VICENÇ BATALLA. Els intercanvis geogràfics al món del cinema són recomanables i necessaris. El que ja no ho és tant és el turisme cinematogràfic. I menys el turisme de guerra. Aquest és el gran problema de la pel·lícula a competició a Canes Les filles du soleil, de la francesa Eva Husson, al Kurdistan. Afortunadament, l’iranià Jafar Panahi aconsegueix filmar clandestinament a les muntanyes àzeris del nord-oest del país per donar més amplitud a les seves realitzacions i fer un cinema de resistència. A 3 faces (Tres rostres), li atorga la paraula als personatges-actrius que són les úniques que van poder acudir a presentar el llargmetratge al festival.
La pel·lícula 3 faces, que en persa es titula Se rokh, és una incursió de Jafar Panahi a la fronterera entre Azerbaidjan, Armènia i Turquia. On es parla l’àzeri-turc, que és la minoria més important iraniana i també la seva. Panahi, que ja no és en arrest domiciliari però té prohibit filmar i sortir del país fins al 2030, aprofita per emportar-se el seu equip a aquesta zona i sortir de la claustrofòbia de Teheran on havia rodat alguns dels seus anteriors films clandestins: Esto no es una película (2011) o Taxi Teheran (2015).
Aquest trajecte el fa guanyar en amplitud. Perquè, si bé el cotxe segueix sent un element vertebrador de la història amb llargues converses al seu interior, també ho és que aquesta vegada serveix per sortir d’ell i conèixer la vida actual als territoris rurals. És un símbol de la reclusió a la que està sotmès el director i el cinema iranià i, a la vegada, una possibilitat per poder desplaçar-se i confrontar noves experiències.
Tres generacions d’actrius iranianes
A la vegada, Panahi tot i que n’és el conductor deixa aquí la major part del protagonisme a les actrius que són encarnades amb el seu propi nom invertit: Jafari Behnaz i Rezaei Marziyeh. Les dues eren presents a Canes ja que el realitzador si surt no podria tornar. I Behnaz no va tenir inconvenient en mostrar el seu nom absent a la roda de premsa malgrat ser un rostre molt conegut a la televisió del seu país. A la pel·lícula, viatja a la regió acompanyada per Panahi per saber si una noia que li ha enviat un vídeo al mòbil representant un suïcidi (Marziyeh) és morta de veritat. En aquest vídeo, la noia diu que ho fa perquè al seu poble no la deixen ser actriu. Més tard, és comprovarà que és una estratègia per atraure’ls a la zona perquè l’ajudin.
El llargmetratge funciona com un documental perquè la gent del poble reacciona com si de veritat hi desembarquessin per casualitat Panahi i Behnaz. I no volguessin que Marziyeh fos actriu perquè aquest treball està maleït des de la presa del poder dels aitatol·làs. I, com exemple que no apareix en pantalla, hi ha una actriu que viu des d’aquesta època refugiada en una cabana. Aquest dispositiu li permet a Panahi desenvolupar totes les esperances i pors de la població rural iraniana i la seva relació de fascinació i ignorància sobre la manera com es mouen els fils per poder fer cinema. És una altra forma de reivindicar el paper de la dona en una societat teocràtica controlada pels homes i de recordar també les actrius que van quedar abandonades després de la revolució. El film és d’una coherència i naturalitat absolutes i el posem ja a la mateixa alçada que Ash is purest white del xinès Jia Zhang-ke.
Quan la guerra és un afer fílmic occidental
Tot el contrari que Les filles du soleil d’Eva Husson, que és un error dels que cada any hi ha en competició a Canes. Forma part de la quota de tres pel·lícules de directores femenines, però també d’una de les cinc franceses. No sobren pel·lícules de dones, però potser sí que n’hi ha massa de franceses. La història de les guerrilleres kurdes que van alliberar el seu país dels gihadistes del Daesh, a partir de l’actriu iraniana en exili Golshifteh Farahani que fa de comandant i Emmanuel Bercot que fa de periodista francesa, és d’una ingenuïtat i falta de complexitat total tant en guió, posta en escena, treball d’actrius com rerefons polític. El periodisme de guerra és una cosa molt seriosa i no es pot caricaturitzar d’aquesta manera i, a més, acabar donant-li una visió fonamentalment occidental. Bombardejos nord-americans inclosos.
Un periodista espanyol a la sala Debussy va cridar, al final de la projecció: “¡sinvergüenzas, inmorales, lameculos!”. Comentaris que formen part de l’ambient de Canes i que demostren que la crítica no és passiva ni dòcil. Al Gran Teatre Lumière, amb l’equip present, el que s’escolten en canvi són aplaudiments perquè allà hi ha tots els convidats del film i el festival.
Òperes primes
Si es volia recòrrer a més pel·lícules dirigides per dones s’hagués pogut passar de la secció parale·la Un Certain a Regard a la competició oficial Gueule d’ange, primera pel·lícula de la francesa Vanessa Filho imperfecta però amb molt més interès que Les filles du soleil. Marion Cotillard hi fa el paper d’una mare soltera en perdició que és incapaç d’educar la seva filla de vuit anys en un municipi turístic de la Costa Blava. Encara que la veritable protagonista del llargmetratge és la nena Ayline Aksoy-Etaix.
Un actor de quinze anys, Victor Polster, és qui interpreta al film belga Girl el rol principal d’un adolescent transgènere que té òrgans genitals d’home però se sent dona. I, a més, és admès en una escola de dansa de les competitives acadèmies flamenques. El film també és el primer de Lukas Dhont i evoluciona amb un realisme a la Dardenne, tot i que es precipita al final.
I també a Un Certain Regard l’argentí Alejandro Fadel, no amb una òpera prima però just amb la seva segona pel·lícula, firma a Muere, monstruo, muere un Twin Peaks d’elements borgians a les muntanyes andines. A això, s’hi hauria d’afegir escenes gore, amb tocs a la Guillermo del Toro i uns detectius perduts com els de Bruno Dumont. Al film se li veuen molt les influències i és excessivament pretensiós en els enunciats, però estimula.
Visits: 271