VICENÇ BATALLA. Lluny de les rutes turístiques, els veterans germans belgues Dardenne i l’italià Mario Martone entreguen en competició al Festival de Canes dues pel·lícules amb poques concessions sobre l’estat del món i els refugis on abans ens podíem amagar. Es tracta de Tori i Lokita, per part dels ja premiats amb dues Palmes d’Or, i de Nostalgia, a càrrec del napolità en un incòmode retorn als orígens. Entre realisme i records magnificats pel pas del temps, la seva diagnosi no és gens agradable encara que cinematogràficament productiva. En la mateixa vena social, Leila’s Brothers, de l’iranià Saeed Roustaee, intenta retratar la desclassada població del seu país però s’ofega en una sèrie d’esdeveniments més aviat anecdòtics. Capítol apart és Stars at Noon, de la francesa Claire Denis, que filma a Nicaragua una història d’amor anglosaxona sota fons repressiu que, malgrat els millors auguris, es queda en la superfície.

Els germans Jean-Pierre i Luc Dardenne ens van explicar, quan van rebre el Premi Lumière a Lió a tota una carrera, el seu dispositiu tan particular que aconsegueix dotar les seves pel·lícules d’una atmosfera de quasi documental. Setmanes abans de rodar i quan ja han escollit els seus actors i actrius, els filmen en tot el recorregut que hauran de fer després a l’hora de la veritat i els fan adoptar tots els trets que més tard es veuran de forma tan natural en pantalla. A més, els emplaçaments sempre són a la ciutat de Seraing, als afores de Lieja, on van créixer i que han convertit en un escenari de projecció universal. Per a Tori i Lokita, d’altra banda, tornen a utilitzar actors desconeguts, com ja havien fet amb El joven Ahmed, Premi al Millor Guió a Canes el 2019, i que els hi va més bé que quan escolleixen cares conegudes per a la interpretació excepte que les hagin descoberts ells.

Els dos protagonistes, en aquesta ocasió, són Pablo Schils (Tori) i Joely Mbundu (Lokita), un nen de deu anys i una noia al llindar de la majoria d’edat, els quals encarnen immigrants procedents de l’Àfrica subsahariana que s’han conegut en una travessa en barca pel Mediterrani i que es fan passar per germans per aconseguir l’adopció a Bèlgica. Ell, perquè ve d’un país en conflicte, l’obté; però d’ella no es creuen la seva versió dels fets i segueix en situació irregular. El que l’obliga a acceptar tot tipus de feines clandestines i convertir-se en petita traficant de droga, en què també hi participa el seu amic-germà petit, mentre la continuen extorsionant els qui van organitzar el seu pas a Europa.

Entre moments de major calidesa i cançons italianes que han après del seu periple, els germans Dardenne són contundents contra el sistema per atorgar els títols d’asil al seu país, i a la UE en general, i contra les màfies dels països d’origen o dels d’acollida amb aquests éssers. El que fan és posar-li rostre i identitat a aquells centenars, milers de persones, en aquest cas menors no acompanyats, que fan aquesta travessa i que moren o malviuen després per les ciutats europees. És l’altra cara de les polítiques d’immigració, anunciades fredament des dels governs amb intencions clarament electorals, en què sense s’integren les consignes de l’extrema dreta encara que aquesta no estigui al poder. Potser no és el film més acollidor dels Dardenne, però és un bon exemple de cinma polític d’avui en dia.

En direcció, precisament, cap al sud, Martone ens convida a visitar el barri de la Sanità de Nàpols, conegut malauradament perquè la Camorra hi té un dels seus feus tot i el potencial històric d’aquesta zona al nord de les muralles de la ciutat. El protagonista de Nostalgia, basat en la novel·la d’Emmano Rea (2027-2016), retorna quaranta anys després a casa seva quan la seva mare ja és moribunda en un viatge que pretén temporal des de la seva actual residència a El Caire. L’actor d’aquest rol, el contingut Pierfrancesco Favino que ja va convèncer a El traidor de Marco Bellocchio, es passeja pensatiu pels carrers de la seva adolescència, amb una barreja de melancolia i aprehensió pel clima de terror que ha imposat un antic amic seu. Com a contrabalança, el capellà de la Sanità, inspirat de l’autèntic Antonio Loffredo, planta cara al capo i acull a la seva parròquia classes i concerts de música i, fins i tot, un gimnàs de boxa.

Més enllà del desenllaç de la cinta, en què el nostre protagonista perllonga el suspens perquè decideix reinstal·lar-se al barri tot i les advertències de propis i estranys, el seu interès resideix en aquesta confrontació entre els records i la població actual, amb unes parets i una vida que es mouen entre l’esperança de sortir-se’n i un destí marcat pel determinisme del lloc. Arribat a la seixantena, Martone es mereix que el descobrim amb aquesta pel·lícula (a l’Estat espanyol no es va estrenar Il giovane fabuloso, del 2014, sobre el poeta Leopardi), en el moment en què arriba, al juny, Qui rido io (Aquí me río yo), amb Toni Servillo al Nàpols de principis del segle XX.

Menys sobri i menys mesurat és Leila’s Brothers, on la denúncia de Roustaee del clima irrespirable que es viu a l’Iran dins les famílies clàniques que ja existien abans dels aiatol·las i les relacions patriarcals que es reprodueixen en els nuclis més petits esgota. És veritat que té mèrit filmar des de l’interior del país, amb l’amenaça sempre del règim de patir persecució. I el trepidant La ley de Teherán, del mateix Roustaee i que s’estrena al juny en sales espanyoles, és una prova de l’habilitat d’aquest jove realitzador de 32 anys. Però en el seu film a Canes no es justifica una durada de gairebé tres hores, la sàtira amb drama dels quatre germans i una germana a casa dels seus seus pares no qualla, mentre que els esdeveniments es succeïxen de manera inversemblant. L’ha fet des de fora del país, però el Holy Spider en competició d’Alí Abbasi és molt més pertinent.

A Nicaragua, amb Claire Denis

L’única pel·lícula en competició al Palau de Festivals on se sent parlar en castellà, encara que tampoc gaire, és Stars at Noon (Estrelles al migdia), a partir del llibre de Denis Johnson (1949-2017) just després de la revolució sandinista als anys vuitanta. Claire Denis l’ha transportat a l’actualitat, amb mascaretes, i fonamentalment li interessa la història d’amor i sexe de la periodista estatunidenca, una Margaret Qualley que es menja tota la pantalla, i un obscur empleat britànic del petroli, Joe Alwyn. L’elecció de la realitzadora de basar-ho pràcticament tot en aquests personatges, en un ambient claustrofòbic, deixa molt en segon terme el context polític, social i de qualsevol cosa que es vulgui entendre d’aquesta escapada-thriller des de Nicaragua cap a Costa Rica.

Hi apareix, al final, el director i actor sempre recomanable novaiorquès Benny Safdie en agent de la CIA. Però en el moment en què ens deixem d’interessar nosaltres per aquesta història sentimental, ja no ens podem agafar en res més. Perquè el que pugui passar amb una pretesa junta militar al poder (el que hi ha ara mateix a Nicaragua és un Daniel Ortega cada cop més despòtic) i les conseqüències per a la població local, sembla que no tenen massa importància als ulls de les estrelles anglosaxones del film.

* Totes les cròniques del Festival de Canes 2022

Views: 1030