VICENÇ BATALLA. El realitzador Jonás Trueba (Madrid, 1981) ja té suficient cartell a França perquè la seva vuitena pel·lícula, Volveréis (Septembre sans attendre), s’estreni en aquest país dos dies abans, el 28 d’agost, que a l’Estat espanyol. Presentada a la Quinzena de Cineastes del passat Festival de Canes, era la seva primera participació en la cita de la Costa Blava i, a més, va obtenir el premi paral·lel Label Europa Cinemas. En ella, segueix construint, i desconstruint, el seu cinema quotidià amb fons madrileny i el seu equip de confiança sota el paraigua de producció de Los Ilusos Films. La seva companya, Itsaso Arana també realitzadora, i Vito Sanz continuen sent els protagonistes d’aquesta història en què una parella després de quinze anys junts decideixen celebrar una festa… per a separar-se. Un sorprenent punt de partida que és, al seu torn, una posada en qüestió d’una pel·lícula que s’està realitzant a l’interior mateix de la trama. Una reflexió de metacinema, però que manté les coordenades de simplicitat del director.

En aquesta conversa a diverses bandes en una platja de La Croisette, al maig passat, al costat de companys de mitjans llatinoamericans, nosaltres vam compartir part de les preguntes. Li hem donat la volta per a començar amb una de les nostres, igual que quan li citem a Hong Sang-soo, Éric Rohmer, el paper actual sobre la seva filmografia de la crítica francesa o el (curiós) equilibri amb el seu pare, el també cineasta Fernando Trueba, que és un dels personatges que el seu fill inclou en el llargmetratge. Els nostres col·legues també li recorden les seves picades d’ullet a l’assagista Stanley Cavell, Kierkegaard i una manera d’entendre el cinema que vol conservar com a pròpia a falta d’entrar en una altra mena de produccions en què podria perdre’s.

Volvéreis és un qüestionament de la parella, però també del cinema. I aquest cinema el feu en equip, tu, Itsaso, Vito… Fins a quin punt vosaltres mateixos us poseu en risc quan intenteu fer aquest treball de qüestionament?

“M’agrada que ho diguis així perquè, efectivament, crec que ‘Volveréis’ mostra una mica aquest qüestionament, fins i tot aquesta incomoditat que, a vegades, tenim quan estem fent una pel·lícula. Al final, és un procés de creació molt fràgil, que m’agrada pensar que la pel·lícula mostra. I, al mateix temps, també mostra alguna cosa que té a veure amb la nostra manera de treballar. Nosaltres treballem amb el mateix equip de tècnics i actors, pràcticament, des de la meva primera pel·lícula. I és molt bonic perquè parla d’un grup que s’ha anat creant i ha anat generant una confiança, una fidelitat. Però, després, aquesta confiança, aquesta fidelitat no és fàcil sostenir-la al llarg del temps, te’n vas adonant. És una cosa que també li passa a la pel·lícula a la parella. Porten molts anys junts, igual que jo porto molts anys amb el meu grup Los Ilusos. Però no és un pacte de sang, és una cosa que has d’anar renovant. No saps si durarà per sempre. Aquesta fidelitat que ens guardem, cal treballar-la, cal conrear-la. No és evident, no ho podem donar per fet. I la pel·lícula també parla d’això: com, a través d’una parella, veus que és necessari posar-se en crisi, renovar el pacte. És una reflexió que val per a l’amor, però que també val per al treball. Sobretot si et prens el treball com a una forma d’amor”.

El tractament de la parella és una cosa que també vas fer a Tenéis que venir a verla (2022). Se sent com una espècie de seqüela espiritual. Quan estàveu filmant l’anterior, ja pensaves en aquest altre projecte?

“No, ‘Tenéis que venir a verla’ va ser una pel·lícula molt feliç per a mi, encara que neix en un context de la pandèmia molt complicat. És una pel·lícula que la vam fer en vuit dies de manera molt instintiva, molt intuïtiva, molt ràpida. Tant de bo pogués fer pel·lícules així sempre, amb aquesta rapidesa! En canvi, ‘Volveréis’ també ha estat una pel·lícula ràpida, més complexa de producció. Però va sorgir realment l’any passat. Comencem a escriure-la al gener de 2023 i, al gener de 2024, l’estàvem acabant de muntar. Va ser com alguna cosa que, de sobte, vaig decidir fer d’un dia per l’altre. De fet, vaig canviar molt els meus plans. El meu pla al cap era haver fet una altra pel·lícula, que treballava des de fa un temps. I, de sobte, per una sèrie de circumstàncies, vaig decidir que no, que havia d’abandonar allò. ‘Volveréis’ sorgeix com a un revulsiu, com una cosa molt ràpida que vaig necessitar fer, per a treure’m del damunt els problemes que arrossegava”.

Aquesta manera de filmar teva recorda a la senzillesa del sud-coreà Hong Sang-soo. És una influència per a tu?

“A mi, un dels cineastes que sempre m’han inspirat és Jonas Mekas (Semeniškiai, Lituània, 1922-Nova York, 2019), que durant anys era denigrat perquè feia ‘home movies’, com diem nosaltres de les nostres. Està Jonas Mekas i està Hong Sang-soo, que formen part d’una espècie de família per a mi. Cadascun en el seu lloc, a la seva manera, en el seu estil. Al final, són cineastes que ens mostren un camí en què es poden fer pel·lícules d’una altra manera”.

Fernando Trueba, pare i personatge a ‘Volveréis’

Com ha estat la participació del teu pare, Fernando, com a actor a Volveréis? T’ha fet suggeriments en la direcció?

“Òbviament, és el cineasta amb el que he crescut. És un gran cinèfil, amb la qual cosa he tingut la sort de poder gaudir de les pel·lícules que ell estimava i que m’oferia quan era petit. Per exemple, les pel·lícules de la comèdia americana és una cosa que he mamat, he crescut amb elles… I és bonic dialogar ara amb elles a través d’aquesta pel·lícula. I dialogar també amb el meu pare. Perquè pren un espai dins de la pel·lícula, que és important. Estic feliç d’haver-me atrevit a trobar-li aquest forat. I fer aquesta pel·lícula una mica per a intentar retornar-li alguna cosa del molt que ell m’ha donat”.

I què tal actor és?

“He treballat amb ell igual que treballo amb Istaso, amb Vito, amb tots els actors. Sempre dic que partim de nosaltres mateixos per a, fins i tot, riure’ns de nosaltres mateixos. Perquè el gest de posar-se davant d’una càmera és tan fort, tan generós també, tan fràgil! Tinc molts amics que són actors i valoro molt això, i sé el difícil que és. I sempre els dic que la pel·lícula ha de servir també per a ells. Els ha de servir a ells, els ha de retornar una imatge de si mateixos que potser no és tan evident. I, amb el meu pare, igual. En el fons, era com retornar-li alguna cosa. També és bonic quan els actors són capaços de posar-se en escena, posar-se davant de la càmera i riure’s una mica de si mateixos. Aquí, el meu pare fa també un exercici gairebé d’autoironia, que crec que és sa… La veritat és que s’ho va passar bé. I, alhora, jo li notava amb la seva preocupació, responsabilitat, bé, a veure què farem. De no fotre-la… ”.

Continuant amb aquest diàleg amb el teu pare, fins a quin punt has volgut distanciar-te d’ell en un moment determinat i fins a quin punt ara et serveix de referència? Quin és l’equilibri?

“És complex parlar d’això… Quin embolic en què m’he ficat, que ara haig de respondre-us a aquestes preguntes! En realitat, em fa molta vergonya i és tot com molt íntim. M’ho tinc merescut, ja sabia que això anava a ser així… Estem molt exposats en aquesta pel·lícula tots. I no és fàcil respondre a això que em preguntes, perquè ni jo mateix ho sé molt bé. Hi ha alguna cosa aquí que és complex. Al final, ets fill de qui ets, tots ho som… I és com mig impossible pretendre evitar-ho. De totes maneres, amb el meu pare no és que hagi volgut marcar distàncies. He intentat bàsicament marcar el meu propi camí, sense tampoc pretendre fer un gest, no sé, d’oposició. Sinó més aviat un gest de diferenciació, per petit que fora. Perquè, al final, estem molt a prop”.

Lectures sobre el cinema de Stanley Cavell a Kierkegaard

El pare (Fernando Trueba) d’Ale (Itsaso Arana) li regala a Volveréis el llibre La repetició, de Kierkegaard (Copenhaguen, 1813-Copenhaguen, 1855). Et va passar una cosa similar amb el teu pare?

“El meu pare, que llegeix moltíssima filosofia, sobretot des de fa uns anys, just Kierkegaard no ha estat una de les seves lectures. Però és molt donat a això. Arribes a casa i, de sobte, li dona per estar llegint a Kant i pot estar llegint Kant durant mesos. A més, el meu pare es posa a llegir alguna cosa i ho llegeix tot. I t’ho vol compartir. Et parla d’això i vol contagiar-te la passió que està tenint per aquest filòsof. De sobte, és Kant, després és Voltaire, després és Condorcet, o ves a saber. Si que hi ha alguna cosa que volia recollir, aquesta manera que ell té d’apassionar-se i voler transmetre la seva passió. Precisament, Kierkegaard no era un d’aquests… ”.

Teu si?

“Bé, jo vaig arribar a Kierkegaard a través de Stanley Cavell (Atlanta,1926-Boston, 2018). Hi ha aquesta escena en la pel·lícula que és important, que parla de la transmissió, de com ens passem llibres que ens van inspirant, que ens poden canviar la vida. En el meu cas, vaig anar llegint a Cavell, al qual vaig descobrir ja fa molts anys. Després, també ha passat al revés. Que jo li descobreixo, a vegades, escriptors al meu pare. Intercanviem, ell em dona uns llibres i jo li passo uns altres. Els propis llibres et fan córrer una transmissió els uns amb els altres. Cavell, en això, és increïble. És ell qui em va posar sobre la pista de Kierkegaard. Tenim la idea de Kierkegaard, el clixé de Kierkegaard com a un filòsof torturat. Hi ha alguna cosa d’això en ell, per descomptat. Però el que em va sorprendre en començar a llegir-lo, quan em va posar en la pista Cavell aquest llibre en concret, és el divertit que és, el seu sentit de l’humor, el modern que és Kierkegaard”.

A propòsit de Cavell, ell va dir que el cinema ens fa millors. Tu penses el mateix?

“Sí, crec molt en aquesta idea de Cavell. És molt bonic com ho argumenta. En el cas de Cavell, veus que és un grandíssim espectador. Que li posa molta fe al cinema. És capaç de veure aquestes pel·lícules que estima i les estima tant que les fa millors també. Les sap pensar i les sap transmetre d’una manera virtuosa, meravellosa. I això crec que és la seva gran lliçó. El cinema ens fa millors, precisament, perquè encara anem a veure una pel·lícula o ens posem a veure una pel·lícula i tenim la millor actitud possible com a espectadors, que és el que ell té. Cavell té una actitud d’espectador generosa, atenta, curiosa. No cínica, no tancada, sinó sempre oberta. I això és una gran lliçó. Ho veus en els seus textos, en els seus escrits. Només el gest que encara anem a veure una pel·lícula i li posem fe. I volem anar a veure això, què t’explica un cineasta de Taiwan, de l’Uruguai… o d’Espanya. Aquest petit gest d’anar a veure una pel·lícula, et dona esperança en la vida. És com una predisposició, un interès. De la mateixa forma que els cineastes que ens posem a mostrar alguna cosa, a retratar alguna cosa, també és una fe en la vida. És una confiança en la vida, amb la qual cosa sí que crec que el cinema és una manera d’estar bé en el món, de fer-nos millors”.

L’acollida francesa des de ‘La virgen de agosto’

Sobre la crítica francesa, estàs content de com t’han rebut des de La Virgen de agosto (2019)? Perquè ara sí que estàs en tots els cinemes francesos. Estrenaràs fins i tot dos dies abans que a Espanya.

“El que m’agrada és que, a França, les pel·lícules han arribat d’una manera molt natural. Quan Bénédicte Thomas, la distribuïdora d’Arizona, compra ‘La virgen de agosto’ i l’estrena (el 2020), ni tan sols sap qui és el meu pare, no està pensant en el meu cognom, ni res. Posa la pel·lícula i la pel·lícula comença a funcionar i genera interès en espectadors, en periodistes. I això porta al fet que, després, hàgim pogut estrenar altres tres pel·lícules més en quatre anys. És a dir, estrenarem quatre pel·lícules a França en quatre anys. La qual cosa és increïble. I amb una atenció per part dels mitjans molt generosa. Però ja dic que sense forçar res. El que m’agrada, que em deixa tranquil, és que tot això ho han generat les pròpies pel·lícules, que han anat trobant els seus espectadors que les defensaven. Que bonic és que encara pugui passar!”.

Com arribes a crear el llenguatge de les teves pel·lícules? Perquè si bé hi ha punts que potser dialoguen entre si, també tens una pel·lícula com Quién lo impide (2021) amb un llenguatge totalment diferent…

“És una cosa que no ho predetermines molt. Ho vas trobant, pel·lícula a pel·lícula. També penso que cada pel·lícula ho requereix. Encara que totes tenen una cosa similar, només pel fet que estic jo aquí, i més o menys les mateixes persones darrere i hi ha alguna cosa en comú. Però si que intentes, amb cada pel·lícula, fer-la de manera específica. Cada pel·lícula necessita una sèrie d’elements, uns temps. Intentem no fer-les sistemàticament igual, sinó com entenc que necessitem. ‘Quién lo impide’ necessitava una altra manera de fer-se. Necessitava jo estar molt tranquil amb els joves, vaig passar amb ells molt temps. Pràcticament, jo només amb la càmera. No obstant això, per a ‘Volveréis’ ha estat una cosa ben diferent. I, al final, l’estil ve sempre de com planteges la producció. Crec que això és clau”.

I hi ha un altre cineasta que t’ha d’haver influït com Éric Rohmer…

“Per descomptat, és un dels grans cineastes per a mi. Per moltes coses, perquè era un gran cineasta, un gran escriptor de cinema. Però, sobretot, el que més m’agradava d’ell era com s’implicava en la producció. El disseny de producció de les seves pel·lícules és el que li fa ser un cineasta tan genuí, tan particular. La implicació que ell tenia com a productor. És una cosa que em sembla el seu gran ensenyament”.

Producció en equip abans que per encàrrec

Tornareu el mateix equip?

“Espero que sí, però no es pot donar res per fet. Crec que hem arribat a un punt bonic, veurem… Ja portem uns quants anys treballant junts. Jo crec que sí, que és la voluntat que tots tenim. Però, una altra vegada, caldrà veure-ho en la següent pel·lícula i renovar el pacte. Veure si estem disposats… Fins ara, hem estat tremendament fidels, gairebé d’una manera boja. És que jo no he canviat cap dels caps d’equip, som els mateixos des de la primera fins a aquesta última”.

Com un grup de música!

“Com un grup de música, però ja sabem que després els grups de música s’acaben trencant. És molt difícil… Es detesten… ”.

Tens ofertes per a fer produccions d’un altre tipus, per a una plataforma o per a televisió?

“No tinc ofertes. La veritat és que, a mi, no m’han fet una oferta crec que mai. No em diuen els productors que m’hagi demanat tal productor o tal televisió. No m’han fet una oferta en la vida. La qual cosa també em fot! (riures del grup). Comentant a vegades això amb amics, em diuen que ells pensen que la rebutjaré. Però m’agradaria que, almenys, me la fessin encara que sigui per a rebutjar-la!”.

De sèries, ja ni en parlem…

“Bé, jo no em tanco a res. No vull semblar com un cineasta dogmàtic, m’agradaria sorprendre’m a mi mateix. És veritat que sento que soc un cineasta limitat. No soc un cineasta virtuós, encara que puc explicar qualsevol història. Crec que hi ha aquest tipus de cineastes que poden agafar guions o encàrrecs, és meravellós. Però crec que no és el meu cas, que jo sento que haig de conèixer els meus propis límits i que, probablement, és per això que necessito fer pel·lícules que sento que puc controlar, que les haig de construir una mica a la meva mesura, sent molt conscient de tot el que no sé fer… També vaig aprenent, i vaig intentant arriscar-me, sorprendre’m… D’altra banda, m’encantaria continuar fent pel·lícules així, com les que he fet fins ara. En el sentit de fer-les lliurement, depenent de mi i d’uns pocs amics. I, a priori, no em diu molt tot el que hagi de veure amb sotmetre el procés de creació als interessos d’una corporació, com pot ser una plataforma o una televisió on comencen a opinar un munt de persones, executius, gent que només està pensant en vendes, en el mercat. Això, a priori, no m’interessa”.

La baralla de cartes de Bergman existeix de veritat?

“Existeix. La va inventar un mexicà, i me la va descobrir una amiga argentina”.

Vas tirar les cartes?

«Fins i tot les usàvem per a desembussar les crisis de guió, tiràvem el tarot».

*Especial de la plataforma MK2 Curiosity, amb les recomanacions de Jonás Trueba, Eva en agosto gratuït i la sorpresa d’un fotomaton amb el seu pare Fernando quan Jonás tenia dos anys i els comentaris en francès d’aquest últim

 

Views: 110