VICENÇ BATALLA. Habitual de prestigiosos personatges secundaris (El laberinto del fauno, Celda 211, Biutiful, La isla mínima, Tarde para la ira, El buen patrón… ), Manolo Solo (Manuel Fernández Serrano; Algesires, 1964) troba a Cerrar los ojos un paper protagonista a l’altura del doble a penes vetllat del seu director Víctor Erice. El realitzador basc l’ha triat per al rol de Miguel Garay, el director refugiat en una cabanya prop de la mar dècades després de no haver pogut acabar la seva pel·lícula per la desaparició del seu actor protagonista (Julio Arenas/José Coronado). Més o menys com el propi Erice i el seu frustrat El embrujo de Shanghai. Contactat per una periodista de televisió (Helena Miquel) d’un programa per a localitzar desapareguts, un Miguel Garay/Manolo Solo entre escèptic i curiós emprèn un camí de retrobament dels seus antics companys de ruta (inclòs la filla de l’actor desaparegut, interpretada per Ana Torrent) i els seus records cinematogràfics que contrasta amb l’amnèsia sobrevinguda o voluntària del seu actor perdut i que ronda en l’atmosfera de tota la pel·lícula.

Un Garay que busca recuperar el poder de les imatges, però que sap que els temps han canviat, es deixa portar fins i tot per aquestes promesa que continua sent el cinema. Un destí al qual no podia negar-se Manolo Solo i que ens explicava en una terrassa sobre la platja de La Croisette de Canes al maig passat. (Sortida de la pel·lícula a França el 16 d’agost com a Fermer les yeux; a l’Estat espanyol el 29 de setembre)

Com va ser el fet de descobrir anit (22 de maig) la pel·lícula tots junts?

“Va ser un xoc. Va ser emocionant, molt bonic. Una experiència intensa, una comunió a tres bandes. Des d’un mateix cap a la pel·lícula i cap al públic: tres vectors alhora. Érem públic i, alhora, també partícips de la pel·lícula. Una experiència molt potent”.

Sense Víctor Erice (va estar absent en l’estrena mundial), però amb Víctor Erice de fons…

“Sí, la pel·lícula traspua Víctor Erice per tots costats. Tampoc el conec molt, però he vist les seves pel·lícules i crec que hi ha molt d’ell. Hi ha molt de testimoniatge personal”.

Et sents en aquesta pel·lícula un alter ego seu?

(riu)

T’ho hauran preguntat, imagino no sé quantes vegades…

“Bé, no soc aliè al fet que hi ha una projecció. Hi ha una certa connexió, una certa prolongació d’ell en el meu personatge. El protagonista és un director! Igual portat a l’extrem del que ell, realment, és. Algú que ha trencat completament amb el món, molt més que ell encara. Que ha trencat amb el món del cinema. I és una espècie d’anacoreta, que viu refugiat en un lloc apartat del mundanal soroll (Aguadulce, Almeria). I també hi ha ressons i reflexos de ‘El embrujo de Shanghai’, una pel·lícula que ell no va fer i que recull el meu personatge Garay amb aquesta pel·lícula que tampoc va acabar de fer. És inevitable trobar un paral·lelisme. I, alhora, en el caràcter sec, introvertit, indolent”.

Memòria i rodatge en evolució

Quan et va trucar i et va proposar aquest paper, et va donar moltes instruccions?

“Em va donar poquíssimes instruccions. De fet, jo no li anava a preguntar molt, perquè en el guió em quedava bastant clar. Jo acostumo a ser bastant ‘preguntón’, bastant proactiu i bastant propositiu. Però, en aquest cas, no anava a fer-ho. Però les poques coses que li vaig preguntar, no me les va voler respondre tampoc! (riu) Vaig veure per on anaven els trets i vaig intentar confiar en el seu mapa de ruta, i a veure si la meva proposta també entrava en els seus paràmetres. Et donava poques indicacions, més explicatives del que vol explicar amb la pel·lícula que del que passa en les seqüències en concret”.

Tu el senties còmode, rodant després de tant de temps?

“Jo el sentia pressionat, responsabilitzat. Còmode no seria la paraula, incòmode tampoc. Veia que sabia perfectament el que feia i que havien passat trenta anys de la seva última pel·lícula comercial. Dominava els recursos del que estava fent. És que ho controla tot! És un autor nat. Però sí que és veritat que se’l veia sotmès a un esforç titànic. Amb la seva minuciositat. Rodàvem molts plans al dia. I, després, ell es dedicava a reescriure durant la nit, a costa del seu descans”.

Hi havia evolucions, per tant, durant la filmació…

“Sí, sí, hi havia evolucions, actualitzacions de moltes seqüències sobre la marxa. Era un treball titànic, no sabíem com podia resistir”.

Tu i jo som d’una generació, i ell n’és d’una altra, però totes dues generacions hem viscut el franquisme. Ell deia, en una nota d’intencions a TVE, que era una pel·lícula que es podia resumir en el tema de la memòria i la identitat. Ho sents tu igual?

“Pot ser, pot ser que hi hagi una concomitància. Però és una interpretació lliure meva, que no és consensuada amb ell. Igual m’envia a la porra! Però si que hi ha alguna cosa d’intentar fugir de la teva memòria, d’intentar allunyar-te, de ser un altre. El que li passa una mica al meu personatge, a risc d’oblidar-te del que has estat i de passar comptes amb el nostre passat. I això podria ser una concomitància a nivell estatal, a nivell nacional, amb aquesta Guerra Civil per darrere. Hi ha un personatge que aspira a ser un altre, i un altre personatge que és com l’altra cara de la moneda, que ho ha aconseguit. Aquí, podria haver-hi concomitàncies amb les dues cares de la mateixa moneda a nivell ideològic a Espanya. Però, potser, és una cosa molt arriscada per part meva. Caldria preguntar-li a ell”.

El ‘cameo’ de ‘My Rifle, My Pony and Me’

Parlàveu molt de cinema durant el rodatge?

“No, molt poc. Algunes vegades. Recordo que discutíem sobre John Wayne. A mi no em sembla un gran actor i ell s’indignava, perquè jo no el trobés meravellós. Parlàvem de Hitchcock, li agrada moltíssim. I jo li deia que Hitchcock tractava molt malament els actors (riu). Llavors, em recordava ‘Jo confesso’ (‘I Confess’, 1953), amb Montgomery Clift. I jo li deia que aquest era el típic producte de l’Actor’s Studio i que a ell no li agradava gens aquest tipus d’escola d’actors. Et dic tot això una mica ‘off the record’ (riu, sense que tampoc el que expliqui sigui massa maliciós). Però no, parlàvem poc de cinema. Sí que hi ha la cançó curiosa ‘My Rifle, My Pony and Em’ (Dean Martin/Ricky Nelson), de ‘Rio Bravo’ (Howard Hawks, 1959), que és una proposta seva dos dies abans de rodar-la. Perquè ell no parava, estava rodant però també estava pensant sense detenir la maquinària. I, després, en el muntatge ho ha tornat a fer. Em va proposar això, i jo em vaig quedar una mica a quadres. Però li vaig acceptar el desafiament, i vaig tirar ‘pa’lante’ i no em vaig penedir”.

Va costar molt?

“No, perquè jo aquesta cançó la coneixia. Feia molts anys que l’havia tocada en un espectacle, que jo em vaig muntar amb textos de l’autor teatral (Harold) Pinter. I, encara que ja no me’n recordava de res, el fet d’haver-hi estat familiaritzat fa molt de temps em va donar el valor de dir-l’hi, d’un dia per a l’altre, que sí, que me la preparava i la faríem. Vaig preparar un parell de versions diferents, amb el meu company Dani l’actor (a la guitarra), que s’encarregava també del ‘chambao’ (cabanya) a la pel·lícula, i ‘pa’lante’. I sí que vam parlar una mica de ‘Rio Bravo’. Ell és un enamorat del cinema clàssic americà, del western i jo també”.

Encara que no coincidiu amb John Wayne…

“A ell li encanta John Wayne! És a mi, que no m’agrada! A mi, no em torna boig. No em sembla un mal actor”.

John Ford i John Wayne no pensaven igual, Wayne era republicà i Ford demòcrata i feien pel·lícules junts…

“Una cosa no porta a l’altra. Wayne no era el súmmum de la versatilitat, per al meu gust”.

Ho veus com un actor tancat en el seu personatge?

“Exactament. El personatge i el mite. Sempre feia exactament el mateix. Encara que els personatges són més grans que la vida”.

Aquella escena de tancament

No vas veure l’última escena fins ahir, amb tota la pel·lícula sencera. Com te la imaginaves?

“Jo imaginava, i tenia aquesta por en un parell de moments i amb el del personatge Garay quan elucubra sobre el que va poder passar en el moment de la desaparició del personatge Arenas (l’actor dins de la pel·lícula, interpretat per José Coronado), que fossin excessivament melodramàtiques i sobrepoetizades. I aquesta por es va dispersar completament en tots dos casos. Em va semblar que estava la part emotiva, però no el subratllat. Em va semblar elegant en ambdós casos”.

Aquesta passada de testimoni entre Ana Torrent i José Coronado, de la innocència infantil que ella encarna a El espíritu de la colmena (1973) a la innocència de la vellesa. I que deixa obert per a l’espectador…

“Això és el més elegant d’aquest final. No donar-te’l de cap manera, si no el que tu, com a espectador, vulguis interpretar”.

* Especial Festival de Canes 2023

 

 

Views: 255