou el Manifest du surréalisme, escrit a mà per André Breton (1896-1966) i publicat el 15 d’octubre del 1924, el manuscrit original del qual (un dels tresors de la Biblioteca Nacional de França, exposat per primera vegada íntegrament) és el cor de Surrealisme (4 de setembre-13 de gener).
Un centenari i una exposició arribats en un moment en què els ismes hegemònics en l’estat de les societats i les consciències del sapiens (tecnocapitalisme de la vigilància, presentisme, edatisme, adamisme, consumisme, automatisme, neoliberalisme, fonamentalismes de tota mena) fan més necessari que mai tornar a mirar aquell isme que es presentà al món carregant contra “l’actitud realista”, “resultat de la mediocritat, de l’odi, i de buits sentiments de suficiència”, de la que volia alliberar l’ésser humà mitjançant el retrobament amb “algunes formes d’associació ignorades fins ara, la omnipotència del somni, el joc desinteressat del pensament”. Enyorança del surrealisme (o del moment d’esperança en què va sorgir)? La seva presència i valoració s’ha mantingut i, fins i tot, s’ha incrementat, en alguns àmbits del món cultural europeu els darrers anys, amb exposicions i un augment de les cotitzacions dels artistes. Fa dos anys, L’Empire des lumières, de René Magritte, feia el record de l’obra més cara mai subhastada a Europa, gairebé 80 milions de dòlars.
Però surrealisme ha esdevingut falsament i fatal, pel públic corrent, pel jovent, un mot sinònim d’absurditat, d’excentricitat, el clixé de l’art sense sentit que només busca épater, la imatge del darrer Dalí en la caricatura del personatge que s’havia creat per als mitjans de comunicació. És per això que el centenari i la seva gran exposició resulten oportuníssims, providencials també en el seu disseny com un laberint (“estem atrapats en un laberint i podem trobar el nostre propi camí si ens transformem nosaltres mateixos en laberint”, va escriure Dalí a la Declaració de la independència de la imaginació i els drets de l’home a la seva pròpia bogeria, el 1939).
També en la reconstrucció mitjançant intel·ligència artificial (i la imitació de l’actor Hughes Jordain) de la veu de Breton llegint el Manifest du surréalisme, en substitució d’un enregistrament original inexistent. Manifest del surrealisme que, cal recordar, Breton anticipà en una cèlebre conferència a l’Ateneu Barcelonès, Caractères de l’évolution moderne et ce qui en participe, el 17 de novembre del 1922; el dia abans que el seu amic Francis Picabia (1879-1953), amb qui havia vingut en tren des de París, inaugurés una exposició de 47 dibuixos a les galeries Dalmau del carrer de Portaferrissa.
‘Irene’s Cunt. A Tribut to Louis Aragon’
Irene’s Cunt. Erotic Masterpiece. A Tribut to Louis Aragon, de VDO, possiblement sigui, ara per ara, la darrera baula de la connexió entre Louis Aragon i Catalunya. Les primeres es troben a les revistes culturals i d’avantguarda catalanes de les dècades inicials del segle XX (un ambient d’una efervescència i una connexió internacional ara difícil fins i tot d’imaginar). L’octubre del 1920, la publicació quinzenal La Revista, dirigida per Josep Maria López Picó, publicà el poema d’Aragon Despertar, traduït per Josep Maria Millàs i Raurell. Però “totalment desestructurat des del punt de vista del contingut -frases intercanviades aquí i allà, versos que s’assemblen a l’original però mancats de sentit… – conservant, però, la fidelitat a la distribució espacial”, de manera que en resultava “una composició respectuosa de la imatge de l’original, però totalment allunyada de la seva intencionalitat argumental, és més, totalment inintel·ligible”, assenyala Lourdes Rubio a Imatges i paraules: poesia visual catalana a la primera avantguarda (UOC, 2010). En el número següent, La Revista “reproduïa perfectament traduït i amb fidelitat absoluta el poema d’Aragon i parlava de l’allau de felicitacions rebudes de la primera publicació ençà”. Humor surrealista, sense cap mena de dubte.
Ja a l’octubre del 1918, el número 4-5 de L’Instant. Revue franco-catalane d’art et littérature, editada per Joan Pérez Jorba a París, havia publicat, en francès, Vie de Jean Baptiste A, un poema d’Aragon, que aleshores tenia 21 anys. Esments diversos a Aragon es poden trobar a diaris i revistes de l’època com La Publicitat, La Veu de Catalunya, La Mà Trencada, Joventut Catalana, Quatre Coses, D’Ací d’Allà, L’Amic de les Arts: Gaseta de Sitges, La Nova Revista.
Aragon (que havia escrit un manifest propi, Une vague de rêves, dos mesos abans del de Breton) és un dels vint-i-un noms “dels grans artistes d’avui, dins les més diverses tendències i categories”, que tanquen el Manifest groc, del març del 1928, els artistes dels quals es “reclamen” els seus autors, Salvador Dalí, Lluís Montanyà i Sebastià Guasch. Salvador Dalí (1904-1989), però, ja feia anys que devia tenir notícia del poeta surrealista. L’abril del 1925, Aragon va fer una conferència a la Residencia de Estudiantes de Madrid. Mai s’ha acabat de treure l’entrellat de qui la va organitzar i de quins foren els seus assistents, però hi ha qui apunta que possiblement fou iniciativa de Dalí, Lorca i Buñuel (d’altres, que no, perquè els dos darrers eren fora de Madrid aquell dia). El cas és que la impressió del públic va ser més aviat d’incomprensió davant d’aquella conferència que resulta un dels textos més radicals i subversius de la història del surrealisme. Aragon hi proclamà que “posarem fi a tot. I abans que res destruirem aquesta civilització que us és tan estimada, en la que sou modelats com fòssils en el mineral. Món occidental, estàs condemnat a mort. Nosaltres som els derrotistes d’Europa. Que l’Orient, el vostre temor, respongui finalment a la nostra crida”.
En tot cas, la coneixença amb tots els ets i uts d’Aragon la faria Dalí al cap d’uns anys, amb Luis Buñuel, en un cafè de Montmartre, quan preparaven Un chien andalou (1929), i seria Aragon qui va qualificar la pel·lícula de surrealista de totes totes. Aragon i Dalí es tingueren sempre, però, una antipatia mútua. Lògica: eren capdavanters dels dos camins paral·lels del moviment, de difícil convergència. Per Aragon, que abominava de l’exhibicionisme i les excentricitats de Dalí, el surrealisme havia d’estar al servei de la revolució política; per Dalí, de l’exploració de les forces de l’inconscient i l’èxtasi (i també, personalment, a la llarga, de la mercantilització de l’obra de l’Avida Dollars).
Testimoni de la Retirada (des de Perpinyà enviava les seves cròniques de l’èxode republicà al diari Ce soir), Aragon tingué al llarg de tota la vida una forta flaca per Espanya, que és analitzada en detall al molt recomanable llibre Louis Aragon y España (Edicions de la Universitat de Lleida, 2014), de Pere Solà Solé, amb el qual estem en deute (que no pagarem) per les dates extretes en aquest article. La darrera vegada que Aragon va travessar els Pirineus fou amb motiu de l’homenatge que, amb la participació del seu amic i poeta Rafael Alberti, l’Aliança Francesa de Sabadell li organitzà, en aquesta ciutat, el 14 de març de 1980.
Jordi Valls, punk ‘avant la lettre’
Publicat primer clandestinament (sense nom d’autor ni editor) el 1928, pel que sembla inspirat en la relació de la poetessa anglesa Nancy Cunard amb Aragon, que durant molts anys va negar-ne l’autoria, Le Con d’Irène, exaltació dels goigs del sexe femení encarnat en la reina d’un bordell de províncies, era per Albert Camus “la més bella de totes les obres relacionades amb l’erotisme”. Àlex Susanna, traspassat enguany, en va fer la traducció catalana, publicada per l’editorial Laertes el 1978 i esdevinguda clandestina: és un llibre de localització molt difícil, que s’ha convertit en un sant Grial dels bibliòfils de curiosa catalana. I Jordi Valls n’ha fet la més recent producció de Vagina Dentata Organ.
Valls, que fou un nen petit ja fascinat per Dalí (omplia els seus quaderns escolars amb el seu nom i dibuixos imitant-ne els quadres), i que ha manifestat que el dualisme Eros i Tànatos són les influències que li segueixen en importància, havia de sentir-se atret per la idea d’incorporar El cony d’Irène a la seva metafísica musical, en expressió de l’escriptor Carles Hac Mor, potser qui millor ha sabut interpretar la poètica descarnada de VDO. Valls, el seu factòtum, ha esdevingut una figura mítica de l’art català més transgressor i enllaçat a les avantguardes alhora que als límits de la cultura rock.
Podríem fer-ne una generació de tots aquells que, un dia del 1977, érem davant del televisor veient a TVE el reportatge d’Informe Semanal sobre el punk a Londres i va aparèixer Valls, imperdible a la boca, i va dir que “los punks salen de los bloques de pisos, de la frustración, y eso. Luego, aquí, Chelsea, King’s Road, esto es una mierda, aquí se comercializa todo”. L’equip d’Informe Semanal se l’havia trobat de casualitat a Portobello. L’atzar, un factor tan car als surrealistes, ha jugat la seva importància en la seva biografia: ensopegar pel carrer amb Mick Jagger, quan els Rolling Stones havien publicat només singles, i parlar de quan traurien el primer elapé, o amb Genesis P-Orridge (1950-2020), al començament de Throbbing Gristle (TG), quan aquest anava a la perruqueria, i de qui seria amic fins al seu traspàs.
Començàvem aquell dia a saber de Valls, durant uns anys una figura tan nebulosa com el boirum de Londres. Poc després, en l’espai de la revista Popular 1 a Ràdio Barcelona, es va parlar d’un noi punk de Barcelona que vivia a Londres i era amic dels Sex Pistols i acariciava la idea de formar un grup punk cantant en català i castellà. Fins fa relativament pocs anys, res se sabia del Valls anterior al punk. Ha estat en les entrevistes més recents que ha explicat que va ser el 1963, amb disset anys, quan es va plantar a Londres, vivint en una habitació al Soho i treballant en un magatzem de vins (hi ha un factor d’art proletariat a VDO), i des d’aleshores, a la capital britànica, ho va veure i ho va viure tot: la fi de la beat generation, el sorgiment del Swinging London (dels Rolling Stones, els mods, els dance-halls), la psicodèlia, el hippisme, el reggae, i l’agost del 1976, fou presenciar una mateixa nit, en un cinema de barri, els Sex Pistols, els Clash i els Buzzcocks i adonar-se que alguna cosa nova, fresca i potent estava sortint a la llum.
De Throbbing Gristle a Whitehouse
Sempre atent als millors exploradors dels límits creatius, Valls es faria amic i col·laborador dels industrialistes TG (després, Psychic TV) i la Come Organisation de Whitehouse. I una mica a la manera de Lluís Racionero, que va estar al rovell de l’ou del hippisme (a Califòrnia, entre 1968 i 1970) i tot seguit difongué a Barcelona les troballes, Valls comença a publicar textos sobre allò que veia i que vivia a Londres en articles per a revistes barcelonines (Star, Sal Común, Fuera de Banda) i cròniques per a Ràdio Pica, organitza una audició de Whitehouse a la sala La Orquídea i la projecció de la película de Throbbing Gristle After Cease to Exist a la Filmoteca i a la frustrada Experiència Musical Urbana dels 80’s. Aquest festival anul·lat a última hora havia d’inaugurar una nova era musical, el primer dia de la nova dècada, en una plaça del Guinardó, amb les actuacions d’Último Resorte, Lemo, Clinic Humanoides, 1984, Decibelios i Grisáceo y la Orquesta del Aburrimiento, més el film de TG i una performance de Valls amb màquines de foradar, idea que ja anunciava el que seran els lives de VDO.
L’any 1982, Whitehouse publiquen el seu setè elepè, l’excel·lent Psychopathia Sexualis. La primera cara inclou set temes breus cadascun dels quals està dedicat a un assassí psicòpata, tots introduïts pel narrator del disc Valls recitant-ne dades biogràfiques, meitat en castellà, meitat en català, entre aquests últims Edward Paisnel. Una reedició de Psychopatia sexualis restaurada digitalment des d’una còpia mai reproduïda de l’edició original ha estat publicada aquest any 2024.
El 1983, Psychic TV (PTV) editaven el seu segon elapé, Dream Less Sweet, i la sorpresa era que anava acompanyat d’un maxi amb el tema Catalan: Valls recita fragments explicant com els camioners el van recollir després de l’accident de trànsit que havia tingut l’any anterior per sobre de l’ambient sonor de PTV, i el resultat és un tema clàssic de la psicodèlia postindustrial que encara avui és capaç d’hipnotitzar l’oient. Al mateix maxi, hi va The Full Pack, un tema amb sons de gossos llop que encarnen “la gran bèstia”. Valls era a l’estudi quan PTV l’estaven enregistrant. Genesis li va preguntar què li semblava i Valls respongué que només li agradava el so de la bèstia. “Jo faria un elapé només amb la bèstia”, va afegir. “Aquí tens l’estudi, fes-lo”, respongué Genesis. I així va néixer Music for the Hashishins. In Memoriam of Hasahn-i Sabbah, Vagina Dentata Organ, i també el segell propi WSNS.
L’edat d’or a Cadaqués
La següent data clau de VDO seria el 16 d’octubre del 1984. Aquella nit TVE va emetre el celebèrrim i històric programa de La edad de oro protagonitzat per Psychic TV. Davant dels ulls astorats dels televidents d’aquella època, van passar el curtmetratge-videoclip de Catalan (rodat expressament pel cineasta Derek Jarman a la platja de Port Lligat, el cap de Creus i el Parc Güell de Barcelona) i el de Moonchild de PTV, una pertorbadora entrevista amb Genesis P-Orridge, l’actuació de Psychic TV i, per acabar, la primera performance de VDO, en què Valls, encaputxat, envoltat de gossos llop en zel i el so dels tambors de Calanda, endinsava una catana en quadres del pintor Francesc Casademont, dels quals brollava sang. El programa va aixecar molta polseguera, i la indignació de l’Espanya rància: inclosa una demanda judicial contra la presentadora i directora, Paloma Chamorro, per un presumpte delicte de “profanació” (del que, sis anys després, va ser absolta i l’advocat querellant, condemnat a pagar els costos processals).
Des d’aleshores, Vagina Dentata no ha deixat de produir (fugint, això no obstant, de la temptació de la incontinència d’alguns artistes i músics) i expandir el seu particular univers. Són més de quatre dècades de discos i de performances. Music for the Hashishins ha estat seguit bàsicament per The Last Supper (1984, amb l’enregistrament dels últims minuts del suïcidi col·lectiu de la secta People’s Temple); The Triumph of the Flesh (1984, amb enregistraments dels tambors de Calanda); Cold Meat (1987, picture-disc amb els rostres dels cadàvers d’Elvis Presley i Marilyn Monroe, i sons d’orgasmes i basques de mort); Un chien catalan (1994, setanta minuts del so de la moto Harley de l’actor Eliseu Huertas circulant sota la tramuntana); The Perpignan Killings (2002, alguna cosa semblant a un megamix dels anteriors), The Great Masturbator (2004, una hora de campanades en memòria de Dalí); Music for the Blind (2007, amb quatre versions del compositor Enrico Toselli (1883-1926) amb violins de la seva molt coneguda melodia Serenata, i que Dalí volia que li toquessin quan entrava al restaurant Maxim’s de París); Live in Berlin (2012); i Irene’s Cunt (2017).
“Fes el que vulguis, però et recomanaria que no l’obrissis”, em va dir Valls donant-me la bossa de paper d’alumini que conté Irene’s Cunt, amb la generositat (un altre factor poc identificat del substrat de VDO, i del surrealisme) que també el caracteritza, un matí lluminós, davant la casa de la vila de Cadaqués, mentre per la cua de l’ull dret veia el paisatge que havia inspirat Dalí, i recordava allò que va escriure Breton en una editorial de la revista Révolution surréaliste: “Si les paraules ‘Revolució Surrealista’ deixen escèptica a la majoria de la gent, almenys no ens poden negar una certa cremor i una disposició per a posteriors actes devastadors”.
Views: 46