VICENÇ BATALLA. Havia d’actuar com a trio 3MA amb el marroquí Driss El Maloumi (ud) i el malgaix Rajery (valiha), però el malià Ballaké Sissoko va haver de canviar el seu concert a Les Nits de Fourvière a Lió per a un duo amb un altre vell conegut, el francès Vincent Ségal. A França, s’ha reobert la cultura però les fronteres continuen tancades en d’altres regions del món a causa de la pandèmia. Finalment, en aquest 7 de juny, és la kora de Sissoko i el viol·loncel de Segal els instruments que es barregen i s’eleven tranquil·la i majestuosament sobre el gran teatre gal·lo-romà. Com ja ho han fet abans dues vegades en disc i com ho fan al tema Jeu sur la symphonie fantastique (Joc sobre la simfonia fantàstica de Berlioz), amb el clarinetista Patrick Messina, al darrer àlbum de Sissoko, Djorou (No Format!, 2021), que en un esperit més col·lectiu que mai reuneix una multitud de músics de tots els horitzons: Salif Keita, la seva neboda i també intèrpret de la kora Sona Jobarteh, Camille, Oxmo Puccino, Piers Faccini i Feu! Chatterton.

Retornat de Bamako només cinc dies abans, el mestre actual de la kora juntament amb el seu cosí Toumani Diabaté, ens concedeix aquesta entrevista poca estona abans del seu concert. Malgrat la Covid, ha aconseguit gravar personalment amb els seus convidats cadascun dels títols de l’àlbum i ens explica el seu procès d’elaboració. En una conversa que posa de relleu com la música africana no es queda clavada únicament en una aproximació tradicionalista. I des que el seu pare Djélimady Sissoko i el seu oncle Sidike Diabaté van donar a conèixer al món sencer la kora a l’Ensemble Instrumental Nacional de Mali als anys seixanta i setanta. Una kora (encreuament d’arpa i de llaüt de 21 cordes), que ara Sissoko adapta tècnicament a les seves necessitats per confrontar-la a tot tipus de música (discografia al final de l’article). 

Quan compta reprendre els concerts com a 3MA?

“Si tot va bé, al Marroc les fronteres s’haurien de reobrir el 15 de juny. I, llavors, Driss El Maloumi podria viatjar. Però a Madagascar no hi ha encara data. Rajery, de moment, ens diu que està tancat”.

Fa molt de temps que no actuen?

“Des que la Covid va començar, no hem tornat a actuar junts… Però jo he fet concerts a França, encara que sense públic… Era una mica com a un teletreball, amb gent que ho veia des de la pàgina web. Així, he fet bastants concerts”.

Perquè viu a França més que no pas a Mali…

“Entre França i Mali. Però, de fet, més aquí perquè és on tinc el meu treball. I disposo d’una targeta de residència… Però faig bastantes anades i tornades, perquè a Mali em cuido també d’altres coses”.

Vincent Ségal (que té Bumcello com a grup propi amb sonoritats més electròniques) és un dels músics amb qui treballa més sovint. No deu ser pas complicat cridar-lo a última hora per actuar com és el cas avui a Fourvière?

“També depèn de la seva agenda. Però per a mi és fàcil perquè no es tracta pas d’una col·laboració com les altres. Jo el considero, ara, com a un germà. Ja fa quinze anys que estem junts, coneix perfectament tota la meva família. La seva família em coneix també a mi. Per tant, hem fet molts intercanvis. Quan parlem, trobem de seguida un compromís. I, si hi ha la possibilitat de tocar junts, ho aprofitem”.

Tocaran temes nous?

“Improvisem molt. Tenim moltes idees, i estem preparant nous projectes. Quan fem concerts, intentem provar aquests temes per al futur. I decidim després del concert. Depèn de l’atmosfera creada”.

Ho gravaran?

“No, si gravem ens agrada de fer-ho a la natura, a Mali. Però por al meu darrer àlbum era una mica complicat. I, per això, l’he fet a Europa. Era complicat anar a Mali amb la situació política de la Covid. Si no, tots els meus àlbums els gravo a Mali”.

‘Djorou’, cordes per a d’altres artistes

Djourou, on l’ha gravat exactament?

“A França, aquí. Perquè amb tots aquests convidats, no gravàvem pas als mateixos estudis i hi havia diferents enginyers de so. I això va prendre una mica de temps, amb totes les restriccions per sortir. Però és molt eclèctic, i hi vam posar tot el cor. Es van produir veritables intercanvis. No vaig imposar el producte als convidats. No era això el que volia, jo volia un treball col·lectiu”.

I totes les gravacions les va fer juntament amb els convidats, no hi ha cap tema a distància…

“No, tocarem junts en directe. Està bé també de copiar i enganxar. Però tot i que hi ha uns petits afegits tecnològics, nosaltres no som màquines. M’agrada tocar de forma natural, i si hi ha errors són errors humans”.

Què vol dir el títol Djorou en bambara?

“Djourou’ vol dir cordes. En aquest sentit, ‘Djorou’ és respecte a les cordes del meu instrument que s’estan barrejant amb les cordes d’altres horitzons i d’altres cultures. I, a més, també volia demostrar que l’instrument és capaç de barrejar-se amb tota mena de música”.

Li citaré un per un tots aquests convidats. I comencem per Sona Jobarteh, intèrpret de la kora, nascuda a Londres però que es la seva neboda, i amb qui toca el títol homònim Djourou.

“De fet, al mes d’agost tocarem junts a Coutances (Jazz Sous les Pommiers, a Normandia, el 28 d’agost), perquè compartirem el mateix escenari. I ella també actua aquí, a Fourvière”.

Sí, en un concert doble amb Orange Blossom, un grup de Nantes amb una cantant egípcia (10 de juliol). És interessant de veure evolucionar les noves generacions de la seva família…

“Soc jo mateix qui l’està animant, perquè és una de les rares dones que interpreten la kora. L’animo en tot el seu treball, perquè vegi que l’instrument compta amb moltes possibilitats. Per tant, és una transmissió de generació en generació. Crec realment en un relleu reeixit a la nostra música”.

Antigues i noves generacions

El tema amb Salif Keita, Guelen, deu haver estat tot un honor d’haver-lo gravat amb ell…

“Salif Keita és un dels degans que els hi queden ara als malians. Hi havia el cantant Kassé Mady, però es va morir (el 2018). Tots els membres de la generació amb qui Salif ha cantat, ja no hi són. Ell és qui queda. Per a mi, és com a un germà. I jo mateix li vaig proposar de gravar junts. Li vaig dir: gran germà, és possible d’incloure aquest tema al meu àlbum? I ell em va respondre que no hi havia cap problema. És bo pels dies que vénen, perquè la gent se n’adoni. Els músics que treballen de forma aïllada, o les vedettes, no et truquen pas per acompanyar-te. I és per això que s’ha buscar el compartir le coses”.

La cantant Camille va obrir Les Nits de Fourvière i la Biennal de la Dansa amb l’espectacle Alarm clocks. El títol Kora el van gravar en un parc…

“Vaig guanyar la meva aposta d’alguna manera. Perquè tothom que va participar al meu àlbum, de veritat, ho van fer amb tot el seu cor. Van intentar crear un univers a través del meu treball, del meu esperit. Es van produir moltes emocions. No és pas una cosa que hagin fet sols pel seu cantó. No, en vam parlar, van escriure els seus textos i jo ho vaig interpretar”.

El raper Oxmo Puccino li va demanar de posar una melodia en bucle per improvisar per sobre del tema Frotter les mains (Fregar-se les mans)…

“Al principi, era el que tenia al cap. I jo li vaig dir que no, que s’havia de lliurar al meu treball, com a una cosa col·lectiva. Quan es recorre als bucles, està bé però cansa. No hi ha improvisació, no hi ha error. I a mi bé m’agrada que n’hi hagi, d’errors (somriures)”.

Piers Faccini, el francès d’origen anglo-italià, canta en bambara Kadija…

“Vaig anar a veure’l a Nantes. A la seva casa als afores, en un turó. I, tot d’una, em va fer escoltar un vinil de l’Ensemble Instrumental Nacional de Mali. Em va dir que li agradava una de les seves cançons, ‘Nana Kadidia’, un clàssic magnífic. I jo li vaig demanar si coneixia la persona que tocava la kora en aquest tema. Em diu que no, i li responc que és el meu pare, Djélimady Sissoko. I que la cantant és Saranfing Kouyaté. Ja estan tots morts. Llavors, li vaig proposar d’escriure el text i d’intentar fer-ne una versió, de fer-ho una mica més clàssic. I ell va escriure el text, i el canta en bambara bé! Perquè la gent ho entengui a Mali”.

El tema que tanca l’àlbum, Un vêtement pour la lune (Un vestit per a la lluna) de Feu! Chartertton amb el cantant Arthur Teboul, també és el més llarg. Ho havien previst així?

“No, però ho vaig entendre. Soc jo qui el vaig fer sentir còmode, dient-l’hi que havia de cantar com ell volgués. Ell el volia tallar, però jo li vaig dir que ja estava bé. És un bon text. Si el cantant s’està deixant anar, no se li ha de tallar la paraula. Arthur posseeix una bonica veu, especial. És única en el seu timbre. Dubtava de si m’agradaria o no, però jo li vaig dir que estava bé! Va ser una bella aventura, en els dos sentits. Jo descobreixo coses i els altres també”.

L’evolució dels sons mandingues

I vostè, en solo, toca els temes instrumentals Demba kunda i Mande Tabolo. Des que va començar, de molt petit, amb el seu pare i el seu oncle, fins ara, fins i tot amb el seu cosí Toumani Diabaté, com veu l’evolució tocant la kora?

“Fa quaranta anys que toco la kora, i compto amb una experiència a l’Àfrica i l’experiència a Occident on tinc molt treball. No puc treballar aturant-me d’un dia per l’altre. Sempre hi ha una continuïtat a desenvolupar. Per intentar comprendre’m a mi mateix. Hi ha gent que creu que tot és just música africana. No, la desenvolupem! Per això, estic aprofitant tota l’experiència que he acumulat durant aquests quaranta anys. Estic preparat per compartir idees, i per parlar també amb els meus compatriotes. Han de saber que la música no s’atura allà on jo soc. No és veritat que les nostres cultures es desnaturalitzin. No, se’ls hi té un gran respecte, però s’ha d’ensenyar això altre, perquè ho comprenguin. En el seu cas, els magrebins han desenvolupat el quart de to, l’anomenat ‘maqâm’… Per això, s’ha d’ensenyar que a la música mandinga també hi ha un desenvolupament. No és pas un problema sobre què es tocava als segles XII o XIII. S’ha de preservar la música antiga, sí, però s’ha de mostrar també a les noves generacions el que canvia”.

Toumani Diabaté ja havia tocat amb els flamencs espanyols Ketama a l’àlbum Songhai (Nuevos Medios, 1988). Entre vostès, els músics, no hi ha pas prejudicis…

“En aquests moments, hi ha occidentals que toquen música mandinga. Hi ha gent que es pregunta per què les músiques mandingues no fan pas el mateix. L’avantatge, per exemple, és la complicitat entre Vincent (Segal) i jo. Ell m’ha après moltes coses, i jo li he après moltes coses. Hem guanyat en els dos sentits. Tots els projectes que faig és cinquanta, cinquanta. Jo no m’imposo pas amb la meva música. No, tu em proposes i jo et proposo. Intentem de fer una veritable barreja de cultures, però respectant-nos”.

Fins i tot ha treballat amb el director de música antiga i barroca Jordi Savall al recopilatori Sur les routes de l’esclavage. Las rutas de la esclavitud (Alia Vox, 2017). Com va anar aquesta col·laboració?

“Esplèndida, perquè em va permetre de treballar amb la música barroca per primera vegada. En la seva manera de tocar la viola de gamba, Savall és molt respectuós. No és pas fàcil per a un músic clàssic de modificar el seu plantejament, però va aconseguir ajuntar l’esperit entre diverses cultures. Va ser un bonic intercanvi, i vaig comprendre moltes coses. Al principi, Vincent em va fer descobrir totes les variants europees, la música barroca, però també la música índia, perquè vaig acabar treballant amb gent que toca el sitar. De sobte, només es tracta de parlar-ne per veure si existeix la possibilitat de fer-ho. Perquè jo no puc escriure música i, per tant, ho faig d’oïda. I gràcies a aquestes col·laboracions, comprenc les notes. Si se’m demana, puc respondre què pot donar això a casa nostra”.

Les aventures d’un instrument entre dues cultures

Hi ha intercanvis més complicats que d’altres?

“Es tracta de llenguatge, per a mi. Cada cultura té el seu vocabulari. A Occident, es parla de Si becaire (en una partitura, signe d’alteració per restituir la nota més greu o més aguda a la seva altura natural). Per a nosaltres, no és pas el veritable Si becaire. En el nostre cas, també hi ha Si bemoll (signe per indicar la baixada d’un semitò cromàtic) i Si becaire, però quan els occidentals escolten poden pensar que està desacordat. Perquè, sí, als nostres acords és més alt (i ens fa una demostració amb les seves mans). Però es tracta de sentiments que vénen del cor, i és llenguatge. És aquí on hi ha la diferència”.

I és per aixó que es va fer construir una kora que pot canviar d’escala…

“Tenia tantes idees, que amb la meva antiga kora hi havia moments en què havíem de parar per acordar-ho tot. Per això, amb l’ajuda de lutiers vaig intentar trobar una solució per a la meva necessitat de semitons, per aconseguir un so més cromàtic. I, amb la meva experiència, després em va ser fàcil de compartir tot tipus de música”.

Hi ha una qüestió més delicada. Es pot continuar fent música amb tots els problemes polítics a Mali, amb els dos cops d’estat que s’han succeït en menys de nou mesos?

“Sí, no ens inquietem per això. Perquè fa trenta anys que hi estem acostumats. La població ha passat pàgina. N’estem fins als nassos, no deixem de fer pas les nostres coses. Tot el temps és el mateix problema. Es tracta d’una política podrida, i vivim amb això. Fins i tot jo, malgrat tot, cada vegada que soc allà, un o dos mesos l’any passat, faig les meves coses, toco la música com jo vull”.

I té ja una nova kora després que se la desmuntessin i fessin malbé a l’avió procedent de Nova York, a principis del 2020, de retorn d’una gira com a 3MA?

“És la kora amb la qual tocaré aquest vespre. També n’estava fins als nassos, perquè és com quan et divorcies de la teva dona. Quan vius amb un instrument durant anys i es trenca, és violent. Fa mal al cor. Però de tothom i de la premsa, he rebut molt suport. I això em va alleugerir molt. I, a més, la meva producció va posar en marxa un micromecenatge i la gent va donar gaire bé deu mil euros. Una kora com aquesta, amb tot el sistema que havia instal·lat, em va costar ben bé 35.000 euros. Però aquesta ajuda i la reacció dels aficionats de tot el món em va alleugerir. No és pas una qüestió de diners, perquè l’instrument es pot adaptar i se l’ha de conèixer. És per això que el que va passar va ser molt dolorós. Però ja he donat bastants concerts amb la nova kora”.

 

DISCOGRAFIA DE BALLAKÉ SISSOKO

Kora Music from Mali (1997; Bibiafrica, 2002), com a Jeli Moussa Sissoko

New Ancient Strings (1997; Hannibal, 1999), amb Toumani Diabaté

Déli (Label Bleu, 2000), amb la seva esposa i cantant en alguns temes Mama Draba, amb qui formava el grup Mandé Tabolo

Diario Mali (Ponderosa, 2003), amb el pianista italià Ludovico Einaudi

Tomora (Label Bleu, 2005), amb Mahamadou Kamissoko al ngoni i Fassély Diabaté al balàfon, i les veus d’Alboulkadri Barry i Rokia Traoré

Projet 3MA (Contre-jour, 2008), amb Driss El Maloumi i Rajery

Thee, Stranded Horse and Ballaké Sissoko (Talitres, 2008), amb el korista francès Yann Tambour

Chamber Music (No Format!, 2009), amb Vincent Ségal

At Peace (No Format!, 2012)

Musique de nuit (No Format!, 2015), amb Vincent Ségal

Anarouz com a 3MA (Mad Minute Music, 2017), amb Driss El Maloumi i Rajery

Sissoko & Sissoko (Homerecords.be, 2019), amb el percussionista Baba Sissoko

Djourou (No Format!, 2021), amb Sona Jobarteh, Vincent Segal, Patrick Messina, Salif Keita, Camille, Oxmo Puccino, Piers Faccini, Feu! Chatterton

EN COL·LABORACIÓ

Kulanjan (Hannibal, 1999), amb el guitarrista de blues Taj Mahal i Toumani Diabaté

Master Musicians Meeting Club (Saraswati, 2002), amb músics indis i un clarinetista grec

Microkosmos (L’Empreinte Digitale, 2004), amb l’especialista de música grega Ross Daly

Le Son de soie. Silk Sound (Accords Croisés, 2006), amb la xinesa de la pipa Liu Fang

Invite (Accords Croisés, 2011), amb els perses Trio Chemirani

Blue Cha Cha (Concord Picante, 2012), amb el guitarrista cubà Manuel Galbán

Kiriké (No Format!, 2015), amb el cantant Kasé Mady Diabaté

Mbalimaou (Lusafrica, 2015), amb el cantant-guitarrista Boubacar Traoré

Taranta Project (Pondersosa, 2015), sobre el ball del sud d’Itàlia de la tarantel·la dirigit per Ludovicu Einaudi

Les Routes de l’esclavage. Las rutas de la esclavitud. The Routes of Slavery. 1444-1888 (Alia Vox, 2017), dirigit per Jordi Savall

Undiscovered (Decca, 2020), amb Ludovicu Einaudi

Nocturne (Heavenly Sweetness, 2021), amb el cantant-guitarrista David Walters

 

Views: 124