PREMSA CANES | Leto, de Kirill Serebrennikov, retrata el rock a la Unió Soviètica a l’època de Bréjnev

VICENÇ BATALLA. Més enllà dels focus glamurosos de la catifa vermella i la desfilada d’estrelles del cel·luloide, el Festival de Canes 2018 (8-19 de maig) que comença aquest dimarts defensarà tres autors a la secció oficial a qui més que probablement se’ls prohibirà la seva assistència al festival o a qui les seves pel·lícules han estat censurades al seu país. Es tracta del rus Kirill Serebrennikov i de l’iranià Jaffar Panahi, en el primer cas, i de la keniana Wanuri Kahiu, en el segon. Un acte de resistència en aquesta setanta-unena edició que s’obre precisament amb Todos lo saben del també iranià Asghar Farhadi amb Penélope Cruz, Javier Bardem i Ricardo Darín entre Buenos Aires i Madrid.

Davant de la deserció de Netflix, en la seva vessant de productora, i d’alguns dels pesos pesats de Hollywood, a més de la polèmica de tancar el certamen amb la projecció de El hombre que mató a Don Quijote de Terry Gilliam, els responsables de la cita a la ciutat provençal han optat per reforçar el seu caràcter de cinema d’autor. Fins al punt de seleccionar entre els 21 films de la secció competitiva a dos directors a qui els seus respectius Governs els impediran poder assistir a les presentacions a Canes.

Aquest mateix dimecres a la nit, està prevista la projecció de Leto, del rus Kirill Serebrennikov. El realitzador es troba en arrest domiciliari des de l’agost passat per presumpte desviament de fons públic de la seva companyia de teatre 7è Estudi. Una forma com una altra pel règim de Vladímir Putin de perseguir no només als periodistes sinó també als artistes per la seva llibertat de pensar i crear. Serebrennikov havia estat nomenat el 2012 director del Teatre Dramàtic de Moscou Nicolas Gogol. I havíem pogut veure la seva feina fa només tres anys al Festival d’Avinyó fent una versió escènica dels Idiotes de Lars Von Trier. Però aquest tipus de digressions, en una societat que vol tornar a fer un treball d’amnèsia col·lectiva, no interessen al poder polític.

Per la seva part, la pel·lícula Se rokh (Tres rostres) de l’iranià Jafar Panahi està prevista per al dissabte que ve. Panahi ja no es troba en arrest domiciliari, però sí de prohibició de filmar i sortir del país durant vint anys des del 2010. Aquell any, se’l va incloure com a membre del jurat de Canes com a acte reivindicatiu. Tampoc va poder anar a recollir l’Ós d’Or a Berlín per Taxi Teheran, el 2015. Malgrat la prohibició, treballa amb una estratègia de dos equips de rodatge en el qual el primer despita les autoritats i el segon filma de veritat. Evidentment, les seves pel·lícules no surten oficialment a l’Iran tot i que la gent se les passa en DVD.

A Wanuri Kahiu, el Kenya Film Censorship Board li va prohibir el passat 27 d’abril la difussió del seu film Rafiki que està programat a la secció paral·lela Un Certain Regard. El motiu és que parla d’un amor lesbià a Nairobi a partir de la novel·la Jambula tree de Monica Arac de Nyeko. És la primera vegada que s’explica en pantalla gran una història d’aquestes característiques a l’Àfrica on la creuada anti-LGTB és patent.

Farhadi, entre vinyes espanyoles

Són tres exemples punyents que fer cinema a segons quins indrets del món segueix sent un esport de risc. L’iranià Asghar Farhadi, de moment, pot seguir rodant dins i fora del seu país. I, en cada ocasió, és present en competició a Canes amb els seus films intimistes d’entrellats familiars. Fins i tot obre aquest dimarts al vespre el certamen amb Todos los saben, que uneix Penélope Cruz i Ricardo Darín venint de Buenos Aires amb un petit poble del centre d’Espanya amb Javier Bardem com a explotador de vinyes. També hi apareixen Eduard Fernández, Bárbara Lennie, Inma Cuesta i Roger Casamajor.

Bárbara Lennie, amb Àlex Brendemühl, són presents a la seva vegada a la pel·lícula Petra del català Jaime Rosales dins de la Quinzena de Realitzadors que es duu a terme fora del Palau de Festivals. De fet, la Quinzena de Realitzadors és qui assumeix aquest any el paper de representar al cinema hispà. A les seccions oficials, com a directors només hi ha els argentins Luís Ortega i Alejandro Fadel a Un Certain Regard. A més del biopic d’animació sobre el periodista de guerra Ryszard Kapuscinkski Another day of life del navarrès Raúl de la Fuente i el polonès Damian Nenow en una projecció especial.

A la Quinzena, sobre vint llargmetratges, sis són en castellà: el de Rosales, el de la basca Arantxa Echevarría, el dels colombians-e-s Ciro Guerra i Cristina Gallego, el del mexicà Julio Hernández Cordón, el de l’argentí Agustín Toscano i el de la brasilera però rodat entre Brasil, Colòmbia i Perú Beatriz Seigner. En cap competició, tampoc a la Setmana de la Crítica i l’ACID, n’hi ha en català. Segurament s’hauria d’anar a buscar al Mercat per a distribuïdors on poden arribar a projectar-se’n un miler de nous.

Una selecció a competició amb més riscos

A les seccions oficials del Palau, n’hi ha una cinquantena. Els organitzadors n’han vist gaire bé dos mil. A la selecció de les 21 pel·lícules de la competició principal, deu dels seus realitzador-e-s hi participen per primera vegada. I, en el cas de l’egipci-austríac A.B. Shawky, és fins i tot el seu primer film. Del cinema europeu, n’hi ha cinc de franceses (Stéphane Brizé, Jean-Luc Godard, Christophe Honoré, Yann González, Eva Husson), dues d’italianes (Matteo Garrone, Alice Rohrwacher), una de russa (Kirill Serebrennikov), una de polonesa (Pawel Pawlikowski) i una de turca (Nuri Bilge Ceylan). Estats Units n’aporta dues (Spike Lee, David Robert Mitchell). Japó dues més (Ryusuke Hamaguchi, Kore-Eda Hirokazu). I, després, hi ha una bona representació de cinemes no occidentals en una buscada voluntat de prendre més riscos que en edicions anteriors: una libanesa (Nadine Labaki), una egípcia (A.B. Shawky), una iraniana (Jafar Panahi), una xinesa (Jia Zhang-Ke), una sudcoreana (Lee Chang-Dong) i una del Kazakhstan (Sergey Dvortsevoy).

Un cas curiós és el de El hombre que mató a Don Quijote, que Gilliam ha tardat disset anys en acabar. El 2000, Joan Rochefort que encarnava el Quíxot se li va posar malalt i va tenir problemes de finançament. D’aquí en va sortir el documental Lost in La Mancha. L’estiu passat els productors Gerardo Herrero i Marcela Besuievsky van aportar els diners necessaris per concloure el projecte amb Jonhatan Pryce com a Quixot, a part d’Adam Driver, Olga Kurylenko, Rossy de Palma i Sergi López. I el film ha estat escollit per tancar, fora de competició, el festival. Però el productor portuguès Paulo Branco ara reclamava els drets d’autor i havia demanat a la justícia francesa que prohibís aquesta projecció. Finalment, aquest dimecres els tribunals van donar la raó al certamen.

Enmig de totes aquests prohibicions, la presidenta del jurat d’enguany l’actriu australiana Cate Blanchett i els seus altres vuit companys hauran de visionar durant onze dies les 21 pel·lícules a la cursa per la Palma d’Or. Si fos pel rus Serebrennikov o l’iranià Panahi, per mèrits propis, el missatge de Canes encara seria més fort.