VICENÇ BATALLA. El Visa pour l’Image de Perpinyà 2024 va comptar amb dues exposicions sobre el cataclisme israelià-palestí. Una d’elles era La tragèdia de Gaza, del palestí Loay Ayyoub des de dins per al The Washington Post; l’altra, Cisjordània, títol sobri par part del rus Sergey Ponomarev per al The New York Times. I això no va agradar a l’alcalde ultradretà, Louis Aliot, que es va negar a entregar personalment el Premi Rémi Ochlik de la ciutat a Ayyoub al considerar que justificava en les seves xarxes socials l’organització islamista Hamàs, que va desencadenar la massacre del 7 d’octubre passat contra civils israelians prop de la Franja de Gaza, i que el festival no mostrava prou aquesta matança. La realitat també és que l’atac de Hamàs va causar 1.200 morts, uns 850 d’ells civils, a part de fer uns 250 ostatges. Mentre que, a data del 26 de setembre, l’exèrcit israelià ja ha matat sobretot amb bombardejos més de 41.000 persones, segons els serveis de Sanitat de la Franja, i ha causat una catàstrofe humanitària. Aquest és un exemple del desequilibri que acostuma a tenir històricament el tractament informatiu entre les dues parts. I cap d’aquestes morts està justificada.

El director del Visa, Jean-François Leroy, que assegura que des de l‘arribada d’Aliot a l’ajuntament el 2020 ha conservat la completa independència editorial del certamen, va respondre recordant que aquella setmana professional (2-7 de setembre), en una de les projeccions nocturnes al Campo Santo, hi hauria una seqüència d’un quart d’hora específica, amb imatges cronològiques des del 7 d’octubre. I així va ser el dijous. Encara que també va manifestar que mai abans s’havia trobat amb el tractament d’un conflicte “en què el diàleg no fos possible”. Un símbol de fins a quin punt, a França aquesta guerra inacabable té una correspondència en els discursos polítics interns. Que no sembla que s’hagin d’apaivagar, com tampoc l’escalada mortífera al Pròxim Orient, que té en el govern d’extrema dreta de Benjamin Netanyahu l’altre pol respecte a l’islamisme radical.

El premi a Ayyoub, que no va poder venir a Perpinyà perquè no es volia arriscar a perdre un permís de treball a Egipte mentre la seva família continua a Gaza, li va entregar el mateix Leroy i el va recollir un representant del Washington Post. Per la seva part, quan vam parlar amb Sergey Ponomarev -que a la seva vegada és un exiliat de Rússia des de la guerra d’Ucraïna a principis del 2022- el ciberatac contra la milícia Hezbol·là xiïta i els bombardejos del gabinet Netanyahu al Líban encara no havien adquirit la devastació actual. Però en les paraules d’aquest fotoperiodista, ja bregat en altres guerres com la de Síria (exposició La Síria d’Assad, al Visa 2015) es resumeix no només l’extensió del conflicte a la Cisjordània ocupada sinó a la resta de la regió. I l’empitjorament de la situació geoestratègica mundial.

Ahir vaig veure fotos teves en la projecció nocturna, i no sé si eren del mateix 7 d’octubre. Vas ser allà aquell dia o dies després?

«Vaig arribar el 9 d’octubre».

I vas tractar d’entrar a Gaza o va ser impossible?

«No, no va ser possible. Ja havia treballat en aquest conflicte quan vaig cobrir la guerra del 2014 des de Gaza. Em vaig quedar allà tres setmanes durant els bombardejos israelians. Així que conec els procediments per a entrar i sortir de Gaza. Aquesta vegada no va ser possible perquè la majoria dels passos fronterers estaven destruïts. Per això, només podíem operar des de dins d’Israel».

Vas intentar entrar de totes maneres?

«No, no fem res il·legal».

I ara només hi ha fotògrafs palestins, encara que alguns no fossin professionals al principi perquè és l’única manera de saber el que passa a l’interior. Vas començar a treballar dos dies més tard perquè estaves a Cisjordània en aquell moment?

«No, era a Istanbul. Tenia coses personals que fer allà. Quan va ocórrer, era allà i vaig haver de trobar un vol i molts vols es van cancel·lar. Així que podria haver arribat el dia 7, però no vaig poder agafar l’avió fins al 9».

Amb què et vas trobar el 9 d’octubre?

«La por i la desolació regnaven al país. Tot estava tancat, cap comerç estava obert. Era difícil trobar un hotel o un cotxe. Així que vaig haver de buscar una base des de la qual operar, havia de trobar un mitjà de transport. I, a partir d’aquí, el 10 d’octubre vaig ser al kibutz de Kfar Aza (a 3 km de la frontera, al nord-est; 70 morts)».

Com era la situació en el kibutz en aquell moment?

«L’exèrcit era allà. Estava revisant les cases i recuperant els cadàvers. Hi havia cossos de combatents d’Hamàs. Hi havia cadàvers de civils, cicatrius de la guerra, com sempre, amb edificis destruïts, edificis cremats, i una sensació total d’inseguretat i por. En els dies següents, vaig visitar el lloc del festival de Nova (Re’im; a 5 km de la frontera; 364 morts) i vaig recórrer tots els kibutz instal·lats al llarg de la frontera amb Gaza. Em va sorprendre comprovar que estaven tan prop de la frontera».

Estaven en còlera contra Hamàs, però també contra Netanyahu per no haver-los proporcionat la seguretat?

«No crec que en aquell moment aquesta fos la qüestió. I com estava concentrat en informar des del kibutz, no recordo realment discussions sobre els sentiments cap a Netanyahu».

La realitat des de Cisjordània

En qualsevol cas, la teva exposició al Visa comença al desembre…

«Vaig treballar en la situació entorn de Gaza durant dos mesos, i després vaig començar a treballar a Cisjordània. En aquell moment, era només una història entre moltes d’altres. Però em vaig adonar que aquesta regió, Palestina, està dividida en dues parts: la Franja de Gaza i Cisjordània. Des del 7 d’octubre, la gent ha començat a viure en dues realitats diferents, en mons paral·lels. Mentre els habitants de Cisjordània continuaven tenint les seves cases, llars segures, aliments, aigua corrent i electricitat, els habitants de Gaza estaven sotmesos a bombardejos constants i vivien una guerra a gran escala… Els habitants de Cisjordània podien veure el que passava amb els seus compatriotes i éssers estimats a Gaza gràcies a les xarxes socials i a les emissions de televisió en directe. Però vivien una realitat diferent».

I ara?

«Encara avui. Però aquesta guerra ha portat a l’aplicació per part dels israelians del que els palestins diuen un càstig col·lectiu. Les restriccions econòmiques, la retirada dels permisos de treball, les restriccions religioses, les restriccions logístiques, els punts de control, la violència desenfrenada dels colons, tot això també es deu a la guerra».

I ja no poden anar a treballar a Israel…

«Israel ha retirat gairebé 100.000 permisos de treball als palestins».

I no tenen diners per a viure…

«Sí. A més, els bancs palestins són filials dels bancs israelians, i Cisjordània utilitza el xéquel com a moneda principal. El ministre de Finances israelià, Bezalel Smotrich, que també és membre del gabinet de guerra, és un dels ministres de dretes d’Israel que afavoreix als colons. I, per descomptat, les seves decisions estan influïdes per la seva agenda política».

Havies estat abans als camps de refugiats?

«No, només havia visitat Cisjordània dues vegades, i van ser principalment visites d’observació. Vaig poder visitar Betlem i Ramal·lah, però no havia estat als camps. Només vaig començar a anar-hi quan vaig iniciar el treball en aquest projecte».

Els atacs dels colons i Tsàhal

Quina és la situació actual dels palestins de Gaza que treballaven a Israel des de Cisjordània?

«Hi ha un nombre important de gazians que tenien permís de treball a Israel. Des de la guerra del 7 d’octubre, no han pogut tornar a Gaza ni quedar-se a Israel. Només han pogut trobar refugi a Cisjordània, en diverses ciutats. N’he conegut alguns. No són només treballadors; també hi ha pacients que acudeixen als hospitals de Cisjordània perquè estan més ben equipats i compten amb més personal que els de Gaza. Així que hi ha pacients amb càncer que es tracten amb quimioteràpia, o que tenen moltes altres malalties. La majoria són ancians. Hi ha dones que van a Cisjordània per a donar a llum. Ara, es troben desemparades mentre les seves famílies són a Gaza. El govern israelià persegueix aquestes persones perquè estan en la llista de Gaza. Considera que qualsevol persona de Gaza és aliada d’Hamàs i culpable per associació. Per aixó, intenten amagar-se i són molt discrets… Vaig aconseguir trobar-los. Es troben en molt males condicions i no s’atreveixen a parlar amb els mitjans de comunicació, perquè qualsevol revelació de la seva presència és sempre un motiu potencial per a un raid».

Has cobert els atacs dels colons?

«No, vaig arribar just després. Però sé que hi ha comunitats a Israel, comunitats antibel·licistes que intenten mediar i protegir els palestins dels atacs dels colons. Una de les imatges mostra a una dona ensenyant a classe a nens palestins. Forma part d’aquesta gran comunitat que és amb els palestins en els seus llogarets i intenta intervenir quan els colons venen a atacar-los… La seva tàctica és telefonar a la policia. Perquè és més probable que la policia acudeixi al lloc si la trucada procedeix d’un ciutadà israelià que d’un ciutadà palestí».

Però la situació no deixa d’empitjorar. El passat cap de setmana (31 d’agost-1 de setembre) va ser el més dramàtic pels nous atacs dels colons i l’exèrcit del Tsahal. Quan te n’has anat de Cisjordània? Les últimes fotos de l’exposició són de maig…

«Aquesta és una selecció que vaig haver d’enviar abans del festival. La data límit era més o menys per aquestes dates. Però, des de llavors, també he estat treballant en atacs de colons i altres temes relacionats amb Cisjordània. Per això, no podíem posar les últimes fotos. Cal seguir un cert procés. Però continuo treballant en el que passa allà. I tornaré el 9 de setembre. Vaig arribar d’Israel el 3 de setembre. Per tant, es tracta d’una breu pausa en el meu reportatge. Per desgràcia, la història continua canviant mentre parlem. No estic documentant aquests raids, però ocorren tot el temps. Aquests han saltat als titulars i tothom els coneix. Però jo diria que cada raid és gairebé igual al següent. Són bastant freqüents».

Fa l’efecte que intenten treure avantatge a Cisjordània del que ha ocorregut a Gaza?

«Sí. Sembla que la violència a Cisjordània s’ha aguditzat després de la guerra del 7 d’octubre, i la violència dels colons s’ha desfermat especialment des de llavors. Crec que la idea era principalment fer front a la guerra a Gaza. Una vegada que en part s’han replegat, s’estenen cap al front del nord (la frontera libanesa) i endureixen els seus raids a Cisjordània».

Fotoperiodistes palestins a La Franja

Com es mantenen en contacte els gazians a Cisjordània amb les seves famílies?

«Sempre hi ha xarxa de cobertura, encara que sigui amb alts i baixos. Els periodistes i les famílies poden contactar amb els seus éssers estimats. No sé exactament com ho fan, si per Internet o per SMS, però les xarxes mòbils funcionen i es mantenen en contacte».

Tens algun contacte amb fotògrafs palestins a Gaza?

«Sí, els tinc».

Coneixies el Loay Ayyoub? Perquè Loay és un exemple de fotògraf de Gaza que abans no cobria la guerra…

«És bastant jove. L’última vegada que vaig estar a Gaza va ser fa deu anys. Fa deu anys ell només era un nen».

Coneixes a algun fotògraf de Gaza que hagi mort?

«Crec que sí. Molts dels fotògrafs que coneixia treballaven en mitjans de comunicació. Des del començament de la guerra, molts d’aquests mitjans han intentat evacuar els seus fotògrafs».

És la situació dels fotògrafs encara pitjor que durant la guerra de Síria, on també vas ser-hi? És més tancada?

«Sí, és absolutament tancada. I no estic segur que ni Israel ni Hamàs vulguin als mitjans internacionals allà».

Vas parlar amb membres d’Hamàs el 2014?

«No».

Vas intentar parlar amb ells o va ser impossible?

«No, no era possible i no era necessari perquè en aquell moment podíem moure’ns amb més llibertat. Així que vam ser a Gaza i vam començar a informar sense l’aprovació d’Hamàs».

Creus que, amb totes les colònies que s’estan construint a Cisjordània, serà possible algun dia un Estat palestí?

«No n’stic segur, perquè les colònies no són l’única raó per la qual la solució dels dos Estats està fracassant. Hi ha hagut molts intents, fins i tot abans dels acords d’Oslo (1993-95), de crear una cosa estable. Per això, aquesta regió sempre estarà en flames i crec que sempre serà objecte de conflicte entre les dues nacions».

No hi ha esperança…

«Sincerament, la història ens dona exemples. França, Gran Bretanya i Alemanya van viure guerres que van durar cent anys, però gràcies a la integració política, han aconseguit en sortir-se’n pacíficament des de llavors. Per tant, aquí tenim un exemple de mitigació de conflictes… Però podria funcionar a Israel? A Israel i Cisjordània, no ho crec».

Israel, Síria, Rússia i els populismes

La situació a Síria segueix sense estabilitzar-se. Hi has tornat?

«Vaig sol·licitar visats, però mai els he aconseguit».

Quan vas ser-hi per última vegada?

«L’última vegada va ser el 2017».

I tampoc pots tornar a Rússia?

«No, no puc».

Quan va ser l’última vegada?

«Va ser l’u de març del 2022. Sí, una setmana després de la guerra».

Creus que és possible acabar amb la guerra d’Ucraïna?

«És possible… després de Putin».

Però Putin segueix allà?

«Si hi és, no és possible».

De moment, res fa pensar que desaparegui…

«El mateix que Netanyahu».

Això vol dir que gent com Putin i Netanyahu estan guanyant. No sabem què passarà als Estats Units amb les eleccions de novembre, però no és un bon moment per a treballar com a fotoperiodista…

«Si mirem la situació des d’un angle polític, hi ha un llibre de Francis Fukuyama, El liberalisme i els seus desencants (Deusto, 2022). En ell, descriu com els autòcrates arriben al poder des de les institucions democràtiques. Després, desmantellen aquestes institucions democràtiques i s’hi mantenen….. I sí, això està passant a gairebé tot el món. Potser és la crisi del liberalisme, una espècie d’efecte sinusoide, una oscil·lació pendular. Hi ha pujades i baixades. Tampoc la crisi és constant, perquè en algun moment les societats s’afartaran de populistes i autòcrates. No sabem quins instruments poden utilitzar les societats per a canviar el poder. Però els autòcrates també s’observen i s’estudien. Si no, Netanyahu no aniria tan lluny i no ignoraria les manifestacions. Totes les setmanes hi ha manifestacions massives. Cada setmana, entre 100.000 i 300.000 persones surten al carrer per a protestar contra el seu govern. I ell no en fa cas. Perquè ha vist Putin. Per què Putin va començar la guerra? Perquè va veure Erdogan. Per què la va començar Erdogan? Perquè va veure Bashar al-Assad…».

 

                                                                                                       VISA D’OR NEWS 2024

Views: 144