L'actor Andrew Garfield a Under the silver lake — PREMSA FESTIVAL | L’actor Andrew Garfield a *Under the Silver Lake*

VICENÇ BATALLA. Ens ha arribat un nou alumne avantatjat de David Lynch. Es diu David Robert Mitchel, que va sorprendre tothom fa tres anys amb la pel·licula de gènere nord-americana It follows. Ara, es presenta a Canes amb Under the Silver Lake, que és irregular i massa referencial. Però que conté una escena magistral sobre Hollywood i la cultura pop. La cultura no només cinematogràfica, sinó també musical. Com a contrast, l’altre film de la jornada a competició va ser la francesa En guerra de Stéphane Brizé, un enfrontament treballadors/direcció rodat en clau documental amb Vincent Lindon una altra vegada de protagonista. Però a diferència de la més subtil La ley del mercado, en aquesta ocasió Brizé es perd en l’espectacularitat.

Tot i que no sigui tan jove, David Robert Mitchell (44 anys) apareix com una nova esperança del cinema independent del Estats Units. Va tardar bastant en rodar la seva primera pel·lícula, però It follows (2015) va representar una entrada d’aire fred al cinema de gènere fantàstic amb la seva cadena de contagis via sexual en la que els joves es convertien en zombis i mutants. Una paràbola sobre la sida, però també sobre les pors adolescents en plena societat post-internet.

Pel seu segon llargmetratge, el realitzador s’ha situat en ple Hollywood per desenvolupar-hi un altre film de gènere impregnat de totes les cultures pop possibles. És un homenatge tant a les atmosferes intrigants i oníriques de David Lynch com a les comèdies de sèrie B amb personatges freak i nerd a vessar. Una barreja hiperbòlica que, precisament, se li acaba tirant en contra per la seva acumulació i densitat. És massa ambiciós per assolir d’entrada la màgia de Mulholland drive.

Mitchell encara ha de trobar el seu camí propi, però hi ha aspectes i una escena central que fan mantenir-hi les esperances. En la seva recerca per desxifrar una sèrie de missatges satànics amagats als discos i grups de música de Los Angeles, el protagonista interpretat per Andrew Garfield acaba trobant un compositor sense edat que pretén haver creat totes les cançons de totes les èpoques glorioses, incloses de les últimes dècades: i toca al piano Smells like teen spirit de l’heroi del jove Kurt Cobain. No explicarem la continuació, però la pel·lícula hagués pogut finalitzar aquí. Perquè el director hi aconsegueix el seu clímax, en una declaració de principis sobre com es recicla sistemàticament la cultura popular i la indústria de l’entreteniment sempre en treu els seus beneficis.

Malauradament, després el film prossegueix una bona vintena de minuts més i perd l’oportunitat de ser més concret. En aquest sentit, Nicolas Winding Refn aconseguia més el seu objectiu de fer una cinta sobre vampirs a Hollywood amb The neon demon. El que demostra, en tot cas, la fascinació que desperta el bressol de les estrelles per parlar del seu canibalisme.

En guerra contra les lleis del mercat

Si hem de tocar més de peus a terra i analitzar fredament com el mercat capitalista engoleix els seus súbdits, Stéphane Brize torna amb En guerra i Vincent Lindon al gènere d’aspecte documental. Entremig, havia realitzat El jardín de Jeannette (2016) de facturació totalment diferent i no tan reeixida com La ley del mercado (2015). Però aquest retorn a una fàbrica on el més de miler de treballadors estan en vaga perquè els tanquen la factoria no comunica el seu missatge de justícia social amb tant encert.

La música hi té una presència excessiva i les transicions d’una discussió a una altra, de la intensitat d’una reunió entre obrers a les dures reunions amb la direcció, pateixen de falta de consistència. Aquestes discussions, a la Ken Loach, són francament realistes (Lindon és l’únic actor professional) i les baralles entre els propis treballadors són creïbles. La posició cínica de les direccions francesa i alemanya, i la infructuosa intermediació de l’Elisi, no estan lluny tampoc del que ocorre habitualment en aquestes circumstàncies. De fet, la història està inspirada del tancament d’una planta a França del fabricant germànic de peces per a automòbils Continental.

Segurament els enfrontaments amb la policia, el cos a cos, és del més destacat del film en una època com l’actual en la que el seu ús a l’espai públic és més que mai un signe de resistència. Ens quedem amb aquesta lectura, quan la maquinària i la lògica dels accionistes, els fons d’inversió i els organismes internacionals exerceix la seva violència sobre la vida de les persones.