VICENÇ BATALLA. Vam fer servim les paraules del fotoperiodista Éric Bouvet (París, 1961) recollides a la seva exposició per a concloure l’article general sobre el Visa pour l’Image 2021 de Perpinyà (28 d’agost-26 de setembre). I atès que va presentar el seu impressionant treball sobre alguns dels majors conflictes que han sacsejat el món en les últimes quatre dècades a Éric Bouvet 1981-2021: 40 anys de fotografia sense classificar, era oportú poder dialogar amb ell durant la primera setmana del festival basant-se en les seves fotografies a les parets que es fan ressò de l’actualitat més immediata. Evidentment, el retorn dels talibans al poder a l’Afganistan. Un tema obligat a abordar perquè el fotògraf porta prenent imatges del país des de l’època de l’ocupació soviètica.

Sense temps per a muntar una exposició sobre els recents esdeveniments al país, l’Afganistan va ocupar no obstant això un lloc destacat als debats i projeccions de la cita perpinyanenca. Però la trajectòria de Bouvet és molt àmplia i abasta gairebé tots els racons del planeta i els moments clau dels conflictes. Així ho demostren la seixantena de fotos de l’exposició d’una carrera que va començar el 1981 a la històrica agència Gamma, però que a partir de 1990 va prendre el camí del corresponsal freelance.

De fet, el fotoperiodista ja havia participat al primer Visa pour l’Image del 1989 amb el seu reportatge exclusiu sobre el funeral de Khomeini a l’Iran (pel qual va ser premiat amb el World Press Photo News l’any següent; a més de rebre una pallissa de la Guàrdia Revolucionària per haver fotografiat les restes de l’aiatol·là suprem nu). El seu treball a Txetxènia, d’altra banda, li va valer el Visa d’Or News i el Premi Bayeux Calvados per a corresponsals de guerra l’any 2000. El 2012, va tornar a rebre el Visa d’Or News pel seu reportatge sobre la caiguda de Gaddafi a Líbia. I el 2014, va guanyar el premi britànic Frontline Club per les seves imatges de la batalla de Kíev, a la plaça Maidan. A més, la revista francesa Polka Magazine el va coronar el 2020 com a fotògraf de l’any. Des de fa vint anys, finalment, anima tallers als Rencontres d’Arles, així com en altres països europeus com l’Estat espanyol. Així que la conversa amb ell podia ser inesgotable, i al final ens va deparar una sorpresa sobre les dificultats de la professió.

Quina impressió té vostè mateix d’aquesta impactant retrospectiva, que a més s’encadena amb l’actualitat més candent? Sembla que aquesta és una història interminable i cíclica.

“Acostumen a dir que la història es repeteix, però això és sovint cert. Fa l’efecte que ho acceptem per fatalitat. Francament, aquesta nova generació que lluita contra el canvi climàtic, que pren nota de tot el que la meva generació, la dels meus pares, la dels ‘trenta gloriosos’ (1945-1975), de tot el que hem contaminat, de tot el mal que ha fet l’epopeia industrial, afortunadament aquesta generació és aquí! Tinc confiança en l’home i en la humanitat. Sé que hi ha molts abusos. El mal és aquí, pertot arreu. Però estic molt orgullós que els meus fills formin part d’aquesta nova generació, que siguin conscients que cal donar-li la volta a les coses, que cal parar les ximpleries perquè la Terra se n’està anant al carall”.

A més, les primeres víctimes són les persones que ja pateixen. A Occident, sempre pots mudar-te però allà no i, quan ho fan, és un calvari per a ells…

“És cert. Sempre són els desafortunats els que paguen. En fi, és com a les guerres, excepte si els soldats estan ferits o morts. Els que millor viuen són els combatents. Els que pateixen les conseqüències per delegació són els civils. Sempre són els desafortunats. Sí, hi ha una forma d’injustícia gairebé permanent. Sempre funciona la llei del més fort. Ja sigui econòmica o per la violència”.

El bumerang de l’Afganistan

Ja havia estat a l’Afganistan als anys vuitanta, i hi ha tornat una dotzena de vegades. S’imaginava que aquesta història revindria com a un bumerang el 2021?

“No. M’encanta la geopolítica, m’encanta la història, la geografia. L’Afganistan, per descomptat, també l’he anat seguint des de lluny. Però que els talibans tornessin tan ràpid! Fa uns anys estava convençut que anaven a desaparèixer, que estaven acabats. I, de fet, han tornat i han pres Kabul tan de pressa! Quina sorpresa més dolenta!… Estic molt incrèdul per aquest gir dels esdeveniments que no vaig veure venir. Ho sento pels civils. Una vegada més, per tota aquesta pobra gent que ha tingut una sensació de llibertat durant vint anys. Llibertat a la manera afganesa, ja que estem en un país musulmà bastant dur. M’entristeix que tota aquesta gent que ha pogut tenir treball, educació, cultura, com la que ha treballat per a la justícia, advocats o jutges, totes aquestes dones que s’han convertit en cirurgianes, metgesses, bibliotecàries… Perquè els occidentals eren allà, i perquè es va injectar molts diners. I tot això s’esfondra. Totes aquestes persones es veuran obligades a amagar-se. Per a tota aquesta gent que tenia un treball administratiu o cultural, tot això s’ha acabat. Sabem molt bé que la delació funciona molt en aquests casos, sigui quin sigui el país. Quin horror! Anit mateix vaig estar escoltant entrevistes amb afganesos que són allà. És aterridor”.

És això un fracàs d’Occident?

“Sí, però no vull anar per aquest camí massa. Perquè no sóc economista, no sóc politòleg. L’única cosa que puc dir és que hem gastat molts diners per a gairebé res, entre cometes. Però això no importa! El trist, una vegada més, és tota aquesta gent que aspira a viure normalment i que tornarà a caure en el caos, en l’Edat Mitjana. No ens adonem, francament!”.

I a Occident es parla molt dels refugiats. Hi ha gent molt solidària, però també hi ha un discurs antiimmigració. Estem a Perpinyà, amb un alcalde (Louis Aliot) que ve de l’Agrupació Nacional d’extrema dreta, amb un discurs en contra.

“Evito, en general, parlar de política perquè tampoc és el meu paper. Tinc les meves idees, per descomptat, però no és el meu paper parlar d’aquests temes. El que sí que sé és que he treballat molt sobre els migrants, molt sobre tots aquests països en conflicte amb tota aquesta gent desafortunada. I l’única cosa que sé, i parlo de França perquè és el país que millor conec, és que França sempre ha acollit els exiliats. Aquest país té múltiples arrels. La gent ve de tot arreu. Això ja passava a l’època d’Hug Capet (rei dels francs, 939-941). És cert que hi ha hagut invasions, però hi havia gent que venia de tot arreu. Hi ha una mescla enorme a França, no ens adonem. És un país ric precisament perquè tenim una mescla extraordinària… I quan es va produir la història dels vaixells (de l’ONG Open Arms al Mediterrani) que va socórrer a migrants fa dos anys, i ningú els volia perquè hi havia dues-centes persones a bord! Però quina vergonya! Per a Espanya, Itàlia, França, per a tots aquests països veïns. Dues-centes persones! A França, viuen setanta milions! I a Itàlia o Espanya no són lluny. És ridícul!”.

Són estratègies polítiques…

“Només són escarafalls per part seva! És per a guanyar uns quants vots… Si arribessin milions de persones, podria entendre que ens preguntéssim com ho encaixem… Però mira el Líban! Pel que he llegit, fa dos anys un terç de la seva població eren refugiats sirians. I no és un país econòmicament estable. Val, la crisi pot deure’s a això, i també al fet que són incapaços de gestionar la situació per la corrupció. Encara que cal escombrar a casa seva abans d’anar a fer-ho a altres països…”.

La petjada de les víctimes i la necessitat de donar testimoni

Tornant a l’exposició i a la seva trajectòria, la primera foto de 1985 ja és molt dura per aquesta història a Colòmbia d’una nena, l’Omayra, que està sent rescatada dels estralls del volcà Nevat del Ruiz i sobre la qual llegim que finalment no va sobreviure. Aquesta va ser ja la primera prova per a vostè de com seria el seu ofici. Com ha aconseguit superar totes aquestes proves personals amb les quals s’ha anat creuant?

“És difícil, és difícil de viure amb tot això. Moralment, no sempre és fàcil. Hi ha una pregunta que em ve sovint al cap i és què se n’ha fet de tota aquesta gent, de tots aquests desgraciats que vaig deixar enrere. És una pregunta que em faig regularment. I és un treball complicat. A vegades la gent em diu que tenim sort perquè vivim de la nostra passió. I jo els dic que no estic jugant a les cartes o a un esport. No és una passió, és un compromís total. És un compromís per a tota la vida. Hi poses el teu cor i la teva ànima. Mentalment, estàs molt afectat. Psicològicament, arrossegues traumes. Físicament, també hi ha els que han quedat ferits i els que han mort. Els que han sofert lesions al seu cos o els que han tornat amb malalties. És un treball rude. Encara que no estem obligats a anar a aquests llocs. I no cal compadir-se. Ningú no ens obliga a fer-ho. I una vegada més, aquest és un treball com qualsevol altre. L’important no és el ‘nosaltres’. L’important és el que portem, el que denunciem, el que veiem sobre el terreny. Són els fets, els relats, els que donaran testimoni del que ocorre i que quedaran en la història amb una gran H majúscula. Aquestes imatges es graven en la història”.

Ja no són seves, pertanyen a les persones que les miren…

“Si són meves o no, no importa. El que vull dir és que vivim la història contemporània. Aquestes fotos de Txetxènia o del Mur de Berlín, o d’altres, estan als llibres d’història. Durant les èpoques romana i grega, la gent explicava històries fent mosaics en gerros. I després va haver-hi la pintura per a il·lustrar la història. Avui, és la fotografia. I és una cosa seriosa. Ara existeix un programa informàtic que pot analitzar les fotos per a veure si han estat retocades. Així que la foto és una prova. Roman, és aquí. Denúncia, demostra. I sobretot, a més del fet de la història en si, és aquí perquè la gent es qüestioni, per a pertorbar la gent. No estem fotografiant una platja amb una posta de sol perquè la gent la trobi bonica. Som aquí per a fer que la gent s’aturi i pensi: què està passant? Per què hem arribat fins aquí? Com vam poder deixar que això succeís? Què podem fer ara?. Per descomptat, la majoria de la gent no farà res sobre aquest tema, però almenys ho saben. I, per a mi, el coneixement és la base de la societat. La cultura i l’educació és l’única cosa que pot salvar-nos. És l’antítesi de la violència i els extremistes. Amb això, podem construir els fonaments. I no podem dir que no ho sabíem. El 1939, quan va arribar la guerra, els països occidentals (sobre els camps de concentració nazis) van dir que no ho sabien. Encara que ja hi havia hagut la Nit dels Vidres Trencats, i les SS ja estaven fent el seu treball brut. Però, de fet, no hi havia els mitjans de comunicació com els d’avui. Avui sabem el que passa!”.

Fins i tot hi ha gent que ara fa fotos crucials amb els seus telèfons mòbils…

“Per descomptat! I, afortunadament, tota aquesta tecnologia existeix avui dia. Perquè jo no puc anar a Birmània ara. No puc anar a Bielorússia. No puc anar a l’Afganistan. I són els locals els que fan aquest treball. Afortunadament, aquesta tecnologia existeix i tothom pot donar testimoni d’això”.

L’absurd i la pèrdua de sentit

A les fotos de Grozni de 1996, explica que només eren cinc els fotoperiodistes que quedàveu al final dels combats entre els txetxens i Rússia. A Kurdistan, vostè va anar allà el 1992, quatre anys després del genocidi de Saddam Hussein, i ningú abans no havia pres fotos dels pobles arrasats perquè no hi havia la tecnologia actual.

“Així és. Avui, tot se sap. I això és genial, molt millor! Em dona menys treball (riures)… I, una vegada més, no es pot anar contra la tecnologia. Cal adaptar-se. El bo és que, actualment, tothom pot fer fotos familiars. Tots tenim records dels nostres pares i avis que desapareixeran o han desaparegut. Abans, no teníem totes aquestes possibilitats o només unes poques imatges. Avui dia, tenim una multitud, i les podem compartir de tot tipus de maneres ”.

I encara que havia observat impotent la mort de la nena a Colòmbia, el 1991 va poder salvar la vida d’un nadó i de la seva mare a Somàlia prestant un ganivet per a poder tallar el cordó umbilical després del part enmig del desert. Això no té preu, suposo.

“Va ser horrible. El que vaig veure a Somàlia no vaig poder fotografiar-ho. Em negava a acceptar-ho. Em vaig dir que no podia ser, i no ho vaig fotografiar. De fet, m’estava tornant boig. El meu cervell se n’havia anat. I quan vaig sortir d’allà, l’última foto que vaig prendre a Somàlia va ser la d’aquest naixement. Aquesta dona al terra, a la sorra, amb dues, tres dones ajudant-la. I, com no tenien res, tallaven el cordó umbilical amb pedres. Així que els vaig deixar el meu ganivet! I és increïble, surto del país després de tots els horrors que he vist i acabo amb un naixement. I la dona es gira, em retorna el ganivet i em diu: “l’anomenarem Sort”. Em vaig desfer. Vaig plorar…”.

Alguna vegada va dubtar de per què era allà, en tots aquests conflictes, i si tenia sentit?

“Sí, quan t’enfrontes sovint a l’absurd, com a la primera guerra de Txetxènia (1994-1996). A les sis del matí, els combatents s’estaven matant al centre de la ciutat, no es podia transitar perquè els combats eren molt intensos. I allà veiem els russos recollint els seus morts, però a palades perquè els combats havien estat tan salvatges que els cossos estaven destrossats. I, just al costat, a cent metres, ens trobem russos i txetxens fumant junts. Parlant entre ells, malgrat que s’estaven matant i que encara hi havia cadàvers davant seu. I aquesta és la fi de la guerra. Us mateu els uns als altres i, minuts després, fumeu junts cigarrets entre combatents i enemics!”.

Com si fos una pel·lícula, però sense ser una pel·lícula en absolut…

“No, és la realitat i, francament, era totalment absurda. Era totalment il·lògica”.

Europa i les seves vergonyes

Un altre moment que explica com a angoixant va ser la presa per part dels rebels de la caserna general de Gaddafi, Bab al-Azizia, a Trípoli, a l’agost del 2011. I hi ha una foto d’algú de l’entorn de Gaddafi a qui s’ha detingut i que ja està sent maltractat i que, segons diu, probablement va ser executat just després, però no se li va permetre de continuar fotografiant. Ha d’haver-hi moltes persones que ha fotografiat i no sap com han acabat…

“El que deia abans, a vegades ho penso. Què els ha passat? A aquest presoner no vaig poder seguir-lo, i no tinc dubte que el deien matar just darrere. Va ser sens dubte un dia molt dur, aquest atac a les casernes de Gaddafi. Tant havia pensat de nou en la mort aquest dia que, quan vaig sortir, no vaig reconèixer els companys periodistes que venien cap a mi. M’havia quedat completament atordit… És una cosa que ha ocorregut sovint, quan he sortit viu d’històries boges, mentre la gent que estava al meu costat era assassinada. Però, per a mi, no és tan greu, no és important. L’important és tota aquesta gent, totes aquestes històries que hem portat. És d’això del que cal parlar cada vegada que tornem”.

Vostè parla de la vergonya d’Europa quan fotografiava el setge de Sarajevo el 1993. I també parla de la vergonya d’Europa quan, anys després, és a la frontera entre Grècia i Macedònia, el 2018, seguint als migrants que intenten continuar el seu periple.

“És cert. I, com a europeu, em sento preocupat… Ja tinc seixanta anys, em pregunto què farà la generació dels meus fills i la dels seus fills. I, afortunadament, aquesta Europa existeix perquè avui, tots nosaltres, italians, espanyols, francesos, si no no seríem res. Estaríem anul·lats pels Estats Units, la Xina, Rússia, aquests grans monopolis. Vam tenir l’oportunitat de construir aquesta Europa, però no estem prenent les decisions correctes. Lamento que estiguem atrapats entre l’econòmic i el polític. I que aquestes decisions no deixin molt espai per al costat humà, simplement”.

No obstant això, acaba amb una foto de París. No és una guerra, són armilles grogues a l’estació de Saint-Lazare, el 2019, gasats per la policia. Resultat complicat de fer-ne una comparació amb aquests altres conflictes.

“Era una ‘news’, i aquesta crisi de les armilles grogues que vam tenir a França va ser molt destacada. Passarà a la història. Hi havia alguna cosa que no funcionava a França, ja que la gent es revelava. Van fer una revolució amb més o menys vehemència, més o menys justificada per descomptat, més o menys orientada políticament… El que vull dir és que res és blanc o negre. Hi ha enormes zones grises, ja sigui sobre la història de les armilles grogues, o sobre la política actual del Govern. En qualsevol cas, Edgar Morin ho va dir molt bé al seu últim llibre (‘Lliçons d’un segle de vida’, 2021), on parla del capitalisme i del socialisme. Tots ho sabem, només que ell l’expressa molt bé quan parla o escriu: el socialisme és el bé de la societat, i el capitalisme és el bé de la llibertat individual. I ho necessitem tot, necessitem totes dues coses”.

Una professió alterada

A nivell personal, ara, vol seguir com a fotoperiodista en zones de risc? Torna a marxar?

“Per descomptat! Què creu? Prefereixo anar a l’Afganistan que ser aquí a Perpinyà (riures) amb aquests quaranta anys de fotografia. No, no, no, m’agradaria estar a l’Afganistan. Però fa tres anys que no puc treballar per a la premsa. Ja no hi ha diners a la premsa perquè ens anem a aquests conflictes!”.

De fet, no ha treballat per a una sola agència o mitjà de comunicació, sinó per a diversos (i en les fotos de l’exposició no s’identifiquen els noms). En un moment determinat, va voler guanyar la seva llibertat com a freelance. Però ara diu que no troba gent que li encarregui reportatges?

“No, no tinc res per a la premsa des de fa tres anys… Perquè la premsa ha fet fallida, perquè ja no hi ha diners. També hi ha l’aspecte de les relacions, amb alguns fotògrafs que estan vinculats a una redacció. I també està el digital, internet, perquè hem descobert que hi ha molt bons fotògrafs a Somàlia, Indonèsia, l’Argentina, a tot el món. Així que hi ha menys necessitat d’enviar-nos per a obtenir imatges. I hi ha moltes altres coses, no és només per això. Hi ha moltes raons”.

Pel fet de ser freelance?

“Sí, per descomptat. Però som molts ‘freelances’, no estic només jo. De deu fotògrafs francesos de guerra que continuaven treballant fa deu anys, avui hi ha nou que ja no ho fan”.

Fins i tot vostè amb exposicions com aquesta, que celebra els seus quaranta anys de carrera?

“Però tal vegada se’m considera com algú del passat, això és tot!”.

Però aquí té fotos que són molt actuals, són totalment contemporànies…

“Sí, però aquest és el seu gust, i potser no és el gust dels editors de fotografia dels mitjans de comunicació”.

És vostè qui diu, i ho vaig utilitzar per acabar el meu article general sobre el Visa pour l’Image d’aquesta edició, que la fotografia atura el temps, és la seva llibertat i la seva restricció. I, per a això, parla de la sort de la imatge congelada (arrêt sur image) i que la millor foto encara no s’ha fet. És un bon argument per a continuar proposant reportatges, no?

“Sí, perquè tot el que he fet està fet, i ja no m’interessa. Estic feliç de tenir una exposició aquí. Però, en realitat, el que m’interessa és el que faré demà”.

Té un projecte concret?

“He estat treballant, per exemple, durant un any a la muntanya, amb una càmera fotogràfica de gran format. Porto bosses de trenta quilos i pujo a 3.000, 3.500 metres. I només faig una foto!”.

Als Alps?

“Al voltant de Chamonix, al voltant del Mont Blanc… Tinc tres projectes de llibres. I, després, me n’aniria amb molt de gust a l’Afganistan!”.

 

VIDEOTECA (REPORTATGES EN FRANCÈS)

Vivre en pays taliban (Viure al país talibà), de les franceses Margaux Benn i Solène Chalvon-Fiorit per a France 24 i Arte, realitzat al juny del 2021

Virus, regards de photographes (Virus, mirades de fotògrafs), d’Anouk Burel, amb Éric Bouvet, Corentin Fohlen, Laurence Geai, Antoine d’Agata i Peter Turnley, realitzat al juny del 2021 per a la cadena parlamentària LCP

Views: 180