VICENÇ BATALLA. Entre els dos concerts de Lina_Raül Refree a París al gener i al setembre, hi va haver el gran confinament. La gira de Raül Fernández Refree amb la cantant portuguesa Lina Rodrigues pel seu àlbum del fado revisitat d’Amália processat pels teclats i les màquines del català es va aturar al març i no va començar a reprendre fins al juliol amb una primera actuació al festival de jazz de Sant Sebastià. Després n’han seguit a Madrid i Santiago de Compostel·la (aforament reduït per les circumstàncies de mil a seixanta persones) i, a banda d’altres concerts europeus, aquest 26 d’agost arriben al BAM de les Festes de la Mercè. El setembre de l’any passat, ambdós ja havien presentat el projecte al Mercat de Música Viva de Vic.
Encara que l’altra gran conseqüència ha estat la impossibilitat de dur a terme aquesta primavera la gira europea de Raül Refree amb l’ex guitarrista estatunidenc de Sonic Youth Lee Ranaldo coincidint amb la publicació del seu tercer treball conjunt i per primera vegada signat també pel barceloní Names of north end women. I ningú no sap quan aquesta gira ajornada serà possible. Són els danys colaterals d’aquesta pandèmia mundial que, al músic, el va agafar en clau familiar i, al cap de poc, produint les més inusitades col·laboracions. La gènesi d’aquesta entrevista neix al festival parisenc Au Fil des Voix, al gener, i es culmina aquest mes de setembre als jardins de la Fundació Cartier de la mateixa ciutat on Refree i Lina van oferir, per segon dia consecutiu davant de 150 persones, el que ell mateix qualifica d’actuacions que “ara es converteixen en un acte íntim i sofisticat, i especial per al públic”. De tot això, i més, em van parlar amb qui ha fet bandera de la seva audàcia amb els gèneres.
Durant el confinament, vivies la situació com a una angoixa o hi veies la part positiva de parar el temps i poder fer tot allò pendent a nivell personal i artístic?
“M’ha passat en d’altres moments de la meva vida, però potser aquest era el més extrem. Els mesos anteriors, tenia la sensació que no arribava. No arribava a totes les coses que havia de fer. Me n’havia d’anar de gira amb el Lee tot un mes, havia d’acabar no sé quantes mescles… L’anul·lació de la gira és, òbviament, una cosa que sap greu. Però vaig acabar rebent l’aturada amb certa positivitat. Sí que vaig tenir la sensació que molta gent tenia l’ansietat de fer coses ràpidament, de fer i penjar música. Però jo vaig fer tot el contrari. Vaig decidir no fer res. És a dir, una cosa que feia anys que no feia: m’aixecava, feia una mica de ioga, me n’anava amb el meu fill al terrat, jugàvem a futbol… no sé si es podia anar al terrat, però ho fèiem! I no tenia cap sensació de culpa. De fet, m’agradava, estava content. Encara que, de seguida, van començar a entrar projectes que em van anar agradant. Coses també molt ‘freakies’, o potser no. De cop, em truquen de Miami perquè el Ricky Martin volia que l’hi produís uns temes”.
I ho vas fer?
“Sí, sí, ho vaig fer. En vaig fer un del Ricky Martin amb Diego el Cigala (‘Quiéreme’). Em van enviar les pistes de veu i em van donar llibertat per treballar… I, després, van sortir altres coses. Per exemple, del grup de circ franco-català Baró d’Evel per a la inauguració del Grec. Quan coincideixin les agendes, volem fer algun altre espectacle junts… Al final, el temps es va parar durant molts pocs dies per a mi. Fins i tot, vaig fer una altra producció a distància perquè en aquell moment érem al pis de la meva sogra perquè a casa nostra havíem fet unes reformes, teníem a mig arreglar la cuina. Jo havia estat gravant a Lisboa un disc del grup de Burgos La M.O.D.A. (La Maravillosa Orquesta del Alcohol), que es mouen entre la música tradicional i el rock, i durant el confinament el cantant (David Ruiz) va gravar cinc cançons amb la guitarra i me les va enviar perquè en fes el que em semblés millor. Només disposava del meu portàtil, no tenia cap instrument. I vaig ‘samplejar-l’hi’ la guitarra i la veu amb l’ordinador i començar a fer els arranjaments amb el mateix fitxer. Va ser allò de, si tens un piano trencat, toques amb el piano trencat. I, de vegades, t’ho passes tan bé com tenint el millor piano del món”.
Respecte al projecte amb la portuguesa Lina, i avui us veig per segona vegada a París, qui us va posar en contacte sabent que mai no havies treballat amb cantants de fado?
“A les entrevistes, sempre començo la resposta amb la mateixa frase: m’agradaria que la idea hagués estat meva perquè m’agrada el resultat, però no va ser meva! Va ser la mànager del projecte Carmo Cruz, que havia portat els Madredeus. Ella, després d’escoltar alguns discos que havia fet de relectura del flamenc, va venir a Barcelona i em va explicar que havia tingut la visió que havia de fer un disc de fado. Em va dir que era un gènere que estava molt parat a nivell d’evolució, així ho entenia ella. Potser un purista ara se’m tiraria al coll. I l’hi vaig confessar que de fado en sabia molt poc. Sí que tenia el record amb la Sílvia (Pérez Cruz) d’haver-ne tocat algun, però molt de passada. Em van portar a Lisboa, em van ensenyar el circuit del fado i vam anar al Clube de Fado que és com un ‘tablao’ flamenc però el més important de la ciutat. I és on actua la Lina (fins aleshores amb el nom de Carolina), i del qual segueix sent la primera cantant. Em va encantar, però jo no sabia què podria fer. Només vam parlar cinc minuts i, l’endemà, ens van portar a un estudi amb tot el que havia demanat: un Rhodes, un piano, guitarres… Vam començar a tocar, i és cert que jo tenia la idea de fer el disc amb guitarra. I no és que no quedés bé, però no estava còmode. I, de cop, em vaig seure al piano i em vaig dir que així funcionaria millor. Com també va funcionar molt bé el fet de desconèixer el repertori”.
És que, a més, us atreviu amb tot un dels mites del fado com és Amália Rodrigues. Va ser una proposta de la mateixa Lina?
“Porto una temporada pensant que el format àlbum malauradament ha perdut una mica del pes i significat que tenia abans. Quan parlo amb un artista amb qui hagi de treballar, sempre insisteixo que el disc ha de tenir un concepte. Potser lleu, o més potent. Però si li dones a la gent un àlbum està bé que tingui aquest aspecte conceptual, tot i que sempre s’ha entès com a una cosa pejorativa i avorrida”.
Venint del hardcore, segur que la qüestió conceptual es consideraria pejorativa…
“Sí, ara mateix sento les veus dels Corn Flakes (el grup barceloní en què va entrar quan tenia disset anys) rient-se d’un disc conceptual. Tot i que els Hüsker Dü van publicar New day rising (1985) i Zen arcade (1984) com a àlbums conceptuals… I, per això, els hi vaig insistir de fer un disc conceptual de fado i la Lina va escollir l’Amália Rodrigues. Jo no era conscient de la perillositat d’aquest acte, però al final me n’he adonat del que ja em deien historiadors del flamenc quan em comentaven que tocava com es tocava en el flamenc antic. Amb la mateixa falta de pulcre. Sense voler, jo buscava en el flamenc tocar d’una manera oberta i si vols punk. Molt cops pensava en Fugazzi, o en Black Sabbath! I de cop això em va portar a estar a prop dels flamencs que acompanyaven Pepe Marchena, que quan escoltes les seves gravacions són brutes. Amb Amália, és una mica el mateix. Et trobes amb una Amália que es un tòtem intocable per als puristes, però resulta que l’Amália va ser tota la seva vida una experimentadora”.
Experimentacions amb el flamenc i el fado
Per tant, ja no et fan por aquestes experimentacions. T’hi has apropat així amb la Sílvia Pérez Cruz, amb la Rosalía, amb la Rocío Márquez, amb Niño de Elche, en asturià amb el Rodrigo Cuevas…
“Al final, els puristes agafen un moment molt concret i diuen que allò és intocable… Jo pensava que aquest salt mortal en el fado era, potser, més perillós encara que al flamenc. En el fons, amb el flamenc, jo no deixava de ser algú de Barcelona amb tota la tradició que hi ha a Catalunya. I encara que jo no la tingués. Quan estava gravant amb la Lina, em vaig adonar de les seves pors respecte als puristes del fado que eren les que havia vist abans amb la Rocío Márquez. Em deia, a més a més, que jo soc algú que ve de Barcelona, que no és ni portuguès, i pretenia fer una revisió del fado. Però, de seguida, em sembla que un net de l’Amália va fer una columna en un diari dient que era un punt d’inflexió en el fado. Gent concreta el va començar a deixar molt bé i no hi ha hagut puristes criticant-lo, com sí que em va passar amb el flamenc que m’esmicolaven”.
Això vol dir, per comparació, que el flamenc és més purista que el fado?
“Jo crec que no. Crec que són ‘tal para cual’. El que ells em diuen és que, al món del fado, hi havia com a un silenci amb el disc. A més, va aparèixer en un segell de fora (Glitterbeat, alemany). La gent no es pronunciava. I, de cop, van sortir molt bones crítiques a la web Pitchfork, al diari ‘Le Monde’, a Anglaterra, i va haver una molt bona rebuda internacional i, ara, tothom a Portugal el deixa bé”.
Us han vist actuant a Portugal?
“Vam tocar abans que no sortís el disc. Vam fer tres o quatre dates, però molt abans que no aparegués al gener d’aquest any”.
I com van anar aquestes actuacions pre-confinament?
“Bé, però la rebuda que hem tingut ara a França, i a Espanya, no va ser la rebuda de Portugal. Hi havia molta gent, però tothom estava molt expectant. No havien pogut escoltar l’àlbum i no sabien ben bé què es trobarien. Ara toquem l’u d’octubre al CCB (Centre Culturel du Belem) de Lisboa, dins d’un cicle Amália en el centenari del seu naixement. I crec que, ara sí, que les entrades estan esgotades i hi haurà una bona recepció”.
I esteu perdent la por.
“Jo ja no tinc por, en realitat. Crec que no ho sé fer d’una altra manera…”.
Has fet abstracció…
“Hi ha una cosa que he tret de la meva memòria, recentment. Quan era petit i estudiava clàssica, sempre vaig tenir moltes bronques dels professors i no em va anar gens bé. Perquè tenia incapacitat per repetir. Fer moltes vegades la partitura, no se’m donava bé. En canvi, la meva capacitat era de reinterpretar-la. No és que improvisès, perquè en aquella edat no improvisava, però feia coses diferents. I els professors em renyaven d’una manera increïble. Jo, aquells anys, els recordo molt durs. Crec que la meva capacitat és molt més de rellegir que de repetir”.
L’àlbum signat Lee Ranaldo & Raül Refree
Precisament, saltant al Lee Ranaldo, el disc Names of north end women es va convertir en un àlbum Lee Ranaldo & Raül Refree. Per què en aquest cas i no els dos anteriors (Acoustic dust i Electric trim), que també els havies produït?
“Va ser cosa seva, per vàries raons. De fet, ell sempre diu que ja a ‘Electric trim’ s’haguessin hagut de posar els dos noms. Però, a mi, sempre em va semblar bé que només hi figurés el seu nom i en aquest últim tampoc m’hagués importat. Tinc la sensació que el meu lloc és estar darrera, i m’hi sento confortable. El reconeixement el visc i m’agrada, però ja en tinc suficient. No necessito fotos… Jo venia d’un concert al Sónar el 2018, en què el festival em va encarregar una actuació d’electrònica fent una relectura ‘samplejada’ de la meva vessant acústica. I el Lee, amb els Sonic Youth, partien d’idees molt petites per treure’n d’allà les cançons. I, per això, la idea embrionària del Lee era treure dos acords o una secció molt petita per treballar-la junts i fer-la créixer. En aquest sentit, a partir del ‘sampleig’ d’una idea de guitarra vaig començar a crear alguna cosa. I a ell li va encantar. I, en conseqüència, no ho sentia com a un disc sol de Lee Ranaldo perquè jo estava component igual que ell des del principi. Va ser quan em va dir que havia de ser dels dos. I vaig respondre que d’acord”.
I la importància de les lletres de l’escriptor Jonathan Lethem (Brookly, Nova York, 1964)?
“Ells dos tenen una amistat de fa molt anys. I compartint uns quants sopars amb el Jonathan, he comprovat que li agrada molt l’experimentació que fa el Lee. Com més experimentals ens posem, jo crec ell ho gaudeix més i li inspira per fer les lletres. Almenys en aquest disc, i no sé com ho farem en el futur perquè estem en una situació molt estranya. El Jonathan enviava les lletres sense haver escoltat la música i, de vegades, quan l’hi enviàvem la música amb la seva part de lletra ell ens deia que ho refaria tot. Era com un ‘work in progress’ de tots plegats”.
(l’àlbum també inclou el tema Humps-Espriu mix, amb la veu del poeta català recitant el Llibre del morts, del 1954)
El treball podia ser tant d’ell inspirant-se en la vostra música com que la inspiració us la donès Letter…
“Sí… El Lee té una manera de treballar que a mi em sembla molt interessant, que és anar apuntant-ho tot en llibretes. Quan estem a la furgoneta de gira, dibuixa o va apuntant idees. I, d’allà, potser en treu una frase i la comença a dir quan estem provant una melodia, o jo la provo amb una altra melodia. Ell i el Jonathan parteixen d’idees molt petites i, llavors, s’ho envien. Fins i tot en aquest àlbum al single ‘Names of north end women’, encara que també passa en d’altres temes, jo vaig començar a taral·lejar amb una melodia “we all like the snow…” inventant-m’ho com a escriptura automàtica i el Lee ho va agafar de seguida. Si surto als crèdits com a lletrista, és perquè improviso lletres (riures)”.
I al Lee no li va espantar que els sons fossin tan experimentals, comparats amb els altres dos àlbums on ja havíeu treballat?
“Al Lee sempre li ha agradat molt el rock dels seixantes, setantes. Li agrada molt Neil Young, Greatful Dead… Un cop s’havia acabat Sonic Youth, els discos estaven molt basats en això encara que tinguessin molt de llegat de Sonic Youth. Però ell tenia la voluntat de canvi. No és que volgués trencar, però deia que ell ja havia fet Sonic Youth. A ‘Electric trim’, encara hi quedava una part dels Sonic Youth i en segueix havent-hi de totes maneres. Però, amb el temps, vaig descobrir un Lee que és el de la manipulació de cintes, de gravacions de camp. Aquest disc està molt basat en això, en aquest Lee Ranaldo. No el de guitarres, sinó el de música concreta, contemporània”.
És a dir, gràcies a tu ell s’ha pogut deixar anar.
“No sé si és gràcies a mi. Al final, les vint-i-quatre hores del dia donen pel que donen i, si toques la guitarra i vols fer discos de folk, tampoc potser no tens temps per a la resta. Però és cert que jo l’hi he insistit molt en recuperar això d’ell mateix. Potser algú pot pensar que l’he portat cap a un camí que no havia fet abans, però és mentida. Ell ja havia treballat molt fent ‘loops’ amb cintes d’una polzada, i me les havia ensenyat”.
La revista francesa Les Inrockuptibles van enumerar tota una sèrie de noms quan van fer la crítica d’aquest àlbum. Te’ls canto perquè em diguis si t’hi sents identificat: Ryuchi Sakamoto, BJ Burton, White Noise, José Val del Omar, Steve Reich, Meredith Monk, Max Richter, Yves Tumor, i són bastant diferents entre ells.
“Jo crec que amb tots. M’agraden tots, almenys. Tampoc no sé què vol dir identificar-se. Em dius, t’agrada Sakamoto? M’encanta! De fet, al disc amb la Lina, les textures, la manera d’entendre aquests pianos minimalistes, penso que hi ha Sakamoto, hi ha Richter, hi ha Michael Nyman… Sí, Steve Reich en algun moment. Hi ha molt d’aquests minimalistes, com Philip Glass. Tots aquests sons em van inspirar molt”.
I com va anar aquell primer directe amb Lee Ranaldo a Nova York?
“Va ser un ‘showcase’ per a la premsa i per a convidats. Va anar bé, però vam fer uns quaranta minuts. El dia abans, havíem fet una ràdio a Filadèlfia. I ens vam dir que, abans de la gira europea, quedaríem amb una setmana d’antel·lació per preparar el que faltava. I ja no ho hem pogut fer”.
I el signat Richard Youngs & Raül Refree
La revista Wire compara, d’una banda, el disc que has fet amb Lee Ranaldo i, de l’altra, amb Richard Youngs All hands around the moment, i diu que enganxa més el primer però que obre més portes el segon. Com va sorgir la col·laboració amb Youngs i què penses d’aquesta comparació?
“És difícil de respondre a això. M’agraden molt els dos discos, i estic feliç d’haver treballat amb els dos. Ho vaig llegir i vaig pensar que era agosarat per part del periodista… La col·laboració amb el Youngs va sorgir de forma casual. Ell era el teloner de la gira que vam fer per Anglaterra amb el Lee. I tenia una cançó que m’encantava. Cada nit, sortia a veure la seva actuació. Jo ja tenia discos seus, i em va fer molta il·lusió que fos el teloner. El Youngs és un ‘punkie’, es posava a cantar a capella tot el concert. No feia cap tipus de concessió al públic. I, quan li vaig parlar d’aquella cançó que m’agradava tant, un dia em va convidar a pujar a tocar-la amb ell. Li vaig preguntar al Lee, perquè no li sabés greu, i em va dir que no hi havia cap problema. I, després d’haver sortit a tocar aquesta cançó, el dia següent em va dir si volia tocar durant tot el concert! I vaig tocar tot el concert! Perquè era mitja hora, i ell també improvisava molt. I, a partir d’allà, si volia anar a Glasgow per gravar alguna cosa conjuntament. A Glasgow, vam estar tres dies gravant. I, després, un parell més a Barcelona. I, així, vam fer el disc. Per a mi, és molt especial. No sabíem si tocaríem en directe, però sí que volíem quedar una altra vegada per potser fer un altre disc o el que fos. I, ara, és clar s’ha quedat parat perquè no podem viatjar tan fàcilment… Va haver-hi un moment, fins i tot, que aquí a la Fundació Cartier volien fer Richard Youngs i Refree en concert”.
Complicitats amb Niño de Elche i Isaki Lacuesta
Niño de Elche, amb el directe del seu Antología del cante flamenco heterodoxo sí que ha actuat amb anterioritat a la Fundació Cartier. Tu n’ets el productor d’aquest doble àlbum, i més recentment has participat en un dels temes del projecte Fuerza Nueva de Niño de Elche amb Los Planetas, amb Pedro G. Romero un altre cop com a ideòleg. Com va ser aquesta darrera experiència?
“Amb el Paco (Francisco Contreras, Niño de Elche), ens entenem molt bé. De tant en tant, potser un cop l’any, perquè algú ho vol o perquè ens surt un concert apropiat, ens proposem de fer-lo junts. Quedem la tarda abans, pensem un repertori i gaire bé no el toquem, i l’endemà fem el concert. I, sempre, són super bèsties! L’últim que vam fer va ser al festival Barcelona Poesia (maig del 2019). I recordo com ell va acabar donant cops amb el micro al terra”.
I no estava preparat?
“No, no, no! Va ser super salvatge. El Paco confia molt en mi, jo confio molt en ell. A ell, li agrada molt com treballem la veu junts. I, per a ‘Fuerza Nueva’ (2019), em va proposar de mesclar el tema ‘Santo Dios’ (l’himne andalús). Però, sobretot, el meu treball amb el Paco va ser la ‘Antología’ (2018)”.
Vas ser tu que vas haver de fer l’escabetxina d’un centenar de temes previstos, per deixar-ne un màxim d’una trentena?
“Mig, mig. Sí que és cert que, en algun moment, l’hi vaig dir. Al principi, teníem un guió i cada vegada hi havia més temes: “Paco, hay que elegir un poco”. Però jo crec que ell també n’era conscient, i va ser entre els dos. Crec que és Pedro G. Romero, que és una font imparable d’idees. I, cada vegada, Pedro G. (activista de la Plataforma Independiente de Estudios Flamencos y Contemporáneos a Sevilla) hi posava més coses, i més conceptes”.
De fet, és a partir del Pedro G. que vas entrar en contacte amb el Paco?
“Crec que sí, perquè en realitat Pedro G. era també l’ideòleg conceptual del primer àlbum que vaig produir per a la Rocío Márquez (‘El niño’, 2014). I Pedro G. va proposar que Paco estigués a la cançó ‘Los esclavos’. Ell va venir a gravar, però jo no tenia ni idea de qui era Niño de Elche. I vaig flipar amb ell”.
Un cop fetes totes aquestes produccions, perds la por del flamenc amb la guitarra. És això el que et permet de participar en bandes sonores com Entre dos aguas (2018), d’Isaki Lacuesta?
“L’Iñaki, o l’Isaki, per a ‘Entre dos aguas’ volia la meva guitarra flamenca. Volia el que havia escoltat en el disc de la Rosalía (‘Los ángeles’, 2016), però instrumental. El que passa és que, després, jo li vaig donar una mica més la volta i li vaig posar moltes textures, i a ell li va agradar. Ens havia presentat l’Albert Pla anys enrere. I l’Iñaki em va dir que havíem de treballar junts. Són trobades de la vida, molt fortes. El Paco n’ha estat una altra. Des que ens hem conegut amb l’Iñaki, no hem parat de fer projectes junts. I ahir mateix parlàvem de la seva nova pel·lícula. Allà on em cridi l’Iñaki, jo hi vaig”.
A més, el Lacuesta havia estat periodista musical?
“Sí, havia entrevistat el Lee Ranaldo em sembla que per a l‘A Barna’”.
Produccions heterogènies i criteri
Em treus el nom de l’Albert Pla. I, de fet, tu pots treballar des del Pla (Miedo, banda sonora de 2018) a l’eurovisiva Amaia Romero (single Un nuevo lugar, 2018). I ara em parlaves del Ricky Martin, amb Diego el Cigala. En realitat, ets un músic i productor molt heterodox.
“No sé si ningú se’n recordarà de mi d’aquí a uns anys, però si algú ho fa a mi m’agradaria que fos sota la idea d’haver construït alguna cosa. Ho he tingut present des de molt jove. Sempre he pensat en construir una carrera. Tots fem passos en fals, tots cometem errors. I del que me n’he adonat ja fa uns quants anys és que vull escollir els projectes no pel nom, no per les condicions econòmiques, i no perquè jo sigui molt fan d’un artista m’ha d’agradar el material amb el qual em proposa treballar perquè jo també m’hi haig de veure. Doncs, intento escollir coses que jo crec que hi puc aportar alguna cosa. Soc molt kamikaze, ja ho has vist. Però, de vegades, hi ha coses que em dic que no haig de fer”.
També dius que no…
“Dic moltíssim que no. I més en els últims dos o tres anys. Hi ha peticions cada setmana, de produccions o coses semblants. I és impossible, tot i que em senti afalagat. I què passa, per exemple, amb l’Amaia. Em truquen del Segell del Primavera, i jo no sabia qui era. És molt fort! I no me’n enorgulleixo. Va venir, vam tocar junts i l’hi vaig veure un potencial. I, en aquell moment, imagino un disc en el meu cap. Després, passa que el disc que jo vull fer no és el disc que vol la gent del voltant d’Amaia. I tampoc sé si ella el vol, en aquell moment. I em dic que, si no podem fer el disc que jo tinc al cap, llavors sí que no té sentit treballar-hi.
És el mateix com quan m’envien els dos temes del Ricky Martin. Quan m’ho van demanar els de Sony Miami, en comptes de dir-lis que no els hi vaig dir que me’ls enviessin per escoltar-los. Escolto la veu, escolto El Cigala i, de cop, em dic que tinc clar que hi puc fer. No sabia si els hi agradaria, perquè era una mica extrem, però s’ha fet. Per tant, no puc dir que no a Ricky Martin o Amaia perquè sí. Em sembla absurd. No sé qui em podria trucar que li digués que no directament. Suposo que algú amb idees polítiques feixistes o nazis, això em faria dir que no. Però, a nivell estrictament musical, no hi ha una raó per poder dir que no”.
Dius que no a les demandes per les circumstàncies, però no per prejudicis.
“Exacte. Però és que absolutament tothom que envia un missatge a la web, i que contesta la meva mànager, se li demana que enviï alguna cosa. I, de tothom, m’ho escolto. Sigui algú super conegut, o sigui algú desconegut. Un dels casos és el d’un grup de Tolosa de Llenguadoc que va contactar amb mi i que es diu Cocanha, de musica tradicional occitana. M’ho vaig escoltar i, al moment, li vaig dir a la Mar la meva mànager que contestés que ho volia fer. I, en aquell moment, m’és igual el pressupost. Jo vull fer aquell disc. Crec que l’he de fer. És clar, després parlo amb les tres components i els hi explico el que jo sento que puc fer amb la seva música… L’àlbum (‘Puput’) ha sortit fa poc i les tres components diuen que, a França, els hi costa molt que els hi facin cas però és un molt bon disc”.
I l’actuació electrònica que vas fer fa dos anys amb l’Ylia al Sónar pot tenir més recorregut?
“És cert que aquell concert al Sónar em va servir per aprendre moltes coses. Sí que m’agradaria continuar el projecte. El que sí és veritat és que he utilitzat moltes coses del que vaig aprendre llavors en el disc del Lee i amb tot el que he fet amb posterioritat”.
Sol o acompanyat
Et queda temps per tornar a fer un àlbum en solitari, com feies fa deu, vint anys?
“El que passa és que he arribat a la conclusió que es digui Lina i Raül Refree o es digui Rosalía i ‘Los ángeles’, que al final era a duo, ja compta. Ja compta com a un projecte personal, no és una producció, no és un encàrrec. Sí que és veritat que he deixat de treure discos com a Refree, perquè no tenia temps. De fet, visualitzo ‘granada’ (amb la Sílvia Pérez Cruz, 2014) i els altres dos que t’he comentat com a una trilogia personal. D’experimentació amb la tradició”.
No compons cançons noves amb lletres pròpies?
“Cançons no n’estic fent. Excepte si haig de fer música per a una pel·lícula, i volen una cançó. Però ara m’atreu menys el fet de compondre cançons. El que sí componc són moltes peces instrumentals”.
I fins a quin a punt et sents un músic de Barcelona, parlant com estem parlant des de París?
“És una molt bona pregunta… L’altre dia vaig coincidir al Grec, precisament, amb l’alcaldessa Ada Colau. Ja ens coneixíem. Però aquesta vegada l’hi vaig posar el cap com un bombo. L’hi vaig posar el cap com un bombo sobre la idea, potser ens n’hem adonat tard, que la ciutat en què vivim és una equivocació. Sigui París, o Barcelona. No podem estar vivint en ciutats on tot està tan poc humanitzat. Avui passejava per París, m’encanta París, és una ciutat espectacular, però no pot ser que tot sigui tan agressiu a vegades. I, a Barcelona, passa exactament el mateix. I, en aquest sentit, sento una crisi amb la ciutat. De Barcelona, que és on visc, però amb les ciutats en general. Ja fa un temps. És cert que molta gent, amb el confinament, ho ha notat encara més. Però després hi ha la sensació estranya, que és difícil d’explicar, que el lloc on visc potser és on tinc menys ganes d’ensenyar el que faig. A mi m’agrada molt la vida de barri. Al final, quasi no sortiria mai de la meva barriada. I, quan em diuen de quedar al centre, se’m fa costa amunt. En canvi, en una altra ciutat, ho trobo diferent. Avui mateix, he quedat amb una cantant francesa que està interessada de treballar junts i he hagut d’agafar el metro. No ha estat cap problema. Però, perquè estic tot el temps voltant, quan estic a Barcelona em vull moure el mínim possible. I aquesta sensació és estranya. Els últims anys, he enfocat la meva vida cap a fora, de sortir molt, a Portugal, Anglaterra, Estats Units… Estic molt de temps fora, i em sento menys responsable de fer coses a Barcelona. No sé si m’explico…”.
DISCOGRAFIA RAÜL FERNÁNDEZ REFREE
CORN FLAKES
Mênage (RCA, 1997)
ROMODANCE
Little symphonies for the kids EP (Greatest Hits, 1998)
Zorras (K Industria, 1999)
SITCOM
Sitcom EP (Astro Discos, 1999)
ÉLENA
CCCP EP (Satélite K, 2001)
Porelamordedios (Satélite K, 2001)
Present (Satélite K, 2003)
REFREE
Quitamiedos (Acuarela, 2002)
Nones (Acuarela, 2003)
La matrona (Acuarela, 2005)
Els invertebrats (Acuarela, 2007)
Vientos y lugares (Sonosfera, 2008), part del projecte Immigrasons amb Cabezas de Cera, Juan Pablo Villa i Sílvia Pérez Cruz
Matilda (Marxophone, 2010)
Tots Sants (Marxophone, 2012)
Nova Creu Alta (El Segell del Primavera, 2013)
Sílvia Pérez Cruz & Raül Fernández Miró, granada (Universal Music Spain, 2014)
Rosalía (Rosalía Vila & Raül Refree), Los ángeles (Universal Music Spain, 2016)
Jai alai vol.01 EP (El Segell del Primavera, 2017)
La otra mitad (Glitterbeat/tak:til, 2018)
Albert Pla & Raül Refree, Miedo (Enunplisplas Música, 2018)
Rodrigo Cuevas ronda a Raül Refree, Manual del cortejo (2019)
Richard Youngs & Raül Refree, All hands around the moment, (Soft Abuse, 2019)
Lina_Raül Refree (Glitterbeat, 2020), amb Lina Rodrigues
Lee Ranaldo & Raül Refree, Names of north end women (Mute, 2020)
PRODUCCIONS (sense incloure singles)
The Rockdelux experience (2002)
The Rockdelux experience vol. II (2004)
El Hijo, La piel del oso EP (2005)
Roger Mas, Mística domèstica (2005)
El Hijo, Las otras vidas (2007)
Aroah, El día después (2007)
El Hijo, Madrileña (2010)
Nacho Umbert & la compañía, Ay… (2010)
Las Migas, Reinas del matute (2010)
Senior i el Cor Brutal, Gran (2011)
Fernando Alfaro, La vida es extraña y rara (2011)
Christina Rosenvinge, Un caso sin resolver (2011)
Nacho Umbert & la compañía, No os creáis ni la mitad (2011)
Sílvia Pérez Cruz, 11 de novembre (2012)
El Pets, L’àrea petita (2013)
Kiko Veneno, Sensación térmica (2013)
Rocío Márquez, El niño (2014)
Lee Ranaldo and The Dust, Acoustic dust (2014)
Nacho Umbert, Familia (2015)
Cristine Rosenvinge, Lo nuestro (2015)
Maria Rodés, Creo que no soy yo EP (2016)
Rocío Márquez, Firmamento (2017)
Lee Ranaldo, Electric trim (2017)
Josele Santiago, Transilvania (2017)
Niño de Elche, Antología del cante flamenco heterodoxo (2018)
77, Bright gloom (2018)
Luísa Sobral, Rosa (2018)
Cocanha, Puput (2020)
BANDES SONORES (selecció)
Yoghurt utopia, dirigida per Anna Thomson i David Baksh (2017)
Black is beltza, dirigida per Fermín Muguruza (2018)
Entre dos aguas, dirigida per Isaki Lacuesta (2018)
Ojos negros, dirigida per Marta Lallana i Ivet Castelo (2019)
Views: 362