En el bicentenari del naixement de Charles Baudelaire (París, 1821-1867), el nostre col·laborador Abel Cutillas va publicar just a finals de l’any passat un assaig que pot sorprendre a més d’un i, fins i tot, escandalitzar: Sostres. Baudelaire. Correspondances (Bon Port Edicions, 2011). Sí, una comparació literària i política entre el furibund opinador català Salvador Sostres (Barcelona, 1975), que s’ha passejat per tots els escenari ideològics, de l’esquera a la dreta, de l’independentisme al seu escarni, i el poeta maleït que amb Les flors del mal (1857) va posar de cap per avall una puritana societat francesa perquè aquesta entrès en la modernitat i perdès la seva virginitat. Una comparació amb dos segles entremig que Cutillas, resident ara a París, desgrana en sis capítols on adopta un to semblant als d’aquests dos enfants terribles, sense perdre mai el rigor intel·lectual, parlant de la seva autodestrucció i obrint tots els debats possibles que, d’acord o no, contribueixen a posar en dubte idees apreses. Nosaltres publiquem les primeres pàgines en català, amb una traducció pròpia en francès perquè el debat també sigui entre les dues llengües.
Les flors del mal. Llir entre cards.
(de la floració sobre terra baldada)
ABEL CUTILLAS. Hi ha un problema que la botànica humana és incapaç de clarificar, i que la corromp interiorment. Apareix quan dues plantes d’espècies diverses donen flors paral·leles i correspondantes. L’argument de l’historiador mandrós, que diu que la història es repeteix i així s’estalvia la feina de buscar noves explicacions, aquí no serveix, ja que no es tracta de flors repetides en dos moments de la història diferents sinó de la mateixa flor, que reincideix.
En el text que segueix es pretén mirar la flor per poder deixar de veure els arbres, que no tenen cap interès. Són flors nascudes entre cards, rodejades d’espines, flors anòmales que necessiten repetir-se cada dia la seva condició antagònica, mantenir-se conscients, atentes a si mateixes, per evitar sucumbir a l’entorn. Són flors en perill permanent, i per això escriuen. En un moment incipient del matí, en una hora extrema de la nit, han de donar valor al dia, a la vida i al seu destí de flors en guerra.
L’exercici votiu de l’escriptura se’ls presenta com una funció constitutiva i natural. Una tija de fibra d’on extreuen la saba alimentària. És la seva fertilitat, la seva sement, la fruita de la seva existència. En ells adopta el caràcter màgic d’un ritual. Escriure cada dia: la necessitat virtut, la resistència victòria, la continuïtat sagrada. D’Ors dóna la idea en la disciplina de la glosa, un descobriment. Per a Baudelaire havia estat només una sensació etèria i espontània. En Sostres es presentarà com un principi consolidat i ferm, una crida al deure, un compromís personal, amoral i civil. Només un impuls vital, no literari, en pot donar raó. La raó literària queda aparcada, aquí, superada per una més alta raó, que no és la del cor, sinó la de les mans. Unes mans buides i necessitades que tenen el seu propi voler. Sobiranes i dominants, en les victòries són ostentades davant de tothom, com relíquies sagrades. En els fracassos són assenyalades amb ira, culpades de tots els mals.
Escriptors del temps present i de la vivència, avergonyeixen els impostors que beuen de les mateixes fonts però digereixen deficientment. Periodistes, vassalls ungits, poderosos però sotmesos. Dietaristes, els covards de la història. Memorialistes, traficants del record. Futurs cadàvers que parasiten l’escriptor en flor. Falsos maratonians que s’aturen a respirar, recullen notes, fan part del trajecte asseguts i descansats, caminen amb crosses i es deixen ajudar. Simplement acumulen distància, no la completen. Narradors en dejuni espiritual, autors de proses inertes, seguidors de la norma i el paradigma convencional. Soques tombades en el bosc desencantat.
A la banda contrària, l’escriptura viva que emana de la mà floral té el do de jerarquitzar qualsevol pretensió literària que habiti al seu voltant. Li fructifiquen els enemics entre els escriptors que van néixer morts. Quan es troben davant d’una paraula escrita amb sang perden el sentit i cauen en el desmai. A contrallum tot és desvela. Els covards se saben covards mentre van corregint les entrades del seu diari, a tenor de la remor ambiental. Els farsants se saben farsants cada vegada que intenten negociar amb la història, venent-se la memòria, i hi ha dies que preferirien oblidar. Els articulistes perviuen ajupits a les redaccions, espantadissos, coberts per la pròpia penombra.
Qui té la intenció d’escriure a la gropa del dia es veu obligat a innovar i provoca que tot envileixi molt de pressa al seu voltant. Si està despert, ningú no descansa. Mentre els narradors d’atelier pateixen l’habitual acidesa intestinal que causa el consum de tintes en mal estat, ell pot despreocupar-se dels petits perills de la lletra impresa en societat perquè els ha digerit: crítica, infàmia, delació, manipulació, querella, linxament, difamació… Practica l’escriptura directa per a poder ser honest, contra les pròpies precaucions. Es deixa voluntàriament sense marge per compensar, sense distància de seguretat. Es sacrifica al text, hi posa, com diu el filòsof, tot el seu cos i tota la seva vida. Sobre ell hauran de recaure totes les acusacions de blasfèmia i impietat, però mai cap pena. Serà, alhora, absolt i condemnat, ja que participa plenament del judici final de la història, que emet les sentències més enllà del principi de no contradicció.
*
Sostres, mentre volia constituir una escola, somni pueril de monstre bo, exigia als seus afillats escriure cada dia. S’ho prenien com una obligació i un pes, quan en realitat el que els estava oferint era una possibilitat, potser l’única que havien de tenir a la ciutat poc generosa.
La teatralitat diürna de Baudelaire s’entén a través del seu exercici de destil·lació nocturna. Pimpejar, narcotitzar-se, conspirar, comprar sensualitat, posar-se i treure’s els guants, driblar creditors, veure passar els caps de la mort, fer carrers i, retornat a casa, exprimir tots aquests instants decaiguts amb l’esgrima de la ploma. Verificar-los.
En les societats industrials en tedi apareixen escriptors que recullen l’escuma dels dies amb el palmell de la mà. No són fundacionals. La seva escriptura pertany a allò mateix que aboleixen. Aquí palpita una epocalitat autèntica, un naufragi en temps real.
Els seus llibres no són fàcils de mirar, indueixen a girar la vista. Tenen el poder de la medusa. Infecten els infectats, petrifiquen els petrificats. Estimulen fins a l’extrem terminal la malaltia de l’ànima de qui s’atreveix a mirar-los directament a la cara. Entren pels ulls i agredeixen el còrtex, la medul·la òssia, el sistema nerviós i la glàndula cardíaca. Afecten la visió, modifiquen la sensibilitat òptica i alteren la percepció lumínica. Pots reconèixer qui els ha consumit; té les retines despreses, els globus oculars inflamats, el cristal·lí ple de fissures, la còrnia abrasada, l’iris roent, la nineta incandescent i encetada. Amb facilitat es detecta qui no els aguanta el pes de la mirada, homes de parpelles caigudes i esguard pagat, i els invidents que han perdut completament el poder de veure-hi més enllà del concret i el real.
Els seus escrits tenen la textura i la funcionalitat d’un sedàs, estan fets de reixetes, separen i discriminen les persones en funció de les capacitats oculars. Els obtusos queden saturats entre les immundícies, els sans passen avall, corrent amb l’aigua clara, depurats i radiants. El valor de les seves obres pot jutjar-se a través dels ulls que han modificat. Mirar el que han fet veure a una societat. Un exercici d’oftalmologia crítica. Analitzar la marca d’aigua que els llibres han deixat a la retina dels lectors. Hi veuen millor? Estigmatitzen? Conserven la miopia voluntària? Han estat cegats?
La ferida retiniana que provoquen és l’efecte lesiu d’una obra que parla en present continu i respon, només, a la pregunta per la vida. A diferència de la literatura costumista, innòcua i superficial, tan prolífica, conserven el privilegi de ser llegits amb el respecte i atenció que demanen les obres herètiques i infectants. El lector hi participa, contra la pròpia voluntat. Tot allò que s’hi narra se li apropa tant que, de cop, ho interioritza. A qui llegeix allò escrit amb sang se li giren imprudentment els ulls cap endins, allí on tot hauria d’estar fosc, allí on les mirades són llanternes.
Tots els articles de L’apéro literari de l’Abel Cutillas
Views: 722